EL DISPOSITIU QUE CONTROLA ELS SOMNIS 18.8.24

Una innovació tecnològica indueix somnis lúcids a demanda i permet triar allò que volem somiar, explorar els límits de la nostra ment i de la nostra creativitat, i fins i tot superar algun trauma o por. Tot es regula amb una aplicació mòbil connectada a una banda biomimètica que envolta el cervell. Vol sortir al mercat el 2025. Els somnis lúcids són aquells en què som conscients que somiem i podem intervenir en el desenvolupament del nostre somni, modificant l'escenari, els personatges o la trama.

La creativitat es pot fomentar artificialment mitjançant el somni

Es tracta d'una experiència que algunes persones tenen de manera natural, però que altres volen experimentar pels seus possibles beneficis, com ara millorar la memòria, l'autoestima, la resolució de problemes o el benestar emocional.

El dispositiu HALO, desenvolupat per l'empresa Prophetic, es basa en l'estimulació elèctrica transcranial (tES), una tècnica no invasiva que consisteix a aplicar un corrent elèctric de baixa intensitat a través d'elèctrodes col·locats al cuir cabellut, per induir somnis lúcids. L'objectiu és estimular l'escorça prefrontal dorsolateral, una regió del cervell relacionada amb l'autoconsciència, el raonament i la planificació, que creu que juga un paper clau en la generació de somnis lúcids.

El dispositiu es presenta com una banda biomimètica que es col·loca al voltant del cap abans de dormir i que es connecta a una aplicació mòbil. A través de l'app, l'usuari pot configurar el tipus de somni que voleu tenir, ja que en un somni lúcid el somiador pot controlar l'escenari oníric, la narrativa dels somnis, parlar amb els personatges del somni i molt més. L'app també ofereix consells i exercicis per millorar les habilitats de son lúcid. El dispositiu detecta la fase de son REM, quan es produeixen la majoria dels somnis, i en aquell moment envia, via Bluetooth o Wifi, un senyal elèctric al cervell per induir la lucidesa. La clau perquè funcioni és a l'ecografia transcranial, una tecnologia de neuroestimulació que ha demostrat ser una forma segura i fiable d'induir i estabilitzar estats cerebrals, segons expliquen els desenvolupadors d'aquesta tecnologia. L'ultrasò transcranial pot dirigir energia mecànica enfocada (ones sonores) a través del crani amb una resolució mil·limètrica per assolir estructures cerebrals profundes que són inaccessibles a les tecnologies d'electroestimulació convencionals com l'estimulació transcranial per corrent directe (tDCS), afegeixen.

La missió de Prophetic és posar a la disposició dels usuaris de HALO la capacitat d'explorar la mateixa consciència i crear una eina que aproparà a comprendre aquest gran misteri. La consciència és un problema tan difícil de comprendre que fins i tot se'n discuteix la definició, expliquen aquests desenvolupadors. En termes generals, el problema de la consciència es pot dividir en dues categories diferents: una de “fàcil” i una altra de “difícil”. El problema fàcil de la consciència és les tudi dels processos neuronals que acompanyen el comportament. El problema difícil és esbrinar per què i com aquests processos neuronals van acompanyats de l'experiència. Històricament, aquests dos problemes han estat abordats per separat a causa de la seva enorme complexitat, segons els desenvolupadors d'aquesta tecnologia, per als quals qualsevol solució que condueixi a una comprensió plena de la consciència ha de ser capaç de respondre les dues preguntes alhora. I proposen una solució: estabilitzar els estats de somnis lúcids, que és on, segons ells, es tanca la bretxa entre aquests dos espais problemàtics de la consciència. 

El dispositiu HALO té previst el llançament per a l'any 2025, i promet revolucionar el camp dels somnis lúcids, oferint una nova forma d'interactuar amb la nostra ment i la nostra realitat. Tanmateix, també planteja alguns desafiaments ètics i socials, com ara el risc d'addicció, la privadesa dels somnis o l'impacte en la qualitat del son o en la salut mental. Per això, seria convenient un debat públic sobre l'ús d'aquesta tecnologia (que recorda molt l'exploració dels somnis lúcids de l'antropòleg Carlos Castaneda) i les possibles conseqüències, abans del llançament al mercat. Però res no indica que sigui així. Eduardo Martínez de la Fe a el periódico.

