PERILL: IMMIGRANTS 9.9.24

Article publicat a El Periódico de Catalunya, el 5 de maig de 2003 - PERILL: IMMIGRANTS - Manuel Delgado, antropòleg. Com veureu el problema ve de lluny, de fa 21 anys, i segueix enquistat a la nostra societat i a la classe política. Poc o res hem avançat, i seguim aquí, impàvids esperant que Godot solucioni els nostres problemes, i el dels immigrants. Vells problemes sense noves solucions. Per cert aquest carrer  sense asfaltar del barri de Roquetes a Barcelona, podria ser qualsevol carrer de Sabadell als anys 60. La foto es de Sergio Daho

"Como se ve, no ha servido de nada el solemne pacto firmado hace unas semanas en Barcelona entre las fuerzas políticas que pugnan por la alcaldía de no emplear el asunto de la inmigración en el debate electoral. A la mínima oportunidad, las opciones más escoradas a la derecha han recurrido al espantajo del “peligro” que los inmigrantes suponen para la seguridad pública, en el caso del Partido Popular, o para la supuesta integridad cultural de Catalunya, en el caso de Convergència i Unió.  Nada que comentar acerca de las posiciones de Fernández Díaz. Los populares son lo que son y ya no tienen el mínimo escrúpulo en que se note que, en matería de inmigración, son un partido de extrema derecha. En cuanto a CiU los comentarios de Duran Lleida sobre el peligro de que los inmigrantes acaben “desfigurando” la personalidad cultural catalana advierten que la coalición que hoy manda en la Generalitat ni puede ni quiere ocultar su preocupación por la pureza cultural –antes racial– de Catalunya, una pureza que ni existe ni ha existido nunca fuera de la imaginación de quienes creen que la nación catalana es un hecho natural y no la consecuencia de la historia y los proyectos colectivos de sus gentes. Nada de nuevo en realidad. Hace un mes, Jordi Pujol volvía a explicitar, en una conferencia en Esade, su alarma ante el riesgo que implicaban los inmigrantes en su idea de lo que es la identidad catalana. No deberiamos dejar de repetirlo. Quienes llegan a Catalunya no encuentran una cultura entendida como un todo coherente en que se inspira la conducta y el pensamiento de una sociedad. Si la cultura catalana es algo no es sino un precipitado que resulta de las aportaciones de quienes vinieron de fuera alguna vez, en avenidas humanas no muy distintas de las que ahora recalan en nuestros pueblos y ciudades. Los hijos de esos a quienes llamamos “inmigrantes” serán los catalanes autóctonos de mañana, portadores a su vez de las nuevas formas y los nuevos contenidos de una cultura catalana que no está acabada, sino en permanente construcción. Los inmigrantes no pueden “desfigurar” Catalunya, porque la configuran. Los inmigrantes no se integran en Catalunya, sino que la integran. En ese orden de cosas, Maragall ha hecho bien en denunciar lo que constituye una expresión de racismo cultural, esa ideología de y para la exclusión social que entiende que el ámbito de integración de la pluralidad humana es una supuesta cultura homogénea y no la ley. Ahora bien, si realmente se reconoce que el Partido Popular es partidario de que se agudice todavía más el estado de excepción a que los inmigrantes viven hoy sometidos y si se afirma que Convergència i Unió está asumiendo un discurso esencialista que acaba justificando la postergación de quienes no den pruebas de su adhesión a una supuesta catalanidad, entonces, ¿qué tipo de legitimidad pueden aportar a un proyecto como el del Fòrum Universal de les Cultures, en cuyo patrocinio político aparecen tan directamente comprometidos a través del gobierno central y de la Generalitat?. Hasta ahora ya hemos visto cómo se entienden los llamados tres ejes del Fòrum: paz, sostenibilidad, diversidad. 

