Diguin el que vulguin, la història es repeteix, ahir parlaven a la Vanguardia que encara es produeix el 'timo de la estampita' i J.Ramón Mora avui en el seu acudit es refereiX a Ponzi i l'estafa piramidal. D'aixó va aquest article del 2013 d'estafes piramidals, desde Larra fins a Madoff.

L'esquema Ponzi és una operació fraudulenta d'inversió, que implica el pagament de prometedors o exagerats rendiments (o utilitats). En realitat aquesta estafa consisteix en un procés en el qual els guanys que obtenen els primers inversionistas són generats gràcies a nous inversors que cauen enganyats per les promeses d'obtenir grans utilitats. El sistema solament funciona si creix la quantitat de noves víctimes. És una forma sofisticada de piràmide. 
Encara que sistemes similars a aquest ja van existir anteriorment (segons en Federico Jimenez Losantos la primera va ser una germana del poeta Mariano José de Larra); el nom d'aquest pla procedeix de l'estafador italià Carlo Ponzi i l'estafa que va realitzar en els anys 20, que va arribar a tenir major repercussió que altres estafes semblants del passat. Carlo Ponzi era un emigrant italià que va arribar als Estats Units al voltant dels anys vint. De molt baixos recursos com la major part d'emigrants que arribaven a aquest país, després d'un temps "va descobrir", gràcies a un correu que va rebre d'Espanya, que els cupons de resposta internacional de correus es podien vendre als Estats Units més cars que en l'estranger, pel que el tipus de canvi acabaria per produir guanys. Així que es va espargir la remor, molts van decidir no quedar-se fora del negoci i van donar a Ponzi el seu capital. Però encara que Ponzi estigués recol·lectant aclaparants sumes de diners i la gent fes files per a ficar-hi els seus diners, en realitat Carlo Ponzi no estava comprant els cupons. Ponzi estava pagant rendiments de fins al 100% en 3 mesos amb el capital dels successius nous inversors.

Madoff i Ponzi

Ponzi va convèncer a amics i als seus associats que donessin suport el seu sistema al principi, oferint una tornada del 50% en una inversió en 45 dies. Algunes persones van invertir i després van obtenir el promès en el lapse que s'havia acordat. La notícia es va començar a espargir, i el terme mitjà d'inversions va començar a créixer. Ponzi va contractar agents i va pagar generoses comissions per cada dòlar que poguessin portar. Al febrer de 1920, Ponzi va obtenir uns US$5.000, una gran suma en aquest temps. Al març ja tenia uns $30.000. La histèria massiva s'estava construint i Ponzi va començar a expandir-se a Nova Anglaterra i Nova Jersei. En el seu temps els que invertien obtenien grans utilitats, i aquests inversors regaven la paraula i motivaven a uns altres a invertir. Ja per a maig de 1920 havia assolit recaptar uns $420.000. Ponzi va començar a dipositar els seus diners en el Hanover Trust Bank of Boston (Un petit banc italoamericano en el carrer de Hanover i més que tot al nord del carrer Italià), tot esperant que al llarg del temps es pogués convertir en el president del banc o pogués imposar les seves decisions sobre aquest; en realitat va assolir controlar el banc al comprar les seves accions.

Moltes persones venien o hipotecaven les seves cases amb l'esperança d'assolir alts interessos. En el 26 d'aquest mes gran part del pla va començar a enfonsar-se després que el Boston Post qüestionés les pràctiques de l'empresa de Ponzi. Finalment l'empresa va ser intervinguda per l'Estat, que va aturar totes les noves captacions de diners. Molts dels inversionistas van reclamar enfurits els seus diners, moment en el qual Ponzi els va retornar el seu capital a aquells que ho van sol·licitar, el que va causar un augment considerable en el suport popular cap a ell: molts li proposaven que s'endinsés a la política. L'empori i els somnis de Ponzi van créixer encara més ja que finsi tot planejava manejar un nou tipus de banc, en el qual els guanys es repartissin per igual entre els accionistes i aquells que ingressessin diners en el banc. Fins i tot va planejar reobrir la seva empresa sota un nou nom "Xerris Ponzi Company", el principal objectiu del qual era invertir en empreses al voltant del món. Gràcies a aquest esquema, Ponzi va començar a viure una vida plena de luxes: va comprar una mansió amb aire condicionat i un calentador per a la seva piscina, i a més va portar a la seva mare d'Itàlia en primera classe. Molt aviat aquest emigrant de baixos recursos va obtenir no només una gran quantitat de diners sinó que es va satisfer dels luxes més extravagants per a la seva esposa i per a si mateix. A l'agost de 1920 els bancs i mitjans de comunicació van declarar a Ponzi en fallida. Ell mateix va confessar més tard que en 1908 havia estat partícip d'una estafa molt similar a Canadà, que oferia als inversionistas grans utilitats. 
El govern federal dels Estats Units va intervenir finalment a Ponzi i, descoberta la seva estafa, va ser enviat a la presó però va haver de ser alliberat ja que va pagar la seva fiança en dues presons distintes i va decidir continuar amb el seu sistema, convençut que ho podia sostenir. Molt aviat el sistema va caure i els estalviadors van perdre els seus diners. La major part de les persones no van obtenir els beneficis, molts dels quals varen reinvertit els seus guanys en l'estafa. Ponzi, encara que va ser enviat de tornada a Itàlia i a pesar que es va descobrir la seva estafa, va ser aclamat per molts com un benefactor. 

 En cap moment he citat Madoff, llevat del títol de l'entrada, crec que no cal. Per cert, el senyor Madoff, jutjat amb una celeritat impensable aquí, roman a la presó per una bona temporada (150 anys). I Millet i Montull? bé, molt bé, gràcies.