EL NO TURISME


Hi ha un no turisme, que augmenta amb el bon temps. En casos com aquest, un, conscient que no pot fer res, sent una profunda ràbia, ràbia i alhora impotència. Compassió no, no es tracta de compadir, es tracta d'evitar que la Mediterrània sigui la tomba de tants desvalguts que es juguen la vida fugint de l'horror o la misèria del seu país; el que no saben és que aquí no hi ha gossos ni llonganisses, però sí saben que hi ha tres baguettes a 1 euro.

EL MISSATGER TÉ UN PROBLEMA


Podria tractar-se d'un globus sonda, però em temo que no és aixi, que sancionar als mitjans per publicar una informació estigui ja instal·lat en el cap i en el mètode del Govern, encara que el ministre de Justicia digui que no, que no se l’ha entès bé, la veritat és que va dir el que va dir: que calia plantejar-se seriosament 'sancionar amb fermesa el mitjà de comunicació que publiqui una filtració judicial que està sota secret de sumari'. 

No és tracte d'una confusió, aniràn per aquí, sancionar els mitjans de comunicació per publicar una informació és el que se’n diu matar el missatger, i el missatger ja por anar fent testament que està en perill, la cacera de bruixes ha començat. Una cacera selectiva, car si algun partit ha fet ús i abús de les filtracions judicials ha estat precisament el Pp. Potser es pensen que hem oblidat l’ofensiva d’en Pedro J. Ramírez, qual gota diria malaia publicant filtracions i més filtracions de secrets de sumari i de secrets d’Estat, amb l’únic objectiu de fer caure el govern de Felipe González. Unes filtracions que venien sempre del Pp, dels hereus del franquisme
El que pretenen amb aquesta actitud és atemorir els mitjan, coaccionar-los de manera que s'instalin en una auto-censura pròpia. Per cert, qjue segons expliquen els mitjans d’atemorir i coaccionar, el ministre Català en sap un munt. Així consta al seu currículum quan, sent secretari d’Estat de Foment no només va obstaculitzar la investigació sobre el tràgic accident de tren de Galícia –amb vuitanta morts damunt la taula-, sinó que va arribar a l’extrem de pressionar i amenaçar els diputats del Pp que es mostraven crítics amb la gestió de l’accident. Compte docs amb aquest Ministre i amb aquest Govern, ja deia l'altre dia que les nostres llibertats cada vegada són més limitades.
- La cabra siempre tira al monte - diuen, i el Pp que prou ho enyora, torna cap a la censura franquista sens remissió, compassió ni manies. El missatger té un problema.

WEN DE SINDICATE GO MARCHING IN


El dia 1 de maig es l'ùnic dia que els sindicalistes actuals treballen, és el dia de posarse el jersey tronat o la caçadora vella i sortir a manifestarse per que se'ls vegi fent el paripé, la resta de l'any hibernen en el millor dels casos, o es dediquen cada vegada sembla que més sovint a posar la mà al calaix, Aquest si que és un cost inùtil per l'erari i que s'hauria de retallar, el dels inùtils sindicats.

L'ART I EL PRIMER IMPRESIONISTA


Davant d'un quadre o qualsevol altra expressió de l'art, no em qüestiono mai la técnica o la manera de presentar-ho. Em limito a mirar o escoltar i veure, simplement, si m'agrada o no, si aconsegueix traspuar-me alguna emoció.
.
1.- L'art com a simple imitació de la naturalesa, no és més que una mala copia d'una imperfecció gairebé perfecta.
2.- L'art autèntic és intemporal, l'altre és tan sols la crónica d'un temps determinat i per tant amb data de caducitat.
3.- Tota creació artística està precedida d'un patiment profund, o de la inconsciència propia de la mediocritat
4.- L'art gairebé mai és ridicul en si mateix, si de cas és l'espectador qui reflecteix la seva pròpia ridiculesa.
5.- Ballestrejar sobre qualsevol manifestació artística, està reservat tant sols als savis o als ignorants.
6.- La finalitat de l'art és omplir de goig o angoixa al propi artista.
7.- Se sol dir que els impressionistes foren els primers en captar la llum del paisatge al natural, però el que no es diu, és que uns anys abans ho havia fet ja el pintor anglès W.C. Constable.




