El death metal és un ­subgènere de la música heavy. Els cantants emeten grunys cavernosos, les notes instrumentals s’han de presentar sempre distorsionades i cal fer un ús obsessiu del doble pedal de percussió. Les lletres de les composicions són de temàtica ­infernal. Idealitzen els assassins ens sèrie i recorren a la simbologia del terror. Un dels grups més aplaudits del death metal va ser Doom. Va editar el seu primer treball en un segell que amb el nom ja ho diu tot: King of the Monsters. El tema introductori del disc també és subtil: catarsi de l’enterrat. La banda Doom és de principis de segle, però ja des dels setanta la música rock va tendir a idealitzar la sang, les calaveres i els escenaris infernals. Amb els anys, l’estètica lletgista de monstres, zombis i tatuatges ha esdevingut una de les branques més celebrades de la cultura popular.

He pensat en el grup Doom escriu Antoni Puigverd, i, per extensió, en el triomf cultural de la retòrica de les calaveres en descobrir la nova paraula que els angloparlants han inventat per descriure la moda apocalíptica que s’ha generalitzat amb la Covid-19. Doomscrolling: passar-se el dia davant la pantalla llegint notícies sobre la catastròfica pan­dèmia. Doom fa referència a la mort, la destrucció. Scroll és el que fem amb el telèfon o l’ordinador: avançar en vertical llegint sense parar desastroses novetats sobre el poder del virus. Hi ha qui parla també de d oomsurfing : surfejar les apocalíptiques onades de la pandèmia.

Es parla també de ‘doomsurfing’: surfejar per entre les onades de la pandemia

Fins ara, a Occident, la mort i la malaltia, aparcades als hospitals, havien desaparegut de la realitat quo­tidiana. Només existien en forma de grotesca retòrica tan infernal i lletgista com buida de contingut, des­vinculada de la vivència personal. Amb la pandèmia, es troben la retò­rica i la realitat. I han generat un nou gènere de terror. Un terror afavorit pels mitjans i les xarxes, però que avança pels nostres carrers com una pesta antiga. Els psicòlegs recomanen reduir les hores de contacte amb el sinistre noticiari telèfonic de la Covid-19. Però potser caldria fer un esforç per reconnectar, sense tremendisme, amb la realitat indefugible de la mort. Un dia o altre cal començar a perdre-li la por. Al cap i a la fi, com va escriure J.V. Foix en la mort de Gabriel Ferrater: “Tots hi serem, al Port, amb la desconeguda”. Més que allunyar-nos del terror informatiu de la Covid-19, potser ens convé aproximar-nos amb naturalitat a aquest Port on la desconeguda ens espera. Esclar que això exigeix plantejar-se alguns interrogants sobre la vida...