EL LLEGAT DE PACO CANDEL

L'escriptor Paco Candel el 2001 durant la protesta per demanar la regularització de 80 immigrants a la Plaça Catalunya de Barcelona EFE.

“No cal demostrar que l'immigrant no va venir a menjar el pa de ningú, sinó el seu i cap altre. No hi va venir ni ve a això”. Extreta de l'emblemàtic llibre del 1964 Els altres catalans segueix sent actual aquesta cita de l'escriptor Paco Candel (Cases Altes, 1925 - Barcelona, ​​2007), de qui es compleix el centenari del seu naixement, i que encapçala un estudi recent en què CCOO analitza la població d'origen estranger a Catalunya. Coordinat per la sociòloga de la Fundació Cipriano García Mariña Couceiro, que ha buidat i creuat de forma exhaustiva estadístiques oficials de tota mena, el treball de CCOO Els altres catalans i catalans del segle XXI conclou que, igual que antany, “les persones migrants no han vingut a sostreure ocupació a les persones nascudes a Espanya, sinó a treballar o no”.

Les dades són clares. Des de l'any 2000, Catalunya ha experimentat un creixement demogràfic espectacular, passant de sis milions d'habitants a vuit. Si a principis de segle les persones nascudes fora d'Espanya empadronades a Catalunya eren només 253.000 –un 4% de la població–, avui aquesta xifra ja supera de llarg el milió i mig de persones –concretament 1.650.000, més del 21% de la població–.

Amb una natalitat i una aturada a la baixa i l'ocupació a l'alça, després de superar la crisi del 2008 i el parèntesi de la pandèmia, el cert és que el 95% del creixement de la població activa a Catalunya entre el 2010 i el 2023, que va ser de 400.000 treballadors, ha estat de persones nascudes a l'estranger. Això explica perquè el 26% de la població assalariada a Catalunya és avui d'origen estranger, sense comptar la que treballa a l'economia irregular o submergida.

Segons l'estudi de CCOO, la majoria de la població d'origen estranger ocupa a Catalunya els llocs de treball més precaris als sectors econòmics menys desitjats. Aquesta situació, que implica sovint desenvolupar oficis o professions molt per sota de la seva qualificació, amb salaris més baixos, més riscos en salut laboral, més temporalitat i, en definitiva, més precarietat, és homòloga a què va viure la immigració procedent de la resta d'Espanya durant el segle XX.

Ja va passar amb la primera gran onada d'immigrants durant el primer terç del segle, just quan Candel va emigrar amb els seus pares, el 1927, de la comarca valenciana del Racó d'Ademús a la Barcelona que construïa l'Exposició Internacional al vessant de Montjuïc oposada a la qual, del costat de la Zona Franca, es poblava de barra. I va passar amb la segona onada, aquella que Candel, veí de la Zona Franca, va retratar entre els anys cinquanta i setanta, en plena postguerra, dictadura i desenvolupisme franquistes.

Al penúltim capítol, Candel escriu que Els altres catalans no és “un estudi científic, rigorós ni matemàtic sobre la immigració”. Aclareix que les seves pàgines són una sèrie d'observacions fetes al voltant d'una classe i un ambient que en tots els aspectes és el nostre. I aquest nosaltres que s'equipara amb els altres del títol no és només, ni principalment, en clau nacional, sinó de classe. Així ho va precisar Candel al seu amic i periodista Josep Maria Huertas Clavería en una entrevista del 1964: “Els altres catalans són, sobretot, una defensa a ultrança de l'immigrant pobre, immers en el proletariat”.

Avui, com ahir, són comunes problemàtiques ben conegudes pels nouvinguts: la dificultat per accedir a un habitatge digne, la pobresa infantil, l'explotació laboral i l'exclusió social. Amb la diferència, entre la immigració del segle XX i l'actual, que contra l'imaginari col·lectiu és extraordinari l'augment del nivell educatiu de la població d'origen estranger, ja molt semblant al de la població nascuda a Espanya.

El 2017, per primera vegada, el nombre d'empadronats a Catalunya d'origen estranger va superar el dels nascuts a la resta d'Espanya. Ja hi ha més nous altres catalans de la tercera onada migratòria que vells altres catalans de la segona onada. Segons dades del padró, de les 1.650.000 persones d'origen estranger que vivien a Catalunya el 2022, poc més de mig milió havien obtingut la nacionalitat espanyola, cosa que representa gairebé un terç de totes. Però, alhora, una quarta part dels migrants d'origen extracomunitari empadronats a Catalunya es troben en situació irregular. És a dir, no només manquen de la nacionalitat, sinó de permís de treball o residència.