Hi ha una empresa, Blackrock, que fa temps que ja controla els somnis dels seus empleats.

UN CAP FLOTANT GEGANT PLANA SOBRE MADRID 18.8.24

El Parc del Retiro de Madrid es converteix en l'escenari del projecte artístic Masayume (somni que es fa realitat), del col·lectiu japonès 目[mé], que en els propers dies es podrà veure a diferents indrets dels districtes de Puente de Vallecas, Usera i Moncloa-Aravaca. Es tracta d'un cap tridimensional gegantí que flota sobre el paisatge urbà, convidant a la reflexió sobre l'existència humana, explica l'Ajuntament de Madrid en una nota informativa. El projecte arriba per primera vegada a Espanya de la mà del festival Estius de la Vila i està inspirat en el somni que l'artista Haruka Kojin va tenir a dotze anys quan, des de la finestra d'un tren, va veure un enorme cap surant sobre un bosc . Aquest cap anònim d'una persona real, que sobrevolarà alguns punts de la ciutat al llarg de la setmana, ha estat escollit mitjançant un reclutament internacional obert, sense distinció d'edat, sexe o nacionalitat.

I a mi que això em sonava a cosa ja vista....MASAYUME,. en quin cap cap.

 

EN EL DIA MUNDIAL DEL VIANANT QUE FA VIA 18.8.24

Avui, dia mundial del Vianant, és oportú comentar que, a partir de certes edats, passejar per la ciutat obliga a geolocalitzar mentalment els lavabos públics. Els dels bars, restaurants, hotels i cafeteries- pastisseries, perquè lavabos públics de veritat n'hi ha pocs (l'espai entre contenidors no compta). Pel que fa a l'aplicació de la normativa que castiga la incontinència amb multes de fins a 600 euros, és una normativa fracassada.

Però aquesta dificultat als mingitoris, és només una de les dificultats del vianant a la ciutat no és per a ell. Així és i així de categòric ho afirmo. A les voreres de les ciutats el que sobra és el vianant, simplement perquè no hi cap, per què destorba.

 

A les voreres hi ha carril-bici, arbres plantats dins del quadrat ple de burilles, papereres buides plenes de paperets a terra al seu voltant, marquesines d'autobusos, les plantes del comerç xinès de torn, caques variades de gossos, taules i cadires de les terrasses, i per allà circulen bicicletes, patinadors, mono patinadors, segways, patinets elèctrics i és també lloc d'aparcament de motos.
Qui sobra? el pringao del vianant, el desgraciat que no té possibles per desplaçar-se amb algun mitjà dels anteriorment descrits. Si fins i tot als ànecs els han posat un carril per a ells.

Vergonya els hauria de fer queixar-se de les bicicletes i altres sistemes de transport no bípede. Que no veuen que són ells els que molesten? Que tots els que he explicat, els ciclistes, els primers, els han d'anar esquivant per les voreres, amb el perill que això representa per a ells i la pèrdua de ritme de pedalejada. Si ets un pringat, un pobre desgraciat de vianant, no siguis toca pilotes i no surtis per les voreres a molestar, queda't a casa veient Netflix al sofà, fes macramé, o posa't al llit a acariciar somnis impossibles, però fes el fotut favor de no molestar, ni desgastar més el terra de les voreres de la teva ciutat, que com deia Arribas Castro és un milió de coses, però en la qual tu, pobre vianant desgraciat, no hi tens cabuda.

DISNEY+ I LA LLETRA PETITA 17.8.24

Disney és, a dia d'avui, un dels més grans conglomerats multimèdia del planeta. El que va començar com una iniciativa de Walter Elias Disney per crear curts i llargmetratges d'animació, va acabar esdevenint un gegant de l'entreteniment a nivell mundial. A les adquisicions de noms destacats com FOX o Marvel al llarg dels anys se li han de sumar els macroprojectes presents des de fa dècades, com els parcs d'atraccions.