8.- Tota obra literaria és el resultat del pensament de l'autor, o de la percepció del seu entorn i vivències. Per tant més que jutjar-la, es tracte de respectar-la, ens agradi o no.
9.- Podem mirar una quadre infinitat de vegades. Mai el veurem igual.
10.- Normalment, un artista és una persona que creu en ell mateix. Sobre tot perqué - en la majoria dels casos - no sol fer-ho ningú més.
11.- No crec en els escriptors que llencen un llibre cada any al mercat; tinc la impressió que tan sols canvia el títol, car a dins hi ha més del mateix.
12.- La meva percepció davant l'abstracció de l'art en qualsevol de les seves facetes, és simplement sensorial, puig si m'ho han d'explicar ja no anem bé. 13.- Un artista, del tipus que sigui, es repeteix constantment al llarg de la seva obra. Tot i que n'hi ha que ho dissimulen millor que altres.


DE MIRADOR EXEMPLAR Nº 4


JOHN CONSTABLE





John Constable va néixer al petit poble d'East Bergholt a la costa est d'Anglaterra l'any 1776. El quadre representa els voltants del molí que el seu pare, pròsper comerciant de farines, regentava en una localitat propera, Dedham. El riu és l'Stour que corre d'oest a est fins a desembocar en el mar del Nord, riu, d'altra banda, navegable des de començaments del segle XVIII. Se sap que a finals d'aquest segle, la Gran Bretanya disposava ja de 2000 milles de rius-canals navegables, uns naturals, aproximadament un terç d'aquest nombre i la resta resultat d'obres d'enginyeria i construcció de canals o de condicionament i millora de lleres. Així, el pare de Constable posseïa un petit vaixell, The Telegraph, amb el qual portava habitualment blat de moro fins al mateix Londres. Avui dia tota la regió que envolta Dedham és encara d'una excepcional bellesa natural i com a tal està protegida. La torre que s'aprecia en el fons del paisatge és la de l'església de Dedham.
Constable va pintar aquesta torre i els seus voltants en multitud d'ocasions. Podríe dir que es va formar com a paisatgista d'una manera autodidacta entre aquests llocs,  on va destacar ràpidament com a excel·lent dibuixant, més no es va dedicar plenament a la pintura fins als 23 anys.
Hauría seguit el lucratiu negoci del seu pare sens dubte si no s'hagués interposat de forma clara i seductora la seva passió per l'art.
No obstant això, el seu primer paisatge a l'aire lliure no el va pintar fins l'any 1810, és a dir amb 34 anys. Vuit anys abans havia ja exposat a Londres i començava a ser apreciat. En 1821 rep un premi al Saló de París pel seu famós quadre el carro de fenc, i, a partir d'aquí són ja tot encerts en cada quadre que realitza i reconeixement d'aquests encerts per part del públic i la crítica, tant a França com a Gran Bretanya. El quadre el va pintar l'any 1817 o 1818 i no és l'únic d'aquest mateix tema. Almenys n'hi ha dos, molt semblants, tots pintats entre 1818 i 1820 i un esbós magnífic, de 1816; un d'ells es troba a The Currier Gallery of Art, Manchester, i l'altre al museu Victòria i Albert de Londres.

Constable és considerat el principal pintor del paisatge anglès, molt influenciat en els seus començaments pels pintors paisatgistes holandesos del XVII i pel seu compatriota Gainsborough. Va recórrer moltes zones de les illes sempre acompanyat de la seva paleta i realitzant innombrables esbossos i dibuixos que després utilitzava per a les seves obres; fins i tot, en la majoria dels casos, els esbossos eren de tot el paisatge que representaria, i sobre els mateixos aplicava grans capes de color, basant-se en l'estudi directe de la natura que veia i tenint molt en compte l'hora el dia i per descomptat, com s'aprecia en gairebé tota la seva obra, l'estat atmosfèric particular de cada moment. 
Ell mateix deia que no hi havia dos dies iguals, ni tan sols dues hores, de la mateixa manera que no hi havia dues fulles iguals entre tots els arbres existents i per existir. Però sobretot, Constable és un pintor modern que s'acosta ja al que faran després els romàntics i els impressionistes. Alguns dels seus quadres són, en aquest sentit, veritablement sorprenents pel seu color i la seva execució. De fet, es pot considerar a Constable, el primer impresionista.

