24 DE GENER DE 1977

El 24 de gener de 1977 un grup d'assassins d'extrema dreta van irrompre al despatx d'advocats laboralistes, situat al número 55 del carrer Atocha, i van cosir a trets a les nou persones presents. La matança ultra es va saldar amb la mort de quatre advocats i un sindicalista, l'hospitalització en estat greu de quatre advocats i la commoció d'un país que no oblidaria mai el terrorisme de l'extrema dreta.

Els terroristes, pel que sembla, buscaven el dirigent comunista Joaquín Navarro, dirigent del Sindicat de Transports de CCOO a Madrid, que havia convocat unes vagues que en bona part van desarticular a l'anomenada «màfia franquista del transport». En no trobar-lo, havia sortit una mica abans, van decidir matar als presents, concretament dos joves amb armes de foc, A conseqüència dels trets van resultar morts els advocats Enrique Valdevira Ibáñez, Luis Javier Benavides Orgaz i Francisco Javier Sahuquillo Pérez del Arco; l'estudiant de dret Serafín Holgado de Antonio; i l'administratiu Angel Rodríguez Leal. Van resultar greument ferits Miguel Sarabia Gil, Alejandro Ruiz Huertas, Luis Ramos Pardo i Dolores González Ruiz, casada amb Sauquillo, embarassada, que va perdre l'infant que esperava. Manuela Carmena, cofundadora del buffet i que en un futur esdevindria alcaldessa de Madrid, no va resultar ferida perquè era a les oficines que el despatx tenia unes cases més enllà. Malgrat que un dels assassins, García Júlia va ser condemnat a 193 anys de presó, amb un compliment màxim de 30, només hi va passar una part dels anys, va estar escapat durant 20 anys i quan el havia estat extradit, només va passar uns mesos a Soto del Real. Li falten per complir més de deu anys de presó, però l’Audiència provincial de Ciudad Real va decidir aplicar-li beneficis penitenciaris anteriors a la seva fuga, i el va deixar en llibertat. Resulta evident que la decisió de regalar-li deu anys de llibertat a l’assassí d’Atocha és, a més de dolorosa per als familiars i els amics de les víctimes, un nou escàndol a la reguera d’escàndols que ha esquitxat tot aquest assumpte. I, com que hi ha més foscor que llum en el procés que va des de la matança fins al dia d’avui, val la pena formular les preguntes que no es van respondre mai.

És cert que els assassins no van fugir perquè se sentien segurs gràcies a la seva relació amb alts dirigents polítics i policials? Per què li van donar un permís a Fernando Lerdo de Tejada, un dels tres terroristes, abans de celebrar-se el judici, i gràcies al qual va escapar d’Espanya? Militant de Fuerza Nueva, falangista i fill d’un terratinent, no va passar mai per la justícia.

Per què el jutge, durant el judici, no va permetre seguir la pista d’un comandant de la Guàrdia Civil, inscrit al Seced (l’antic CNI), que mantenia vinculacions directes amb neofeixistes italians de la xarxa Gladio, i que presumptament havia reclutat García Juliá? Per què no es va investigar la pista italiana, publicada pel diari Il Messaggero ? Per què es va concedir a García Juliá la llibertat condicional, que es va mantenir en secret un any, fins que Diario 16 va publicar la notícia? Per què no es va revocar l’esmentada decisió? Com va viatjar sense problemes al Paraguai, malgrat ser un terrorista i no tenir-ne el permís? Per què se li va concedir posteriorment el permís de treball al Paraguai? Per què no se’l va trobar durant 20 anys de fuga? Assassí, fugat i fins i tot narcotraficant a Bolívia, per què se li han rescindit els deu anys de presó que li faltaven per complir?