És en un d'aquests complexos, Disney World a Orlando, on va arrencar una història surrealista que ha arribat a les portades de múltiples mitjans internacionals. El febrer de 2020, una dona de 42 anys anomenada Kanokporn Tangsuan va morir als voltants del parc, a la zona de Disney Springs. Una reacció al·lèrgica al restaurant Raglan Road Irish Pub va ser la causant de la mort. El seu marit, Jeffrey Piccolo, va detallar a les autoritats com la víctima havia informat els treballadors del local sobre les seves al·lèrgies, els fruits secs i productes lactis. En resposta, l'afectat va interposar una demanda contra la companyia per negligència, emparant-se a la llei de l'estat de Florida. La seva sol·licitud de compensació era de 50.000 dòlars, però la resposta de l'empresa dels Estats Units ha generat indignació en múltiples àmbits.

Disney defensa que Piccolo va perdre qualsevol dret a demandar-los el 2019, després de subscriure's a un mes de prova gratuït de la plataforma de streaming, Disney+. Va ser llavors que, segons els termes i les condicions, va acceptar sotmetre's a un arbitratge vinculant. Passa el mateix amb l'ús de la plataforma My Disney Experience, on el demandant va comprar entrades per al parc temàtic Epcot. Segons una clàusula, no pot emprendre accions legals en contra.

“La idea que els termes acordats per un consumidor en crear un compte de prova gratuïta de Disney+ prohibirien per sempre el dret d'aquest consumidor a un judici amb jurat en qualsevol disputa amb qualsevol filial o subsidiària de Disney és tan escandalosament irraonable i injusta que commociona la consciència judicial, i aquest tribunal no hauria de fer complir aquest acord”, han denunciat els advocats de la família de Tangsuan. Els lletrats han catalogat la defensa de la companyia com a "escandalosament irraonable" i "un insult a la justícia", al·legant que l'acord per fer servir una plataforma de streaming no es poden utilitzar per bloquejar el dret a judici just d'un ciutadà. La decisió definitiva sobre aquest cas la prendrà el tribunal del comtat d'Orange, a Califòrnia. I és que la lletra petita dels contractes, aquesta que mai llegim mentre donem el sí a tot, ens pot portar fins a aquests extrems d'injustícia.

Segurament no sabrem mai com s'acabarà aquesta història, tot depèn de la decisió que prengui el comtat d'Orange, però això ja no serà notícia i dubto que sapiguem quina ha estat la seva decisió.

DE TARGETES DE CRÈDIT, BIZUM I ALTRES MODERNITATS 16.8.24

Un cartell ubicat a la porta d´un bar s´ha fet viral. "No s'accepten pagaments amb targeta de crèdit, bizum ni altres modernitats", diu. Potser vosaltres haureu topat amb una advertència similar a la vostra localitat habitual o d'estiueig. Si el local és de confiança, probablement recorrereu a l'efectiu sense protestar. Si, en canvi, és un establiment que no coneixeu, us ho pensaríeu dues vegades. Hi ha qui fins i tot pot pensar malament i preguntar-se si allò del Lazarillo de Tormes i la picaresca fiscal ha fet acte de presència a l'empresa en qüestió. La normativa de consum indica que cobrar en efectiu els clients és perfectament legal. És més, només és obligatori que els comerços acceptin el pagament en efectiu. Recórrer a la targeta bancària és, doncs, opcional. Aquesta és informació de servei: no és obligatori disposar d'un datàfon en un bar o restaurant, cap llei no ho imposa. Una altra cosa és que sigui recomanable, ja que cada cop més persones opten pel pagament amb targeta i no porten moneder.

