ARTESANS DE LA LLIBERTAT

No sé si ahir van llegir la necrològica de Màrius Díaz, primer alcalde democràtic de Badalona. L’escrivia Enric Juliana, que l’havia conegut molt. El seu relat de la vida d’aquell gran home destil·la l’itinerari d’unes generacions que van dedicar les seves vides, en ple franquisme, a pugnar per la llibertat. Amb les seves mans, generosament, van llaurar una democràcia que avui observem amb fatiga i desdeny.

No vaig ser mai comunista, però en vaig conèixer molts. Companys de lluita antifranquista, els admirava pel rigor, la constància, el compromís, la lleialtat. Sé què significa el gulag. Els milions d’exterminats pel comunisme rus, xinès o cambodjà: no poso aigua a aquest vi. Però soc testimoni d’un fet: l’antifranquisme no hauria estat res sense aquells generosos comunistes, que, ben lluny del totalitarisme, van sacrificar les seves vides per fer possible la nostra democràcia. Manuel Lara, andalús de Cuevas Bajas, emigrant a Alemanya i comunista de la Bisbal d’Empordà, és un dels meus herois personals. Màrius Díaz era un petit empresari metal·lúrgic de Badalona, aragonès de naixença, en el taller del qual s’amagava l’aparell de propaganda del PSUC. Un compromís com aquest implicava, en aquells anys, jugar-s’ho tot: la hisenda familiar, la tranquil·litat personal i la salut (a més d’empresonar, el franquisme pegava, torturava). 

Juliana ha explicat en un gran llibre la història encara més èpica de Manuel Moreno Mauricio, un andalús arrelat a Badalona que va sacrificar la seva vida als ideals col·lectius. Va passar tota mena de penalitats, va conèixer el gèlid penal de Burgos. Quin sentit tenia, aquell risc? Quin benefici personal en treien? Cap. Era pur imperatiu ètic.

Ara els joves polítics i periodistes de dreta, empunyant la Constitució, usen el mot comunista com un insult o una alarma. ¿No saben que el pacte constitucional hauria estat impossible sense l’aportació essencial del PCE-PSUC? No tothom va tenir el coratge de comprometre’s en la lluita antifranquista: els que ho feien tendien a ser persones de gran qualitat. Idealistes, dialogants, molt valents, tenien la dèria de congregar, reunir, sumar. Defensors de la igualtat i la democràcia, idealitzaven la cultura com a instrument de progrés. Després d’acceptar els pactes i acords a què van arribar els dirigents antifranquistes amb la jove nomenclatura franquista que Adolfo Suárez representava, Màrius Díaz, com tants altres, va participar en la construcció de la democràcia.

De cop, quan aquell esforç semblava dirigir-se a bon port, la democràcia es va esguerrar. Un dels primers símptomes va ser la implosió del PSUC. “¿Cuándo se jodió el Perú, Zabalita?”, pregunta un personatge de Vargas Llosa. Quan es va infectar la nostra democràcia, tan esforçadament alçada? La política es va professionalitzar; la societat s’ha hiperfragmentat; el bloc social popular és feble; l’èxit dels nacionalismes basc, espanyol i català ha descosit Espanya; l’indi­vi­dualisme narcisista esborra la visió del nosaltres­; les xarxes afavoreixen la polarització... Amb els anys, els militants de l’antifranquisme van ressituar-se. Hi va haver molts canvis de camisa, però també moltes lleialtats silencioses. La major part dels protagonistes inicials, com Màrius Díaz, han viscut els darrers 25 o 30 anys en silenci. Veient­ com desemboquen les eleccions d’ahir en una histèria d’exaltacions i laments, el silenci d’aquells dignes i oblidats artesans de la democràcia ens interpel·la. - Antoni Puigverd.

Màrius Díaz a Badalona, o Toni Farrés a Sabadell, eren comunistes que varen saber adaptar-se al seu entorn, i guanyaven les eleccions com si res, amb grans majories, perquè a les municipals es vota a la persona, no a les sigles. I és per això que les amaga Garcia Albiol, I és per això que treu majories absolutes.