No sabemos qué concepto de paz se va a defender, pero está claro que por ahora no da para condenar la guerra de Irak. Tampoco estamos seguros de qué entienden por sostenibilidad, pero no se ve en qué forma el modelo urbanístico que acompañará el evento es un ejemplo de sensibilidad medioambiental. En cuanto a la diversidad cultural, hay quienes están sosteniendo que el llamado “problema de la inmigración” se resuelve mediante deportaciones sin garantias o exigiendo a quienes llegan lo que Maragall ha llamado “pureza de sangre”, cultural en este caso. 

¿Son esas mismas opciones políticas e ideológicas –el PP i CiU respectivamente– las mismas que aparecen en los prospectos como convocantes y coorganizadoras de ese presunto canto universal a la amistad y la cooperación entre las culturas que se supone que va a ser el Fòrum?   ¿Será una broma, no?"

TOTS TINDRAN MÒBIL MENYS JO 9.9.24

Dia de nervis per a milers de criatures que tornen a l'escola, que és aquell lloc detestable perquè és un espai de formació. Hauríem de debatre sobre continguts, relacions i fins i tot diferències, perquè l'escola és el primer lloc del món on el diferent pren consciència que ho és, de vegades a insults o bufetades. La integració és poc suportable en petites edats i no hauríem d'oblidar que les criatures, tinguin l'edat que tinguin, tenen dret a créixer amb els seus propis sentiments. Ajudar el nen prioritzant el món social i emocional a l'educacional. 

Als pares i als avis, aquests darrers elements imprescindibles a les famílies o tribus durant la recollida i entrega de les criatures, el record d'aquella antiga escola imposa. Sabem que el passat és gratuït però alhora desconcertant. És aquesta magnífica època en què a alguns ens entusiasma instal·lar-nos: el de la inòpia infantil. Però aquells anys hi havia un pensament positiu: a l'escola manaven els mestres (El senyor mestre i la senyoreta, per ser més exacte), i a casa, els pares. Els mestres ensenyaven i els pares educaven. Amb el pas del temps, sigui per la sobreprotecció infantil o per diversos fenòmens com l'arribada de la immigració o les pantalles, aquella evidència ha anat mutant. Els mestres han hagut d'adaptar-se, moltes vegades en una lamentable solitud, a aquesta època de rapidesa i impaciència on els dits dominen el teclat i, en canvi, sucumbeixen davant de la cal·ligrafia. El mestre ha perdut la raó, ara mana el nen amb els seus pares com a portaveus. La tecnologia, imprescindible en les seves vides, no deu de cap manera trencar el ritual de tota la vida als esbarjos: des de donar-li la pilota a canviar cromos o conèixer-se els uns als altres. És a dir, socialitzar. S'haurien de prohibir, sense cap debat lent i absurd, les pantalles als descansos escolars, i no deixar-ho a la decisió de les direccions dels centres. 

Hem passat d'una disciplina fèrria, gairebé militar, al segle XX, a una altra al XXI amb un bonisme embafador, i de la mateixa manera hem d'adaptar-nos els adults al sistema tecnològic de funcionament infantil com ells a la nostra manera d'educar-los. I la primera lliçó és convèncer-los que l'escola passa molt lenta però que la vida, molt ràpid. La Laia González Martí té 12 anys i un emprenyament important. Demà, com tants altres nois i noies, començarà la Secundària, si escau a l'IES Sòl de Riu del seu poble, Alcanar, i a la motxilla portarà moltes coses però no un telèfon intel·ligent, perquè no en té. Sap d'un altre noi del poble que està igual que ella, però la resta dels seus 'setanta i escaig' contemporanis (el centre té tres línies per curs a l'ESO) sí que ho manegen, alguns des que tenien nou anys. “L'institut encara serà més dur que el col·legi, perquè tots tindran mòbil menys jo. De vegades queden i no m'assabento. Per Carnaval, totes van fer un grup i jo no hi era perquè no volien ficar pares. Elles tenen Instagram i Tik Tok i jo dic als meus pares que em conformo amb Whatsapp, però no volen”, diu la Laia. Això és un contrasentit, ja que les comunicacions de la majoria de les escoles es fan a través de Whatsapp. 