UNA MORT ESTÙPIDA


Una jove de 19 anys ha mort aquest dissabte a la nit a València després de ser atropellada per un tramvia. La noia, caminava distreta mirant el mòbil i quan va creuar les vies no va veure que s'acostava un comboi. El conductor no va poder frenar a temps per evitar l'accident.

Aquesta noticia, aquesta estùpida noticia d'una mort estúpida, no es la primera vegada que es dona i més que es donarà, han creat una dependència, o drogodependència dels mòbils que comença a ser preocupant: L'enviament de missatges s'ha disparat amb l'arribada dels serveis de correu i missatgeria instantània i de moment gratuïta. Veure pel carrer a una persona caminant amb la mirada al dispositiu somrient i teclejant distreta, ja és una cosa habitual. Tot i que aquesta conducta suposa un greu perill per a l'usuari i per a la resta de persones del seu entorn.


De fet, amb Whatsapp, ha sorgit una espècie nova de 'zombis' que es poden reconèixer per anar caminant pel carrer somrient mentre teclegen compulsivament com posseïts.
Aquesta dependendència o drogodependència que han creat, ha generat una nova generació d'esclaus, que aliens a aquest fet que els fa dependents de tota aquesta tecnologia, encara se'n vanten cofois. 
A la ciutat xinesa de Chongqiong han creat un carril pels addictes al whatsapp, i a Fort Lee a Nova Jersey, la policia multa als qui van pel carrer escrivint al mòbil.

Potser és cosa de l'edat, però he decidit aturar-me davant les noves tecnologies; Com els simis de la novel·la de Bouille, fins aquí he arribat, llevat que alguna d'aquestes noves tecnologies sigui del meu interès, perquè ens hem d'enganyar.

Una jove de 19 anys ha mort aquest dissabte a la nit a València després de ser atropellada per un tramvia. La noia, caminava distreta mirant el mòbil i quan va creuar les vies no va veure que s'acostava un comboi. El conductor no va poder frenar a temps per evitar l'accident. I aquesta mort estupida és de les que fa mal, per què es podia haver evitat, i era molt fàcil fer-ho, només calia una mica de paciència i sentit comú.

MORIR A L`ENGRÓS


Llevat de nació digital que extranyament han estat mesurats i objectius en donar la informació de l'accident de l'A-320, la resta de mitjans, com la Vanguardia, el Periodico o l'Ara han estat sobrepassats i han sobreactuat amb la noticia, com si es tractès d'una Nuria Espert qualsevol. No han sabut com donar-la de manera mesurada i han fet ús i abus de la informació que han donat, exageradament, obscenament exageradament, fins i tot amb massa pels i senyals de les victimes en el cas de el Periódico, fent radiograffies de bastants d'elles. 
Ja sé que aixo és degut a que en els diaris ja no hi ha periodistes de veritat, capaços d'informar acuradament i ojectivament, que pateixen la majoria la sindrome de la SEXTA, que té una penosa manera d'informar començant pel moviment gairebé compulsiu de les mans i el cos dels seus presentadors, tan si és en les noticies com en els esports. I tot per un accident al que s'ha donat una cobertura, francament, molt exagerada. Ho recorda avui Gonzalez Sinde a El periódico, l'any passat  varen morir a Espanya en accident de carretera 1.131 persones, més els danys col·laterals dels ferits greus, però això no és noticia, és el que té morir-se de gota en gota. Cal morir a l'engrós perquè s'en parli abastament....
Quan a Lubitz i el seu estat el dia de l'accident, sincerament, tinc els meus dubtes de la versió oficial, hi ha hagut molta pressa en culpar-lo, i aspectes estranys, com el de la respiració acompasada fins el moment de l'impacte que un pilot profesional avui posaba en dubte; i no és per una teoria de la conspiració, és que resulta molt practic donar-li la culpa a un mort que no es pot defensar, practic i economic, com en Bartomeu que dona la culpa a Tito Vilanova del precipitat fitxatge de Neymar. Els morts no es poden defensar i a vegades ja els va bé aixi als vius amb molta barra.

