Disney és, a dia d'avui, un dels més grans conglomerats multimèdia del planeta. El que va començar com una iniciativa de Walter Elias Disney per crear curts i llargmetratges d'animació, va acabar esdevenint un gegant de l'entreteniment a nivell mundial. A les adquisicions de noms destacats com FOX o Marvel al llarg dels anys se li han de sumar els macroprojectes presents des de fa dècades, com els parcs d'atraccions.
És en un d'aquests complexos, Disney World a Orlando, on va arrencar una història surrealista que ha arribat a les portades de múltiples mitjans internacionals. El febrer de 2020, una dona de 42 anys anomenada Kanokporn Tangsuan va morir als voltants del parc, a la zona de Disney Springs. Una reacció al·lèrgica al restaurant Raglan Road Irish Pub va ser la causant de la mort. El seu marit, Jeffrey Piccolo, va detallar a les autoritats com la víctima havia informat els treballadors del local sobre les seves al·lèrgies, els fruits secs i productes lactis. En resposta, l'afectat va interposar una demanda contra la companyia per negligència, emparant-se a la llei de l'estat de Florida. La seva sol·licitud de compensació era de 50.000 dòlars, però la resposta de l'empresa dels Estats Units ha generat indignació en múltiples àmbits.
Disney defensa que Piccolo va perdre qualsevol dret a demandar-los el 2019, després de subscriure's a un mes de prova gratuït de la plataforma de streaming, Disney+. Va ser llavors que, segons els termes i les condicions, va acceptar sotmetre's a un arbitratge vinculant. Passa el mateix amb l'ús de la plataforma My Disney Experience, on el demandant va comprar entrades per al parc temàtic Epcot. Segons una clàusula, no pot emprendre accions legals en contra.
“La idea que els termes acordats per un consumidor en crear un compte de prova gratuïta de Disney+ prohibirien per sempre el dret d'aquest consumidor a un judici amb jurat en qualsevol disputa amb qualsevol filial o subsidiària de Disney és tan escandalosament irraonable i injusta que commociona la consciència judicial, i aquest tribunal no hauria de fer complir aquest acord”, han denunciat els advocats de la família de Tangsuan. Els lletrats han catalogat la defensa de la companyia com a "escandalosament irraonable" i "un insult a la justícia", al·legant que l'acord per fer servir una plataforma de streaming no es poden utilitzar per bloquejar el dret a judici just d'un ciutadà. La decisió definitiva sobre aquest cas la prendrà el tribunal del comtat d'Orange, a Califòrnia. I és que la lletra petita dels contractes, aquesta que mai llegim mentre donem el sí a tot, ens pot portar fins a aquests extrems d'injustícia.
Segurament no sabrem mai com s'acabarà aquesta història, tot depèn de la decisió que prengui el comtat d'Orange, però això ja no serà notícia i dubto que sapiguem quina ha estat la seva decisió.
* ACTT
Un cartell ubicat a la porta d´un bar s´ha fet viral. "No s'accepten pagaments amb targeta de crèdit, bizum ni altres modernitats", diu. Potser vosaltres haureu topat amb una advertència similar a la vostra localitat habitual o d'estiueig. Si el local és de confiança, probablement recorrereu a l'efectiu sense protestar. Si, en canvi, és un establiment que no coneixeu, us ho pensaríeu dues vegades. Hi ha qui fins i tot pot pensar malament i preguntar-se si allò del Lazarillo de Tormes i la picaresca fiscal ha fet acte de presència a l'empresa en qüestió. La normativa de consum indica que cobrar en efectiu els clients és perfectament legal. És més, només és obligatori que els comerços acceptin el pagament en efectiu. Recórrer a la targeta bancària és, doncs, opcional. Aquesta és informació de servei: no és obligatori disposar d'un datàfon en un bar o restaurant, cap llei no ho imposa. Una altra cosa és que sigui recomanable, ja que cada cop més persones opten pel pagament amb targeta i no porten moneder.
