A TV3, l’empresari David Madí fa dues afirmacions que ajuden a entendre qui som, on anem, d’on venim i com acabarem: “Els catalans tenim per costum pagar-nos els vicis” i “els mitjans es menjaran tota la mandanga”. El llenguatge no verbal de Madí traspua un domini del poder i un coneixement dels mitjans de comunicació que no correspon a la literalitat del que explica. Amb claredat i contundència, denuncia els abusos de l’Estat i dels alts funcionaris impunes. Però s’escapoleix quan les preguntes intenten aclarir els límits i la promiscuïtat estructural entre influència, assessorament i mecenatges patriòtics. La mandanga, dedueixo, deu ser tota la porqueria que fan circular les clavegueres de l’Estat, tan potents que l’activitat del clavegueram del país sense Estat acaba sent, en comparació, secundària (i, per descomptat, moralment excusable).

La presència de Madí a TV3 coincideix amb uns dies en què el Telenotíci es ha seguit la peripècia de Jordi Turull i la seva Marxa de la Gratitud reconvertida en Marxa (de proximitat) de la Llibertat. La notícia, que inclou moments de substància informativa gairebé domèstica, s’ha d’encabir en un sumari atapeït i dramàtic. Hi conviuen la convenció de Cs, amb una Inés Arrimadas que es refugia desesperadament en el concepte liberal, i les inundacions a Alemanya, tan greus que la cancellera Angela Merkel afirma que no existeix cap paraula en alemany per definir la devastació viscuda. I també les notícies sobre ingressos a les ucis.

Aquesta nit TV3 emetrà un reportatge sobre el president Pere Aragonès

La Generalitat oficialitza el temor que les ucis es col·lapsin d’aquí 10 dies. ¿És la mateixa Generalitat que, amb una eufòria incontinent, va tornar a cometre el mateix error de l’estiu passat? Sí. Si al principi de la pandèmia es repetia que el virus no respecta fronteres, ha quedat clar que és immune a la propaganda. L’ona expansiva de contagis a Catalunya és brutal. No solament afecta el nucli visible de les xifres oficials i els àmbits de màxima gravetat sinó diverses perifèries de damnificats, confinats, desactivats per uns protocols que, si mirem per la finestra, veiem com els turistes i sectors més feliços de la població indígena ignoren amb alegria, menyspreu i impunitat. No existeix cap paraula, ni en català ni en castellà, per definir la mena d’indignació –inútil– que provoca constatar les incongruències entre l’interès públic i l’aplicació de protocols més eficaços i justos. ¿Hi ha cap possibilitat d’evadir-nos aplicant la màxima de Madí de pagar-nos els vicis? Sí: avui TV3 emetrà el reportatge Pere Aragonès, el president més jove . O, si estem més desesperats, podem fer un karaoke amb el gran tema d’El Fary La mandanga . Preneu nota de la lletra, intensament espanyola: “Me voy pa la discoteca / a buscar mí chiriflú / Mirad si me pongo bien / que creo que soy Kung Fu / Lo mismo en Valladolid / Toledo que Salamanca / Todo el mundo baila ya / El ritmo de la mandanga”. Sergi Pàmies - lavanguardia.cat/