Inés Arrimadas va anar a Waterloo però no va creuar la porta mig oberta amb la qual Puigdemont la convidava a entrar a casa seva - Ruth Toledano - eldiario.es

Hi ha un conte colpidor de l'escriptor Ignacio Aldecoa en el qual un pare pren consciència de la tragèdia total que suposa la mort del seu fill només quan torna a casa després de l'enterrament i veu una petita peça seva penjada a l'estenedor. Fins a aquest moment, en què la visió d'una cosa tan quotidiana però ja inútil el precipita a la més profunda desolació, el pare havia fet front amb notable enteresa al procés d'acomiadar al seu fill per sempre. Aquesta peça penjada (1 pantalonet, un jersei, no recordo) conté en la seva simplicitat tota la càrrega simbòlica d'un fet devastador, fonamental.
La porta mig oberta a Waterloo em va recordar a la roba estesa d'Aldecoa. En la seva discreta geometria, aquesta porta mig oberta va ser símbol de l'únic que ha de contenir la política: totes les possibilitats -fins la més mínima- del diàleg. L'estreta però profunda perspectiva que s'obria en negre des de la sòbria façana de l'habitatge en l'exili de Puigdemont contenia una invitació que ningú amb responsabilitat política hauria de declinar. Al contrari. Si fins que vaig veure la porta mig oberta de Waterloo només havia considerat el viatge d'Arrimadas com una nècia provocació, a través d'aquell angle fosc vaig veure l'oportunitat que brinden sempre les portes. Vaig veure la política.
La candidata Arrimadas podria haver donat un pas endavant i després un altre i haver avançat -incerta, jove, decididament cap a aquella façana, haver empès amb suavitat aquesta porta, el just per entreobrir-la una mica més i que aquell pla adquirís la dimensió, el pes de la història. Però Arrimadas no va tenir la intel·ligència dels savis ni l'astúcia dels estrategs. I el que va poder ser grandesa va ser patetisme, el que va poder ser elegància va ser barroeria, el que va poder ser construcció va ser res. Perquè Arrimadas no va anar a Waterloo a fer gran política sinó ínfima campanya electoral. I la va fer malament. Estant a Waterloo, on se li va entreobrir, amb aquella porta, una pàgina fonamental de la història política de l'Espanya que diu defensar, va fer una campanya d'estar per casa esgarrapant el vot del veí del cinquè.
No entreobrir portes o no creuar les que altres s'entreobren és el que ens ha conduït fins a aquesta situació crispant i desmoralitzada. Preferir la repetició insultant (Arrimadas es refereix reiteradament a Puigdemont com a "un fugat de la justícia"), apel·lar sense descans al 155, no tenir prou amb la presó i l'exili, és només afany cec de venjança. L'Estat, la major part de les formacions polítiques i el sector de la societat que arriba a ovacionar la situació dels presos polítics catalans, està comportant-se amb un sadisme propi d'altres temps. Compten amb la irresponsabilitat majúscula del cap de l'Estat, Felip de Borbó, amb l'ajuda dels mitjans, amb l'odi de la ultra dreta, amb la gasolina de la dreta, amb l'equidistància de la socialdemocràcia i amb el desconcert de l'esquerra. Tots ells tancats -i ni tan sols és una novel·la de Marsé- amb una sola joguina: Catalunya.
Perquè la claustrofòbia política no faci esclatar les pollegueres de les portes d'Espanya, és urgent entreobrir-les, acceptar la invitació de creuar i parlar, escoltar, negociar, pactar. Inés Arrimadas va tenir ocasió d'haver recorregut el petit tram que distingeix una política qualsevol d'una líder singular. El seu gest (deixar anar la pancarta, fer als seus una senyal de calma, mirar al capdavant, pujar 8 graons, travessar la porta blanca de Waterloo) hauria donat un gir de noblesa a la seva vida política i una esperança a la de tots. Hi hauria fet història, però per aixó cal una qualitat política de la que Arrimadas n'està mancada i molt.