En temps de crisi, quan el món sembla girar sobre dilemes impossibles, molts ciutadans adopten una actitud que no acostuma a ocupar titulars ni encapçalar debats: treballar i esperar. No és una consigna política ni una estratègia diplomàtica. És, més aviat, una manera de ser al món quan les decisions semblen conduir inevitablement a algun tipus de pèrdua.
Avui no triem entre camins prometedors. Triem entre mals menors, entre dilemes que ens col·loquen davant de conseqüències que ningú desitja. Acceptar una pau injusta per a Ucraïna per evitar una guerra oberta amb Rússia, o defensar els valors europeus a risc d'escalar el conflicte? ¿Preferir el lideratge populista i democràtic de Donald Trump, amb els riscos d'aïllament, o el model autoritari de Xi Jinping, que ofereix estabilitat a costa de llibertats? ¿Reconèixer el patiment del poble palestí i exigir una solució justa, encara que això impliqui tensar les relacions diplomàtiques i enfrontar interessos geopolítics, o mirar cap a una altra banda en nom de l'estabilitat regional?
Davant d'aquestes disjuntives, molts ciutadans opten per continuar la vida, per treballar i esperar. No perquè no els importi, sinó perquè senten que no tenen marge real d'acció. Aquesta actitud pot semblar prudent, fins i tot sàvia. Però també es pot convertir en una forma d'evasió, en una renúncia silenciosa a participar en la construcció del futur.
És bona aquesta actitud? Depèn. Pot ser una forma de resistència: mantenir la dignitat, tenir cura dels teus, no deixar-se arrossegar pel soroll. Però també pot ser una excusa per no actuar, per no assumir responsabilitats col·lectives. El risc és que, mentre esperem, altres decideixen per nosaltres.
Treballar i esperar no ha de significar indiferència. Ha de ser una pausa estratègica, una manera d'estar atents, de preparar-nos per actuar quan calgui. Perquè si no ho fem, el futur arribarà igual… però sense nosaltres.
Tags:
- ACTUALITAT
Un buen escrito, templado, real:"Treballar i esperar no ha de significar indiferència" No somos indiferentes y nos duele ,todo lo que está ocurriendo, pero hay que seguir trabajando, por nuestros hijos y nietos .No escuchar a los tremendistas, que lo único que quieren es hurgar en las heridas.
No hay otra solución, tal como yo lo veo. Lo que no hay que hacer es abandonar, resignarse.
No hay marge real d'acció. No lo hay. Y quien desee no creerlo, que no lo crea, pero no hay margen real.
Todo es un entramado del sistema que cada vez nos acorrala más. Sabe como hacerlo.
Sí, i nosaltres com el met de Ribes, anar fent, treballar i esperar a veure com acaba tot plegat.
Hay miles de cosas que me intrigan. Mira, Hitler invadió Europa y dejó a Suiza sin tocar. En ese momento, y en este, no había banco que no fuera judío, pero muchas obras de arte fueron esquilmadas a los judíos y depositadas en los bancos suizos por jerarcas alemanes.
La información es un tesoro, y ese tesoro está en manos judías (permíteme que no diga hebreas, es que aquí lo que hay es algo larvado), esto es por religión, y en esta guerra (como en todas) ganan los más fuertes, y aquí no debemos dudar que el dinero, la inteligencia, la fuerza, y el poder en la sombra tiene claro ganador.
Una abraçada
Suiza mantenía una estricta neutralidad, lo que le permitía ser un canal financiero internacional. Para Hitler, esto era más valioso que ocuparla militarmente. Los bancos suizos eran esenciales para blanquear el oro y las divisas robadas por los nazis en países ocupados. Muchos de estos fondos provenían de fortunas judías saqueadas.