Mica en mica, els diaris comencen a deixar de tractar en portada la guerra o invasió d'Ucraïna. Algú recorda si va pasar alguna cosa a la illa de la Palma?, o que en el que portem d'any han mort ofegats 3000 migrants a la Mediterrània; ja hem oblidat Piqué i 'lo pelat' Rubiales, i quasi el Catalangate, superat pel Moncloagate o Marrocgate. Cada noticia s'esvaneix superada per la següent en una voràgine que som incapaços de païr. Per aixó a vegades hi ha algún periodista que es capaç de fixar la mirada més enllà de la immediatesa de les grans noticies i recordar-nos que al món pasen altres coses; potser més petites, però igualment inportants i que convé resaltar encara que sigui de tan en tant. Aquest seria el cas de Màrius Carol, que en el seu article d'avui a lavanguardia, ens recorda que a les guerres i també en la pau, una de les victimes són el missatgers que perden la vida per informar de les nostres negligencies.

"Ben Bradlee, el llegendari director de The Washington Post, la tenacitat del qual va resultar imprescindible perquè el món sabés la realitat sobre el cas Watergate, va escriure a les memòries que el dia del seu comiat com a director un dels seus col·laboradors li va xiuxiuejar a l'orella: “El més important que has fet és que el Post fos perillós per a la gent del govern”. El periodisme compromès acostuma a viure en una tensió permanent amb el poder, possiblement per això la premsa nord-americana es va treure de la màniga l'anomenat sopar dels corresponsals, al qual des del 1980 es convida el president, que acudeix, aguanta les bromes del presentador i respon amb consideració als mitjans, reservant algunes frases per a la ironia. La democràcia als EUA no és perfecta, però continua sent admirable. Donald Trump, però, es va negar sempre a anar a aquest sopar que se celebra des de fa un segle, perquè considerava que els periodistes eren els seus adversaris i la veritat, un concepte sense atractiu.

Joe Biden, després del parèntesi de la pandèmia, va tornar a la tradició i va assistir a aquest esdeveniment. Va haver d'escoltar el monòleg de l'humorista Trevor Noah, on entre altres coses va dir: “Aquesta és veritablement l'era daurada de les teories de la conspiració, ja sigui per part de la dreta, que creu que Trump encara pot guanyar les eleccions del 2020 , o de l'esquerra, que considera que Biden pot vèncer les del 2024”. Biden, en el seu discurs, amb la guerra d'Ucraïna com a rerefons, els va recordar que la grandesa del seu país és que la gent es pot riure del president sense que passi res, al contrari que a Moscou, on anirien a la presó.

El president va aprofitar l'acte per fer una emotiva defensa de la llibertat de premsa, cosa que s'agraeix en un moment en què els sàtrapes i els populistes intenten dominar el planeta, mentre propaguen la mentida com a veritat alternativa. Biden va proclamar que la veritat importa, que la democràcia no és un reality show i que el bon periodisme ens subjecta un mirall per reflexionar sobre el que és bo, el que és dolent i el que és cert."

A Ucraïna ja han mort nou periodistes per sostenir el mirall que ens torna la imatge d'una tragèdia tan terrible com real.