La sort ha donat a Carles Puigdemont una última oportunitat. Tan difícil d’abordar com saltar per sobre de la pròpia ombra, segons la descripció de Stefan Zweig de moments com aquest. L’home en la seva solitud aconsegueix de vegades vèncer la seva paradoxa. En el pitjor resultat en unes eleccions de l’independentisme, Puigdemont té la clau de la governabilitat a la butxaca. El destí juga als escacs sense manual. La història donaria per a una pel·lícula de Woody Allen o una novel·la de Paul Auster, dos genis obsessionats per l’atzar.
En les últimes quaranta-vuit hores hem vist com la vicepresidenta del Govern espanyol, Yolanda Díaz, es vestia d’autoritat per visitar-lo a l’exili de Brussel·les, es feia una foto somrient al seu costat i exhibia sintonia amb l’expresident català. I després hem escoltat que Puigdemont establia públicament el marc de la negociació per poder investir Pedro Sánchez. En la seva intervenció no ho va posar fàcil. És el que esperaven els seus, encara que per moments va incomodar els aliens. Va exigir l’aprovació d’una llei d’amnistia, el reconeixement del conflicte polític i l’abandonament de la via judicial en els contenciosos amb l’independentisme. El primer és possible, el segon és probable i el tercer no depèn només del Govern central en democràcia. I va demanar l’establiment d’un diàleg polític per explorar la convocatòria d’un referèndum, el que és un camí sense sortida i més amb la composició de l’actual Parlament.
Puigdemont té la clau de la Moncloa, però si fracassa pot perdre fins i tot el clauer. La seva carta als reis (és una expressió, no un reconeixement a la Corona) va incloure traspassos i un pacte fiscal. I un mecanisme de control dels acords. Si pensava en una intervenció internacional, resulta gairebé una quimera.
Segurament Puigdemont va ser massa explícit en el minut anterior a la negociació, que va començar l’instant després d’haver parlat en públic. El diàleg no serà fàcil, entre altres raons pel soroll que envoltarà les converses. En aquest punt tothom arrisca i té molt a perdre. Junts té la clau, però en unes pròximes eleccions pot perdre fins i tot el clauer. El risc de saltar sobre la pròpia ombra no està en caure, sinó en trepitjar-la i que es difumini definitivament. - Màrius Carol a la vanguardia.cat
.png "English"){kind=small}
10 Comentaris
Muy acertado Carol,cómo se nota al periodista,el profesional.Nada qué ver con el "melenas",aprendiz de todo especialista en nada.
ResponEliminaLa Amnistía, de forma trucada pasará (ay,tutia;por ejemplo).El segundo un ya veremos.El tercero,no depende del Gobierno,está la cosa como para referéndum.
Saludos
El referéndum ya lo podemos ir olvidando. La Amnistía es necesaria para pacificar e incluso para evitar una debacle mayor a la larga a la justicia española por parte de la Justicia de la UE. A todos les va bien. Carol es un buen periodista, exdirector de la vanguardia.
EliminaMe tomé la
ResponElimina"molestia",
de leer el
artículo,
que es
justo de
hoy, y
no salgo
de mi asombro.
Resulta que un
señor, que debería
de estar en la cárcel
hace tiempo, previa
extradición , sea quien
decida , el destino de
una investidura, y
encima exigiendo,
la autodeterminación,
la deja para más adelante,
lo que da a entender, que
no renuncia a ella, y ratifica
lo que dijo Junqueras, y el
otro , con tal de apoltronarse,
se bajará los calzones, como
dijo Isabel Ayuso.
Ayuso es solo el muñequito parlante de Miguel Ángel Rodríguez, y este no dice nunca lo que sucede, sino lo que quiere que suceda, y a menudo el jodido lo consigue. Ni uno ni otra son gran cosa intelectualmente, aunque incidan en el poder. lo suyo es vuelo gallináceo.
ResponEliminaFrancesc, gracias por las informaciones que proporcionas. Me gusta lo constructivo y obvio las descalificaciones facilonas e incongruentes.
ResponEliminaYo no he descaiificado
Eliminaa nadie ,
No creo se refieran a ti. Orlando.
EliminaSabes que intento siempre dar diversas versiones de los hechos, creo que ayudan a comprenderlos mejor. Solo se descalifica cuando no se tienen más argumentos. Saludos.
ResponEliminaAl pas que van per les espanyes, al final no hi haurà necessitat de cap independència perquè no hi haurà res de què independitzar-se.
ResponEliminaEl País Basc ja és independent, -econòmicament-, fins al punt que a l'hora de donar suport al Govern de torn d'Espanya, ja no saben ni que demanar, i la Comunitat de Madrid s'ha processitzat fins a un punt que també és independent, o poc li falta.
ResponElimina