LA NENA DELS PEUS DESCALÇOS 13.8.19

Bany al vespre. Giovana i un amic a la platja favant la muntanya de Monte Trigo. Giovana té dotze anys, el cabell encrespat i un to de pell castany - XAVIER ALDEKOA, ALFONS RODRÍGUEZ - lavanguardia.com

Monte Trigo comença on Àfrica acaba. És un lloc de somnis acotats. Situat a Sant Antao, l'illa més a l'oest de l'arxipèlag de Cap Verd, és un poble de pescadors i cases blanques que abriga als seus 270 habitants entre una platja de pedres negres i la faldilla del volcà Topo dóna Coroa, de dos mil metres d' alçada. Monte Trigo, el penúltim tros de terra africana abans que l'oceà ho inundi tot, és també un lloc apartat.
Per arribar-hi cal salvar una llengua terrosa durant tres hores en tot terreny o triar mar: 45 minuts amb barca des de la localitat més propera. És un poble humil, on el temps no passa, flota al vaivé de les onades, i el destí dels seus habitants està escrit en néixer: ells seran pescadors; elles, mestresses de casa. L'alternativa és emigrar a la "onzena illa", com diuen al milió d'capverdians de la diàspora -gairebé el doble de la població que habita Cap Verd- que treballa a Europa i les remeses són el 10% del producte interior brut del país.
Fins fa set anys, Monte Trigo havia viscut en la penombra, sense xarxa elèctrica. Ja no. Una empresa local, Águas de Ponta Preta, va instal·lar panells solars i va convertir Muntanya Blat en el primer llogaret del país a obtenir tota la seva energia d'una font renovable. L'electricitat no només ha canviat la vida dels pescadors, que poden fabricar gel per conservar el peix i així no haver de malvendre'l, no només ha allargat les xerrades al vespre i ha omplert de món els salons amb televisors encesos. Amb la llum, fins els somnis dels nens han començat a canviar.

Giovana té dotze anys, el cabell encrespat i un to de pell castany, herència de cinc segles de mestissatge, des que l'any 1460 els portuguesos van descobrir aquell arxipèlag deshabitat, amagatall de pirates, i el van convertir en port franc del mercat d'esclaus cap a Amèrica i van atreure a lusitans, genovesos i jueus espanyols fugits de la Inquisició. Giovana està feliç amb l'electricitat perquè li ha portat regals: cançons noves. Cada tarda, el seu oncle-avi Miquel, postrat en una cadira de rodes perquè li van amputar les dues cames per la diabetes, surt  al replà de la casa familiar, encén la ràdio que ha carregat durant la nit -les piles són un luxe inaccesible- i inunda de música tot Monte Trigo. Mentre escombra la casa, Giovana taral·leja les cançons, les memoritza i s'imagina els peus descalços de la diva Cesària Évora davant d'un Coliseu de Lisboa a rebentar.
-De gran vull ser cantora, diu.

L'energia solar ha canviat la vida de milions d'africans. Mentre avui la meitat del continent -590,000,000 de persones- no té accés a electricitat, en l'últim lustre fins a 23 milions d'africans han accedit a l'energia solar, sovint gràcies a petits dispositius de fabricació xinesa, barats i capaços de carregar ràdios, mòbils o llums led. Seran 250 milions l'any 2030. Segons l'Agència Internacional d'Energia (AIE), el 60% dels africans que en la pròxima dècada guanyi accés a l'electricitat ho farà a través de fonts renovables, la meitat d'ells gràcies a l'energia solar.
Per Giovana, l'arribada de la llum ha provocat el canvi més gran en la seva vida, si obviem els abandonaments. Ella era un nadó quan el seu pare, mariner, se'n va anar a viure amb una altra dona i la seva mare va marxar a treballar a una altra illa i va refer la seva vida, així que ha viscut sempre amb la seva àvia Chiquinha, escombriaire municipal, el seu avi Francesc, pescador, i l'oncle Miquel. Quan Giovana canta distreta a casa, Chiquinha l'escolta dissimuladament mentre neteja el peix i amb un mig somriure als llavis.
-La sents? Canta com un àngel. És un àngel!
L'energia solar també ha omplert l'escola del poble de nous ritmes. Des de fa dos anys, el professor d'expressió musical toca un piano elèctric a classe. Per a la majoria d'alumnes ha estat un descobriment. Per Giovana, aquestes notes han estat una revelació. -És com si s'em fiquessin per les orelles i em recorreguessin tot el cos. Sona tan bonic!