El cartell de l'efectiu ha obert un interessant debat a les xarxes socials sobre aquesta operativa, que, de vegades, pot amagar un frau. Aquest va ser el to general sobre la imatge, qüestionant la puresa fiscal dels hostalers espanyols i, en especial, la dels ubicats a Madrid que recorren a “el datàfon no funciona”. També hi ha qui va defensar que els diners en efectiu són dels últims “reductes de llibertat” que queden al país. El que despista una mica és allò del rètol d'altres modernitats, que ens porta a la ignorància del redactant del cartell. El debat encara és més ampli. Un usuari va denunciar l'estiu passat que en alguns locals madrilenys en què s'obliga a pagar en efectiu l'operativa habitual és lliurar al client una factura proforma, que no té cap validesa fiscal. Aquest fet sí que pot constituir un frau. Però, i això també és informació de servei, obligar a pagar en efectiu els clients no implica necessàriament que l'empresari estigui cometent un frau. Per això hi ha una solució: reclamar sempre el tiquet o una factura simplificada. Però no val cap document. El tiquet ha de contenir un número de rebut. Si això passa, no hi havia cap intent de defraudar. En resum, el bar té tot el dret a només acceptar diners en efectiu i el client té el mateix dret a sol·licitar un tiquet o una factura sobre aquest pagament. La resta són serps d'estiu.
La renúncia de Joe Biden a aspirar a la presidència dels Estats Units per raons d'edat, ha posat una altra vegada en evidència i d'actualitat, si és que algun dia va deixar de ser-ho, el tema de la vellesa, la malaltia, la pèrdua de lucidesa, l'oblit i, en definitiva, el pas del temps. Allò que ara es diu edatisme. La societat occidental té una relació complicada amb l'ancianitat. D'aquí els eufemismes que, com sempre que s'utilitzen, no són res més que retalls de la por, de la superstició, d'obviar dir les coses pel seu nom, no fos que… “La tercera edat”. “Adult gran”. Persona d'edat avançada. "L'edat daurada". Maduresa tardana. “Antic”. “Edat crepuscular”… I tot per no dir o escriure: vell/vella, així sense més ni més. A més, és cert que la publicitat i el màrqueting han posat també el seu aquell en benefici propi; la gent gran, com la joventut, són un botí apetitós per al mercat. Però, a quina edat una persona es considera vella? En quins signes ens basem per decidir la maduresa tardana?. Kareishu és una paraula japonesa la definició de la qual ens pot posar a pensar: “L'olor de la gent gran” ho diuen amb tot el respecte. Una manera d'estar bé amb el món dels ancians, als quals atribueixen una aroma corporal més suau que els joves, o en tot cas diferent, com passa amb els nens. Qui no recorda l'ambient carregat d'anys i la memòria de la casa dels avis? O els petons dels ancians que deixen un rastre dolç i dens, afecte i tendresa, a les galtes dels néts. Envellir és com escalar una muntanya: costa, però un cop a dalt la mirada és més serena i la vista, més àmplia. I el criteri, més agut. I els colors, més purs. L'olor corporal, ho diuen els que saben, varia amb l'edat i cada individu carrega amb la signatura química. L'olor de la gent gran, i de les seves coses, sempre m'ha semblat que tenia alguna cosa a veure amb les herbes aromàtiques del camp. Farigola, romaní, menta…
No ho sé, en tot cas poden ser només coses meves. No sé de què faig olor, i no sé si ja soc vell, o gran, no em sento vell, encara, cert és que en la llarga pujada cap a la muntanya de la vida, cada vegada es veu més a prop el cim, després suposo que faré com tothom, encara que vull dir en descàrrec de la vellesa, que el comportament anòmal que els acompanya a partir d'una certa edat, no és del tot culpa seva, ja que sospito que la naturalesa adequa el grau de pensament a l'edat per fer més suportable el fet irremeiable de la decadència física, acompanyant-la de la psíquica.
I és que de no ser així, envellir plenament conscient, seria terrible. Cioran deia que la vellesa és l'autocrítica de la naturalesa, però hom creu que més aviat es tracta d'una venjança, una cruel venjança.
* ACT