POR A VOLAR


Quan hom tenia nou o deu anys, volava molt poca gent, només els adinerats o els altres en casos molt concrets i imprescindibles. No era Catalunya un país per volar i ens haviem de limitar un cop a l'any, a començaments de desembre per la Verge de Loreto patrona de la aviació, a anar a l'aeroport de Sabadell on es podia pujar gratis a una avioneta o a un Fokker. El meu pare m'hi portava cada any i almenys aconseguiem donar una volta per damunt de Sabadell i veure la ciutat en miniatura. També es solia anar a l'Aeroport del Prat, o Muntadas com es deia abans, a veure aixecar-se i aterrar els avions, com una imatge prohibida de viatjar en llibertat cap a altres contrades llunyanes. 

Amb el temps, els vols comercials primer i els turístics (charters) després, s'han anat abaratint fins el punt que com deia l'any passat pots anar a qualsevol lloc del món, només amb la VISA, banyador, samarreta i unes xancletes. Ara en diuen "low cost" que ja és la última expressió de socialització de volar per a tothom, de fet gairebé es com agafar un autobús.

Cada dia s'enlairen i aterren milers d'avions arreu del món i de tant en tant, només de tant se n'estavella algun. En dir algun, vull dir de les companyies avalades per la IATA, les Russes i d'algun altre país que s'arrisquen a enlairar-se amb Tupolev i altri són ja una altra història. 

Es cert que de tant en tant hi ha un greu accident, però és puntual, i el si hi ha és incidents. Aquests incidents, estic segur que es duen produir sovint i són el que són, incidents menors, però que en activar-se aquesta paranoica psicosi anomenada "alarma social" surten a les noticies quan segurament no ho haurien fet de no haver-hi algún accident seriós abans, com va passar a Madrid.

Vàrem anar amb avió Paris l'endemà que s'estavellés el Concorde, de fet fins i tot vàrem veure les restes de l'accident del dia abans, i he ensopegat un llampec venint em un vol Paris Barcelona (*). Aquí, mentre l'avió baixava en barrena (o aixó em va semblar) el silenci era terrible, ningú deia res, fins que es va estabilitzar i ens varen explicar el que havia succeit, que ens havia caigut un llampec , però que tot ja estava controlat. 

No tinc por a volar, i si al volant, i en canvi amb el cotxe hi vaig cada dia i aparentment és més segur, més no és així, dins del cotxe i amb gairebé dos milions de quilòmetres a l'esquena si que m'he jugat sovint la vida, i l'atzar, la sort o com li vulgueu dir, ha decidit que sigui un supervivent. Per pura estadistica quanta gent mor a la carretera al cap de l'any i quanta d'accident d'aviació?. 
Molt mes risc corro jo que em moc per la ciutat en bicicleta, i no en cap de setmana, sinó entre setmana, al centre de Sabadell on no hi ha un putu carril bici, o els qui vn en moto que són carn de canó. Volar és segur, tan segur com la irracionalitat de la gent en obssesionar-se en demanar, o exigir una seguretat que no existeix ni es pot garantir.

No entenc la por a volar dels qui havien d'agafar un vol avui o demà, si són els dies mes segurs per volar, els posteriors a un accident, l'avió ja ha caigut i estadísticament no en caurà cap més fins d'ací a molt de temps. De l'accident d'Spanair en fa ja 7 anys, i penseu que cada dia volen més de 10.000 avions. No tingueu doncs cap por a volar, val més que vigileu en travessar els pasos zebra per a vianants, aqui si que hi ha perill.