A la resta d'Àfrica també sonen notes de canvi. Si els governs africans segueixen apostant per energies netes i es manté la reducció dels costos, l'any 2040 el 40% de la producció energètica continental procedirà de fonts renovables. Encara avui l'energia hidroelèctrica i l'eòlica lideren la producció d'energia neta, la solar és la que més creix. Actualment, ja hi ha 700.000 projectes solars en sòl africà i la previsió és que la capacitat d'energia fotovoltaica es dupliqui en dos anys, però encara és insuficient: l'any passat, l'energia solar només era el 1,8% de tota l'energia generada a l'Àfrica. La clau és el potencial. En 39 països africans, les radiacions solars anuals dupliquen les de països com Alemanya, que aposta notablement per les energies renovables.

Els diumenges Giovana sempre va d'excursió a Ribeira d'A dalt, una zona de cultius a una hora de caminada, on pot escalar ametllers, robar mànecs dolços i banyar-se en un aljub, una piscina de formigó que emmagatzema aigua per al reg. Va amb els de sempre: Romilson, Lara, Sofia, Jaden, Joaquim Abel i Nelio.
Quan després del capbussada es tomba al sol per assecar-se la roba, Giovana demana a Romilson, l'únic de la colla a qui la seva mare presta el telèfon, que posi música al mòbil. Es col·loquen en rotllana amb l'aparell al mig i escolten una vegada i una altra els temes de morna, un gènere capverdià d'aires nostàlgics, que la dona té emmagatzemats a la memòria del mòbil. Els agrada també la cançó A Noite, de l'artista brasilera Tie.
Quant sent les primeres notes de piano, Giovana es deixa anar: s'estira amb la cara cap al cel i tanca els ulls com si la cançó parlés amb ella. O d'ella.

I somia cantant.

E quando chega a noite e eu não consigo dormir

Meu coração acelera e eu sozinha aqui

Eu mudo o lado da cama, eu ligo a televisão

Olhos nos olhos no espelho e o telefone na mão.


*

BENVINGUTS A L'INFERN 12.8.19

No és una exageració, ni un article oportunista per omplir espai al diari a l'estiu. Josep Corbella sap de què parla quan ens avisa de la climatologia que ens ve a sobre, i nosaltres, despreocupats, seguim sense donar importància al canvi climàtic, com si no anés amb nosaltres, i el que és mes greu, els nostres dirigents polítics estan més despreocupats que nosaltres. I alguna cosa em diu que això no ha fet més que començar i ja fem tard per aturar-ho.

"Si pensen que la calor d'aquest estiu és excepcional perquè s'estan registrant temperatures sense precedents, com els 42 graus de París o els 32 d'Alaska, esperin una o dues dècades. Això no ha fet més que començar. Aviat arribaran estius en què trobaran a faltar onades de calor tan suaus com les d'aquest 2019. Perquè els motors que empenyen la biosfera cap a l'escalfament encara estan accelerant. Les emissions de CO2, que tothom sap que haurien de reduir per contenir la crisi climàtica, segueixen en augment. I proclamar que cal frenar l'escalfament mentre s'augmenten les emissions de CO2 és com dir que cal apagar un incendi amb gasolina. Amb la humanitat convertida en bomber piròman, aquest incendi està lluny d'estar controlat.
Però la canícula no serà el pitjor. L'escalfament ja ha començat a causar sequeres, desertització, desglaços, extincions... Els seguiran, en un inevitable efecte dòmino, la pujada del nivell dels oceans i la destrucció d'ecosistemes dels quals depenem. Després vindran els refugiats climàtics. Els milions de persones que es quedaran sense llar. Els seus pobles seran inundats per les aigües o els seus cultius esterilitzats per la sequera. Què serà dels vint milions de persones que viuen al delta del Mekong quan pugin les aigües? O dels 140 milions del delta del Ganges?
L'allau climàtica tot just ha començat i serà de tal magnitud que no hi ha ningú, cap persona ni cap govern que la pugui aturar. Ni l'acord de París, fins i tot si arribés a complir-se, seria suficient. La qual cosa no és motiu per a la resignació, ni per al desànim, ni per a la inacció. Tot el contrari. És motiu per actuar. Com més aviat millor. Perquè només una acció col·lectiva, la suma de milers de milions d'accions individuals, al costat de la inajornable transició cap a fonts d'energia verdes, pot, no evitar, però sí mitigar, la catàstrofe que ve. "