De tots aquests nous catalans, els llatinoamericans són el col·lectiu predominant: representen el 43,2% dels residents nascuts fora d'Espanya. En segon lloc, hi ha la població d'origen africà, seguida de les persones nascudes a algun altre país de la Unió Europea. En tots dos casos, i en contra també de l'imaginari popular, els seus percentatges s'han reduït progressivament. Per contra, durant el primer quart del segle XXI s'ha quasi duplicat el percentatge de la població catalana d'origen asiàtic i, menys, el de les persones nascudes en un país europeu no comunitari.

En resum, el perfil de la immigració ha canviat. És molt més plural i divers en orígens, llengües, cultures i religions. No obstant, persisteixen moltes de les problemàtiques que ja va descriure Candel a Los otros catalanes. El context ja no és el de la dictadura franquista. Paradoxalment, la imperfecta democràcia a Espanya, un autogovern de Catalunya minat per uns i altres a la llarga dècada del procés, les retallades a l'estat de benestar, la pèrdua general de consciència de classe i l'auge de l'extrema dreta han configurat un marc pervers.

Desigualtats socials creixents, la llei d'Estrangeria i restriccions migratòries europees, així com el replegament cultural identitari i conservador fan difícil sortir de l'exclusió milers de persones. A més, ia diferència dels altres catalans d'abans, que en definitiva eren espanyols, la gran majoria de les persones migrants no tenen reconeguts drets bàsics de ciutadania perquè són d'origen estranger. Sense anar més lluny, entre una cinquena i una quarta part de la població catalana no hi pot votar.

Precisament el dret al vot, la lluita per la democràcia, les llibertats i els drets socials i nacionals van ser clau per a la socialització i cohesió dels altres catalans a la idea de Catalunya, un sol poble. El mateix Candel va ser un dels senadors més votats d'Espanya, el 1977, i regidor de l'Hospitalet de Llobregat pel PSUC, el 1979. Acompanyat per l'activista Josep Benet, el dirigent comunista Antoni Gutiérrez Díaz i el sindicalista Cipriano García, Candel va fixar un terreny de joc del PSUC, a l'esquerra socialista de Joan Reventós (que va contribuir als altres catalans amb 12.000 pessetes) i al nacionalisme burgès i democristià de Jordi Pujol (que va aportar dades per al llibre).

Avui, amb l'extrema dreta i la xenofòbia en apogeu, la idea de Catalunya com un sol poble requereix una actualització urgent. Ja deia Candel el 1964 que era una “opinió preponderant, tant per part dels catalans com dels no-catalans, que Catalunya no admet els immigrants”. I precisava: “Hi ha una certa segregació, però no pas per raons de procedència, sinó per raons de nivell social. I com que l'immigrant –la majoria– pertany a un nivell econòmic més baix que la resta dels residents del país, d'aquí ve aquesta separació visible”.

Una cosa semblant passa ara amb els nous migrants. D'aquí que segueixi vigent aquesta màxima que “és català qui viu i treballa a Catalunya”. La cita s'atribueix indistintament a Candel, Josep Benet, Cipriano Garcia, Antoni Gutiérrez Díaz i Jordi Pujol. Sigui qui fos el pare, el sentit casa perfectament amb un escriptor com Candel que, abans de l'èxit de 'Los otros catalanes', ja era conegut per novel·les de contingut social com 'Hi ha una joventut que espera', 'On la ciutat canvia de nom' i 'Han matat un home, han trencat un paisatge'.

Els comunistes van identificar el seu potencial per crear consciència de classe fins al punt que, el 1959, el mateix Candel va recollir al seu dietari que l'emissora clandestina del PCE Ràdio Pirinenca en parlava com a “paladí del suburbi i del proletariat”. No és casualitat que al seu altre gran assaig després de 'Los otros catalanes' li posés per títol 'Ser obrer no és cap ganga'. Potser s'hauria d'actualitzar o reeditar, igual que Edicions 62 acaba de fer amb 'Els altres catalans'. Així, tots els catalans i catalanes que viuen i treballen a Catalunya, incloent-hi aquesta quarta part de la població que és d'origen estranger, podrien identificar-se amb la condició nacional i de classe amb paràmetres del segle XXI. - Marc Andreu a el diario.es