(*) La meva primera experiència com a passatger de Iberia, fou un vol Barcelona Palma una nit d'un més de desembre del 1968. El vol va sortir amb dues hores de retard perquè l'avió (un Fokker) tenia problemes en un motor i es veu el varen reparar sobre la marxa. Finalment ja de nit varem arrencar el vol (gairebé una hora de Barcelona a Palma) enmig d'una tempesta de llampecs i trons de cagati lorito. A l'avió que era meitat càrrega i l'altra meitat passatgers i que estava en un estat de deixadesa lamentable, hi anàvem dues monges i un servidor, i no se pas qui va resar amb més fe si elles o jo durant l'hora eterna que va durar el vol amb l'avio que saltava més que les mamelles de la Sabrina amb el "boys, boys, boys". Per fí, en aterrar a s'aeroport de Son Sant Joan a Palma a quarts de dotze de la nit i posar alleujat els dos peus al terra illenc no em vaig ajupir a fer un petó al terra com el Papa perquè estava mullat, però gairebé.


ACTES IMMORALS



Tres persones han estat detingudes –dues de les quals són apoderats de Podem– aquest diumenge a Torre del Mar, a Vélez-Màlaga, per agents de la Policia Nacional per, presumptament, incomplir la llei orgànica de règim electoral general (Loreg), després d'haver accedit als col·legis portant samarretes en què es podia llegir "STOP Desnonaments" i "Sí que es pot". Els fets s'han produït cap a la una del migdia als col·legis electorals instal·lats a l'IES María Zambrano i en un centre de dia del poble.Podrien infringir un article de la llei electoral que prohibeix fer propaganda quan la campanya s'ha acabat

Davant la trucada dels integrants de les meses electorals, els agents han identificat les persones i les han detingut per, suposadament, incomplir l'article 144 de la Loreg, ja que portaven suposadament també samarretes de la PAH. Aquest article preveu penes de presó de tres mesos a un any o la multa de sis a 24 mesos a qui "faci actes de propaganda una vegada finalitzat el termini de la campanya electoral", que en aquest cas s'acabava divendres a les dotze de la nit, o "infringeixi les normes legals en matèria de cartells i espais que hi estiguin reservats, així com les normes relatives a les reunions i altres actes públics de propaganda electoral.

Curiós el zel de la Policía Nacional; ahir, en plena jornada de reflexió, Mariano Rajoy va fer un míting a València mentre que Pedro Sanchez el feia a Zamora, i ningu els va detenir, potser per què els seus actes no eren il·legals, però si immorals, indecentment immorals, però això la Policia Nacional no ho persegueix.

PER SUPOSAT, LINDT


Nestlè, l'empresa agroalimentària més gran del món, està treballant en el desenvolupament d'un producte nutricional que recreï els efectes de l'exercici físic, informa 'The Daily Mail'. La investigació gira al voltant d'un compost anomenat C13 que estimula l'acció de l'enzim reguladora del metabolisme AMPK, amb l'objectiu d'ajustar els nivells de sucre i greix del nostre organisme simulant l'acció 'crema greix' de l'esport. "L'enzim pot ajudar a persones que no poden tolerar la pràctica rigorosa i continuada d'exercici", apunta Kei Sakamoto, científic de la companyia, referint-se a persones amb mobilitat limitada fruit de la vellesa, la diabetis o l'obesitat. 
El que faltaba, en comptes de fer-se un tip de còrrer suant com un berro, pedalejar amb la bicicleta, o caminar brillo-brillo una hora diaria, et podràs quedar al sofà tot el sant dia fent el bacó, després de prendre la pastilleta de Nestlè i tindràs una figura com un adonis, sense panxeta cervesera ni res. Seràs un dropo dopat, però amb una figura àdhuc millor que quan tenies vint anys, a punt per sortir a qualsevol revista del cor, o anar de tertulià a alguna radio o tele, és el dret que et concedirà el fet d'haver-te transformat en un paràsit social.  De fet, em preocupa relativament, jo seguiré anant a la meva, cada dia a caminar pel mati i per la tarda amb la bici, i la xocolata a l'hora de berenar, per suposat, LINDT.