Josep Corbella
lavanguardia.com

VOLEM ACOLLIR? 2.8.19

L'Open Arms ha rescatat a 123 migrants i busca port per desembarcar. Volem acollir era el text en el llençol blanc penjat a molts ajuntaments de Catalunya, i no dubto de la seva bona fe, però potser s'haurien de mobilitzar per ajudar a Open Arms, per exigir al Govern Espanyol que els deixi desembarcar a algun port Espanyol, a Itàlia no els volen, i no els poden retornar a Libia, es condemnar-los a mort.

I nosaltres, fem tot el que haurien i podriem fer?. Em temo que no, però qui canalitza una protesta general?, una manifestació multitudinaria que faci reconsiderar la seva postura al Govern en funcions de Pedro Sánchez. Qui ho pot organitzar? no ho sé, potser ningú, és més fàcil quedar-se en l'impùdic gest de penjar un llençol, i rentar-se les mans com un Herodes qualsevol.

"L'ONG catalana desafia l'advertència del govern espanyol, que espera que l’'Open Arms' estigui actuant segons la normativa. L'Open Arms torna a efectuar rescats al Mediterrani malgrat l'advertència del govern espanyol. En plena nit, 68 migrants han sigut rescatats i, amb els 55 d'ahir, ja sumen 123 en menys de vint-i-quatre hores. Ara el vaixell busca un port per desembarcar-los.  El govern italià, però, ja ha amenaçat l'ONG amb una multa de 50.000 euros i requisar l'embarcació si entra en les seves aigües territorials.

Entre els nàufrags hi ha dos nens i dues dones embarassades, una d’elles de nou mesos i amb contraccions. El director de l'ONG catalana, Oscar Camps, ha informat de l'última actuació a través de Twitter, després d’anunciar aquest dijous a la nit del rescat de les primeres 55 persones.

Dimecres, després d’estar-se uns dies al port de Siracusa, a Sícilia, per fer el canvi de tripulació i solucionar problemes tècnics, l’'Open Arms' es va tornar a dirigir cap a aigües del Mediterrani central. Dijous l’organització humanitària ja havia rescatat 55 migrants quan la seva embarcació, enmig del mar, estava “a punt de naufragar”. “S’enfonsava. Hi entrava aigua i s’havia escorat tant que estava a punt de naufragar. Però hi hem arribat a temps. 52 persones, [entre les quals] 16 dones i 2 nadons a la deriva, estan ara fora de perill. Ara necessitem un port segur”, va piular Camps, tot i que després l’organització va augmentar el nombre total de rescatats a 55 –i ara ja són 123–, entre els quals hi havia dos bessons de només nou mesos. “Abans presos que còmplices”, afegia Camps al missatge.

Oscar Camps@campsoscar Se hundía. Entraba agua y había escorado tanto que estaba a punto de naufragar. Pero hemos llegado a tiempo. 52 personas, 16 mujeres y 2 bebés, a la deriva están a salvo. Ahora necesitamos un puerto seguro.11,9m19:09 - 1 d’ag. de 2019

L’episodi és important perquè és el primer rescat directe que Open Arms efectua des que, a finals de juny, l’ONG va tornar a aigües internacionals després d’estar-se prop d’un any bloquejada pel govern espanyol. Això sí: el 30 de juny l’'Open Arms' es va limitar a auxiliar una pastera, davant la prohibició vigent de les autoritats espanyoles de reprendre la recerca activa, que pot ser castigada amb multes de fins a 900.000 euros.

