Cap nacionalisme és bo, menys encara si està armat, i potser el més nociu sigui l'Espanyol en no ser capaç de reconèixer-se com a tal, i el català, encara que no és el cas (com s'ha pogut veure) no és diferent dels altres, que en aquest assumpte no hi ha fet diferencial que valgui, i pàtries i banderes l'únic que arrosseguen rere seu és frustració, odi, sang, morts i violència. Un nacionalisme s'irrita quan sent l'amenaça d'un altre nacionalisme, quan percep l'ambició d'aquest altre, i en aquest punt seguim actualment, ancorats i sense possibilitat de solució, ans al contrari, amb la sentencia del TC a meitat d'octubre les posicions serán encara més aferrissades.
Suposo que hauria de ser d'una altra manera, i voldria que fos així, però no m'hi veig, em sento incapaç de identificar-me amb la manifestació de demà, i faig meva la frase de Theo Angelopoulos:
"No aniré a cap manifestació nacionalista, sota cap bandera. Sé que aquesta opció em predisposa a ser la primera víctima. Perquè sóc sempre i arreu un estranger."