AUTOBÚS AMB ALES


El problema de l'aviació és que durant cinquanta anys ha estat poblada de persones que es pensaven que era una meravellosa experiència sexual, quan en realitat només és tractava d'un autobús amb ales ", explica, amb el seu conegut to provocador, Michael O'Leary, conseller delegat de Ryanair. Darrere de la boutade de l'irlandés hi ha dues certeses. A la classe turista, l'amplada dels seients dels avions està encongint dia a dia, i la síndrome de la llauna de sardines s'estén més enllà de les companyies de baix cost. És el peatge que s'ha de pagar per viatjar per pocs diners a qualsevol lloc del món.

S'AIXECARÀN AMB LA REVOLTA AL COR


La noticia la publiquen diversos digitals, aquesta l'he tret de l'Huffington Post. és freda, gairebé asèptica, incapaç de reflectir el drama que hi ha darrere d'aquestes quatre lletres. El cas de Carmen malauradament no és l'ùnic, es podria afirmar que el país està ple de Carmen, de pares, mares o avies que han avalat fills o nets, i  que en no pagar aquests el deute les fan fora de casa seva, sense cap mirament ni respecte, la llei els ampara i es limiten a executar-la. 
No hi ha un sol jutge just que s'oblidi de la llei i apliqui la decència i el sentit comú a l'hora de aplicar la justicia, i no hi ha un sol corb que renunciï a allò que té garantit a cobrar amparat per la llei. Carmen no importa, no és res, nomès un expedient resolt, les circumstàncies no importen, la llei és al llei i aquest és el seu imperi, s'ha complert la llei i Carmen a estat desnonada de casa seva. 
En aquest cas l'acreedor era un prestamista particular, però podia haber estat qualsevol entitat bancaria, és el mateix tipus de bestiar.
Francament, s'ho haurien de fer mirar uns i altres, haurien de començar a entendre que no està la gent per endergues, que estàn tensant massa la corda, i que un dia d'aquests, fart, els ciutadans diràn PROU! i s'aixecaràn amb la revolta al cor, amb les conseqüencies que comporta.

Carmen - foto Andrés Kudacki, AP

Desahucio de Carmen en Vallecas, Madrid: el juez expulsa de su casa a una anciana que avaló a su hijo

"Este viernes una comisión judicial ha desahuciado a Carmen, una mujer de 85 años de Vallecas, Madrid, que avaló a su hijo con su vivienda. Un grupo de activistas antidesahucios han intentado impedir que la echasen de su vivienda, pero no lo han conseguido. Un fuerte despliegue de policías antidisturbios ayudaron a ejecutar la orden del juez.

El hijo de Carmen había solicitado 70.000 euros a un prestamista particular, cuyo aval era el piso de su madre. Como no pudo devolver esta cantidad, el prestamista se quedó con la casa y la subastó. Entonces, el nuevo propietario quiso disponer de la misma y por ello acudió a la Justicia.

El desalojo de la anciana tuvo lugar a primera hora de este viernes en el número 10 de la calle Sierra de Palomeras, en el madrileño barrio de Entrevías. Los activistas que trataron de impedir el desahucio lo contaron en directo a través de las redes sociales, con tuits como estos:


La Plataforma de Afectados por la Hipoteca de Madrid ha criticado que todo el proceso ha estado "lleno de irregularidades y claúsulas abusivas" y que "nadie de la familia le informó de nada" de lo ocurrido a Carmen, que hace pocos meses se enteró a través de una notificación judicial.

La anciana, que lleva varias décadas viviendo en la casa, cobra la pensión mínima y tiene varios problemas de salud, teniendo en cuenta su edad. A pesar de ello, y tras una prórroga de un mes, el juez ha firmado la ejecución de dicho desahucio, que se ha ejecutado firalmente.

Durante el intento de paralización, ha habido momentos de tensión con la policía, que se llevó detenido a la comisaría de Entrevías a uno de los activistas."

més...
CRÒNICAS DE GAZA - THE ELECTRONIC INTIFADA


DESTACADAS