Després del rescat d'aquest dijous, l'organització va defensar en declaracions a l’ARA que “el govern espanyol no els pot acusar de res” perquè l’operació d’ahir “es tractava d’un naufragi”: “I, tal com dicta el dret internacional marítim, ens trobàvem en l’obligació de socórrer aquestes persones”. L’ONG va confirmar a aquest diari que el govern d’Espanya ja va ser informat del primer rescat i que no n’havien rebut cap resposta. El pas següent, tenint en compte episodis semblants anteriors, es preveu difícil: hauran de trobar un port segur per desembarcar els nàufrags. Itàlia i Malta, els més pròxims, fa mesos que rebutgen l’arribada de vaixells humanitaris. “Hem demanat permís però de moment l’embarcació no s’està dirigint enlloc perquè estem esperant una resposta”, reiteraven des de l’'Open Arms'.

Per la seva banda, el govern espanyol ja ha dit que espera que " l’'Open Arms' estigui actuant segons la normativa internacional i nacional" i ha advertit que coneixen les seves actuacions i la direcció del vaixell. La portaveu, Carmen Calvo, ha comparat, a més, la feina de l'ONG catalana amb la de Salvament Marítim, que ha rescatat aquest any –segons diu Calvo–  més de 8.000 persones i el 2018 gairebé 51.000. "És el treball habitual d’un govern que atén amb una sensibilitat extraordinària totes les zones de salvament marítim, les que li corresponen i les que corresponen a altres, però que no són realitzades", ha afegit". Em perdó senyora Carmen Calvo la sensibilitat extraordinària del seu Govern em genera molts dubtes. Deixi de dir bestieses de cara a la galeria i actui, això és el que hauria de fer si realment el seu Govern en disfuncions tinguès aquesta sensibilitat extraordinària de la que es vanta.


Suposo que es mer oportunisme polític com quan Pedro Sánchez va acollir als 600 migrants de l'Aquarius a València, però és un gest que cal tenir en compte.

INVERSEMBLANT CADENA D'ERRORS 2.8.19

Amb les ben mesurades filtracions de documents a La Vanguardia s'ha buscat rebatre cadascuna de les proves esgrimides per aquest diari (Público) sobre les relacions del CNI amb l'imam de Ripoll -com confident de doble cara- i sobre els seguiments del servei secret a la cèl·lula jihadista que va capitanejar Abdelbaki és Satty. Els lliuraments han presentat fragments escollits de diferents informes policials, de la Guàrdia Civil i d'Institucions Penitenciàries per invalidar les conclusions extretes dels nombrosos extractes que hem publicat de les notes reservades elaborades pel Centre Nacional d'Intel·ligència per a l'equip multidisciplinari d'investigadors dels atemptats de la Rambla i Cambrils fa dos anys.

En un extens article, Carlos Enrique Bayo, reforça la seva teoria de com és varen cometre errors greus en el cas Es Satty, l'imam de Ripoll, per part del CNI i algun dels Mossos tambè, rebatent un a un els articles publicats per la Vanguardia, que intentaven desmentir els seus. - llegiu l'article sencer..., si us abelleix,  es llarg i espés, pero molt aclaridor...

L'ENIGMA DENCÀS 25.7.19

Un nou estudi planteja encara més clarobscurs sobre la polèmica figura d’un dels grans protagonistes dels Fets d’Octubre de 1934. El 17 de juliol de 1936, mentre l’exèrcit rebel se sollevava al Marroc, Josep Dencàs estiuejava a Sant Feliu de Codines. En conèixer-se la notícia, militants del seu partit, Estat Català —que recuperava el nom de la històrica formació de Francesc Macià, però que s’havia fundat feia encara no dos mesos—, l’anaren a trobar perquè anés amb ells a Barcelona.

Dos dies després, en l’inici de la revolta a la ciutat, Dencàs sortí de la seu d’Estat Català a l’actual Gran Via de les Corts Catalanes al capdavant d’un estol de xicots. De camí a plaça de Catalunya topà amb una columna de la Guàrdia Civil, que el reconegué, i tots dos grups s’uniren a l’assalt de l’Hotel Colón per conquerir-lo als insurrectes.