El cartell de l'efectiu ha obert un interessant debat a les xarxes socials sobre aquesta operativa, que, de vegades, pot amagar un frau. Aquest va ser el to general sobre la imatge, qüestionant la puresa fiscal dels hostalers espanyols i, en especial, la dels ubicats a Madrid que recorren a “el datàfon no funciona”. També hi ha qui va defensar que els diners en efectiu són dels últims “reductes de llibertat” que queden al país. El que despista una mica és allò del rètol d'altres modernitats, que ens porta a la ignorància del redactant del cartell. El debat encara és més ampli. Un usuari va denunciar l'estiu passat que en alguns locals madrilenys en què s'obliga a pagar en efectiu l'operativa habitual és lliurar al client una factura proforma, que no té cap validesa fiscal. Aquest fet sí que pot constituir un frau. Però, i això també és informació de servei, obligar a pagar en efectiu els clients no implica necessàriament que l'empresari estigui cometent un frau. Per això hi ha una solució: reclamar sempre el tiquet o una factura simplificada. Però no val cap document. El tiquet ha de contenir un número de rebut. Si això passa, no hi havia cap intent de defraudar. En resum, el bar té tot el dret a només acceptar diners en efectiu i el client té el mateix dret a sol·licitar un tiquet o una factura sobre aquest pagament. La resta són serps d'estiu.

'KAREISHU', L'OLOR DE LA GENT GRAN 16.8.24

La renúncia de Joe Biden a aspirar a la presidència dels Estats Units per raons d'edat, ha posat una altra vegada en evidència i d'actualitat, si és que algun dia va deixar de ser-ho, el tema de la vellesa, la malaltia, la pèrdua de lucidesa, l'oblit i, en definitiva, el pas del temps. Allò que ara es diu edatisme. La societat occidental té una relació complicada amb l'ancianitat. D'aquí els eufemismes que, com sempre que s'utilitzen, no són res més que retalls de la por, de la superstició, d'obviar dir les coses pel seu nom, no fos que… “La tercera edat”. “Adult gran”. Persona d'edat avançada. "L'edat daurada". Maduresa tardana. “Antic”. “Edat crepuscular”… I tot per no dir o escriure: vell/vella, així sense més ni més. A més, és cert que la publicitat i el màrqueting han posat també el seu aquell en benefici propi; la gent gran, com la joventut, són un botí apetitós per al mercat. Però, a quina edat una persona es considera vella? En quins signes ens basem per decidir la maduresa tardana?. Kareishu és una paraula japonesa la definició de la qual ens pot posar a pensar: “L'olor de la gent gran” ho diuen amb tot el respecte. Una manera d'estar bé amb el món dels ancians, als quals atribueixen una aroma corporal més suau que els joves, o en tot cas diferent, com passa amb els nens. Qui no recorda l'ambient carregat d'anys i la memòria de la casa dels avis? O els petons dels ancians que deixen un rastre dolç i dens, afecte i tendresa, a les galtes dels néts. Envellir és com escalar una muntanya: costa, però un cop a dalt la mirada és més serena i la vista, més àmplia. I el criteri, més agut. I els colors, més purs. L'olor corporal, ho diuen els que saben, varia amb l'edat i cada individu carrega amb la signatura química. L'olor de la gent gran, i de les seves coses, sempre m'ha semblat que tenia alguna cosa a veure amb les herbes aromàtiques del camp. Farigola, romaní, menta… 

No ho sé, en tot cas poden ser només coses meves. No sé de què faig olor, i no sé si ja soc vell, o gran, no em sento vell, encara, cert és que en la llarga pujada cap a la muntanya de la vida, cada vegada es veu més a prop el cim, després suposo que faré com tothom, encara que vull dir en descàrrec de la vellesa, que el comportament anòmal que els acompanya a partir d'una certa edat, no és del tot culpa seva, ja que sospito que la naturalesa adequa el grau de pensament a l'edat per fer més suportable el fet irremeiable de la decadència física, acompanyant-la de la psíquica. 

I és que de no ser així, envellir plenament conscient, seria terrible. Cioran deia que la vellesa és l'autocrítica de la naturalesa, però hom creu que més aviat es tracta d'una venjança, una cruel venjança.