A partir de quina edat conservem els records? - Records en tenim des que naixem, una altra cosa és que el nostre cervell els emmagatzemi... Com veuen el món els nadons, fins i tot els nens petits, és una incògnita incòmoda, molt difícil de resoldre. Fonamentalment, és perquè els adults no guarden records d'aquesta etapa de la vida. Gairebé ningú recorda el que va passar abans de tenir 2 anys, però els científics han observat que els nadons comencen a tenir records a partir dels 6 mesos. A partir dels 2 anys, la capacitat del cervell per emmagatzemar-és cada vegada més gran i no deixen d'acumular-, però, als 7 anys, hi ha una ruptura amb el passat: a aquesta edat, els nens recorden molt del seu passat, però a partir d'ella comencen a oblidar-ho en un procés que es coneix com 'amnèsia infantil'. En aquest moment, la ment esborra, més o menys, tot el d'abans de complir 4 anys.
Diuen que a mida que et vas fen gran recordes mes coses de menut i menys de l'actualitat, cert, recordo que el pare tenia records dels tres o quatre anys i en canvi de un parell d'anys o menys li costava recordar. El record personal més antic que tinc és dels quatre anys, i és un record nítid, com si l'estés veient ara mateix:
"Un dia de reis de l‘any de 1949 era a Sant Feliu de Codines tot passant les festes de Nadal amb els avis, de fet hi vaig néixer en aquella casa, al costat de can Garriga. La meva iaia feia cotilles i per això era la Maria de Can Cotillaire i el meu avi Lluís, era una espècie de distribuïdor d’Olis Gambus de Sabadell on treballava el meu pare (ho va fer tota la seva vida laboral i un xic més) i es clar era en Lluís de l’Oli.
La casa dels meus avis (ara enderrocada com gran part del meu passat) era gran, no tant com seria si la pogués veure ara, però gran. A l’entrada hi havia dues enormes portes de fusta sempre obertes i una mampara de fusta envidriada feia la separació amb el carrer. A l’entrada a ma dreta s’hi posava el pessebre i hi fèiem cagar el tió, hi havia una tauleta rodona amb quatre cadires i un braser a l'hivern, on s’atenien les visites i es feia petar la xerrada. Una altre separació de vidre separava l’entrada del menjador, al fons del qual a la dreta hi havia el rebost. Un passadís duia a la comuna (abans es deia així) que era a fora, abans però hi havia les escales que duien a dalt a les altres plantes i la cuina on trafiquejava la iaia Maria. Al costat de la casa hi havia passat algun estiu na Maria Aurèlia Capmany, o almenys aixó m’havia explicat la meva mare, i davant hi havia “Can Rodo” de la família benestant dels Rodo, el Ministre franquista Laureano Lopez Rodo.
Bé, en aquest petit gran món transcorrien els meus caps de setmana i aquell, el del dia de reis de l’any 1949 no l’oblidaré mai. No se si em varen dur res més, puig abans no era com ara que als nens els hi porten la botiga sencera de joguines, però si recordo em varen dur una pilota que em va fer molta il·lusió, la vaig desembolicar i vaig fer el que fa tot nen que es preui amb una pilota: xutar-la, nomes que aquesta, la pilota que els reis de l’Orient m’havien dut era de xocolata i en xocar contra la porta de fusta de l’entrada es va esmicolar com la veritat, en mil bocins. El disgust va ser terrible i deia la meva mare que em va costar molt de pair, devia ser que a bocins però em devia fotre tota la xocolata que encara ara m’agrada molt. Ha passat molt de temps pero recordo els fets amb una gran nitidesa."