A partir de l’expedient del Tribunal Regional de Responsabilitats Polítiques de Barcelona de l’Arxiu del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i altres fonts, així ho certifica l’historiador Frederic Josep Porta a Josep Dencàs i Puigdollers. Vida política (1930-1936), treball final del Màster d’Història del Món de la Universitat Pompeu Fabra, d’un centenar de pàgines, presentat aquest proppassat juliol.

“Com pot fer-me únic responsable si jo li retia comptes?”, li retreu a Companys

Dencàs (Vic, 1900-Tànger, 1966), el metge de Sant Andreu de Palomar, és, sobretot pel seu paper com a impulsor de les Joventuts d’Esquerra Republicana-Estat Català (JEREC) i en els Fets d’Octubre de 1934, un dels personatges més vilipendiats, però també de la història del catalanisme. Fins ara, el perfil més reeixit sobre el separatista era el de Jordi Rabassa, Josep Dencàs i Puigdollers, el nacionalisme radical a la Generalitat (Dalmau, 2006), fruit d’una tesina de llicenciatura a la Universitat de Barcelona del 2003.

L’estudi de Porta ofereix algunes descobertes i, sobretot, amb un treball de documentació aprofundit, afegeix i ordena les troballes dels darrers quinze anys —cal destacar les de l’historiador Arnau Gonzàlez Vilalta sobre la relació de Dencàs amb el feixisme italià— per fixar l’estat de la qüestió.

Josep Dencàs

Porta dibuixa un Dencàs amb notables clarobscurs. Culte —amb estudis de Dret i Lletres, a més de la carrera de Medicina—, professional d’èxit, força popular al seu barri de Sant Andreu de Palomar, poc participatiu en el moviment separatista clandestí durant la dictadura de Primo de Rivera, però amb un ràpid ascens posterior. Un metge destacat el 1933 al capdavant de la Conselleria de Sanitat i Assistència Social en la lluita contra la mortalitat infantil, la millora de la salubritat, contra la prostitució i el tràfic de drogues.

I tanmateix, un filofeixista? La problemàtica fonamental al voltant del separatista que, segons Porta, en el moment clau de la seva trajectòria “pecà d’ingenu davant de Lluís Companys i Joan Lluhí Vallescà” és la manca de documentació. La falta de correspondència o escrits, al marge dels articles i entrevistes publicats a la premsa de l’època, dificulten l’aproximació al personatge i a l’eterna qüestió en debat, que resta irresolta: es considerava un feixista i, en tot cas, fins a quin extrem? Havia reflexionat i fins teoritzat sobre la qüestió? O, quin fou el seu veritable paper el 1934?

Porta detalla la pauta del que va passar les hores abans que el vespre del 6 d’octubre Companys proclamés l’Estat català en el marc d’una República federal espanyola. Dencàs, aleshores conseller de Governació, passà revista als membres afins de les JEREC. A continuació es reuní amb la Guàrdia Civil i amb el conseller de Cultura, Ventura Gassol, antiga mà dreta de Macià i proper als seus postulats nacionalistes.

Mentre pujaven del Palau de la Duana, la seu de Governació, per via Laietana en cotxe vers al Palau de la Generalitat per assistir a la proclama, el secretari de Gassol, Josep Carner-Ribalta, comentà que feia un cel rogenc “molt indicat per donar garrotades”. Els dos consellers, a l’uníson i premonitoris, hi respongueren: “O per rebre-les!”

Feta la proclama i retornat al departament, Dencàs feu hissar la bandera estelada. Quan Companys en fou informat li donà ordre de substituir-la per la catalana. A la Duana estigué tota la nit, vestit amb uniforme verd oliva confeccionat per a l’ocasió i pantalons caqui, amb bandes i insígnia a la màniga, el mateix que Miquel Badia (fins pocs mesos abans, ex-cap de serveis de la Comissaria General d’Ordre Públic de la Generalitat), que l’acompanyava amb la resta de l’Estat major de l’operació.

Campanya de difamació - Porta recupera del fons de l’Arxiu Carles Pi i Sunyer una carta de Dencàs a aquest enviada el 31 d’agost de 1935 des de Senlis, a uns quaranta quilòmetres al nord de París, durant l’exili posterior als Fets d’Octubre. L’historiador Albert Balcells la va esmentar de passada en el pròleg de la reedició del 1979 del llibre autojustificatiu que Dencàs va publicar el 1935, El 6 d’octubre des del Palau de Governació, però se’n desconeixia fins ara el contingut.

Dencàs es mostra “amb una moral del tot refeta de les escomeses d’aquests darrers temps, on els cops els rebia un darrere l’altre”, amb problemes de subsistència econòmics, després de les “campanyes de difamació i actes de deslleialtat dels amics”, de la seva demanda d’extradició i empresonament, “com un delinqüent vulgar”. Però, sobretot, es queixa que Companys li carregui la culpa del fracàs del 6 d’octubre si “lleialment li retia comptes dels meus actes”.

Afegeix, “com pot fer-me l’únic responsable de portar el poble a la revolta. I els seus discursos i les seves campanyes pels pobles durant tres mesos?” També sosté que el cap de les Esquadres de Catalunya, Enric Pérez Farràs, li havia assegurat durant la nit per telèfon que la Generalitat podia aguantar la situació “no hores, sinó dies”. Per això no comprenia per què Companys s’havia lliurat. “Ell sabrà els motius però no n’hi ha, tret que, per justificar-se, a mi em faci passar per traïdor”. Fou enganyat, doncs, Dencàs en el decurs d’aquella trascendental nit?

UN SEGREST DELS FAMILIARS PER ELEMENTS LLIBERTARIS

Una altra de les incògnites obertes en l’estudi realitzat ara per Frederic Josep Porta és la relació entre Josep Dencàs i Joan Casanovas, conseller primer del Govern Companys entre el juliol i l’agost de 1936 i president del Parlament de Catalunya, que flirtejà aquell estiu i encara després amb Estat Català, tot i estar enquadrat a ERC. I és que ja a les eleccions d’abril de 1931, les que menaren a la República, Casanovas encapçalà la llista de les municipals al barri de Sant Andreu, sense tenir-hi relació, per voluntat expressa de Dencàs —que no hi constava bo i essent-ne una figura coneguda.

L’historiador rescata una carta inèdita del metge andreuenc del 17 d’agost de 1937, conservada al fons Joan Estelrich de la Biblioteca de Catalunya, en què li explica que l’estiu anterior fugí en el vaixell Tevere cap a la Itàlia de Mussolini després que un parell de camionetes de guàrdies d’assalt cedides pel conseller de Governació, Josep Maria Espanya, alliberessin la seva esposa i fills, segrestats per elements llibertaris, que els havien tractat “amb tota mena de vexacions i amenaces”. No va deixar Catalunya “si no quan el Govern no pogué donar-me altra garantia ni altra protecció, en el que feia referència a la meva seguretat personal, que el lliurament d’un passaport”.

Ara Porta prepara amb Fermí Rubiralta —autor de perfils de nacionalistes radicals com Miquel Badia i Daniel Cardona— una biografia més exhaustiva sobre el capitost de les JEREC. Caldrà esperar encara uns mesos, doncs, per saber si es veurà per fi resolta l’essència política de l’enigmàtic Dencàs. - elpais.es

CONCLUSIÓ: La història es repeteix més que l'all, o ¿no us sonen els personatges i les circumstancies dels fets del 1934 aplicats als fets del 2017?, amb exili incorporat.

1. afegitò: Perquè us feu una idea del que costa saber la veritat dels fets, de les persones, llegiu aquests dos enllaços de la Viquipèdia, un en català i l'altre en castellà. Us adonareu que en català es matisa més que castellà. 
2. Ah! i si no haguès entrat aquí i vist l'enllaç que ha deixat en un comentari en Miquel Cartisano que m'ha dut a Dencás, no tenia ni idea de que aquest senyor havia existit. Ignorant que és el menda lerenda.