El resum seria que el del telèfon mòbil és dels últims problemes que té l'escola, que en té d'altres molt més importants. Ja ho veurem, però l'experiment d'un col·legi privat de Londres, el David Game College, que ha posat en marxa un programa pilot per a grups de 20 alumnes en què totes les assignatures principals s'imparteixen mitjançant un sistema d'aprenentatge adaptatiu basat en IA. En el fons, el problema és que mentre que els nens són nadius digitals, pares i professors són nadius analògics.  Per això em sorprèn que el motiu de prohibir el mòbil sigui perquè els nens socialitzin, si ja ho fan, encara que altrament, i això és modus operandi que es repeteix a cada generació. Potser ho veig així en ser malgrat l'edat nadiu digital. Rara avis, per cert, pero és que al 1970 ja treballava amb ordinadors, i en fa 30 que tinc mòbil.  

Amb informació parcial de Jordi Basté i Begoña Gómez Urzaiz a la vanguardia.

UN ANY DE LA TREMOLOR DELS NINGÚ 8.9.24

Lassri Hassan estira de les regnes del seu burro perquè descendeixi per una muntanya de ruïnes. És migdia a Imi N’tala, una petita vila de l’Atles marroquí, i l’animal avança lentament entre runa, ferros recaragolats i esquinçalls de roba vella enganxats a les pedres. El burro porta als costats unes alforges negres plenes d’una dotzena de maons grisos que són el símbol de dues tragèdies alhora: la destrucció i l’oblit. “He anat a recuperar els maons sencers que quedaven a la meva antiga casa –explica Hassan–; va quedar enderrocada completament el dia del terratrèmol i he pensat a aprofitar-los per construir una cuina a la tenda on vivim des d’aleshores”. Fa un any, el 8 de setembre a la matinada, un sisme de magnitud 6,8, el més greu en 120 anys al Marroc, va sacsejar les muntanyes de l’Atles i va deixar gairebé 3.000 morts, més de 6.100 ferits i va destruir 59.700 cases i 600 escoles, especialment en zones remotes i humils, habitades per amazics o berbers. A aquell dolor inesperat s’hi va afegir un altre.

Dotze mesos després de la tremolor, que va tenir l’epicentre a 70 quilòmetres al sud de Mar­ràqueix, la majoria dels super­vivents malviuen en tendes de campanya i amb prou feines s’han completat uns quants treballs de reconstrucció. Segons xifres del Govern marroquí, 64.000 famílies han rebut l’ajuda mensual de 2.500 dírhams (230 euros) i 80.000 han rebut la primera fase de la subvenció per reconstruir casa seva, tot i que admet que només mil famílies han rebut l’import complet de 14.000 euros. La realitat a Imi N’tala, un dels llocs més afectats després que tones de roca sepultessin el poble quan la mun­tanya es va partir, són centenars de tendes de plàstic i canyes en què no hi ha ni rastre de cap recuperació. Més enllà d’un petit camí perquè passin els cotxes, la resta de la vila està igual que les hores posteriors al desastre.

Per Hassan, les condicions de vida són insuportables. “Durant el dia a les tendes de campanya fa molta calor, amb temperatures de més de 40 graus, però a la nit baixen molt perquè som a les muntanyes. Els nens tenen fred. Però el pitjor és no saber quan podrem construir casa nostra”, explica.

A la falta d’arquitectes i material de construcció, s’uneix una desorganització en la distribució de les ajudes, en alguns casos tenyida de corrupció, que ha deixat milers de persones desemparades. A Anerni, els 125 habitants que volen reconstruir la vila (una tercera part de la població va morir i la resta va migrar a altres localitats) s’han instal·lat a l’altra banda de la vall, just davant del poble fantasma, totalment destruït per la sacsejada. Així que veu arribar aquest periodista al fons del camí, l’anciana Aitxa Ait Addi s’acosta agitant a l’aire el seu document d’identitat. Plora i lamenta que a ella no li ha arribat ni un cèntim. Quan li explico que soc periodista i no treballo pel Govern o cap oenagé, insisteix. “Escriu que no he rebut res i no puc més, si us plau. Escriu-ho!”. De seguida es forma una rotllana d’homes i dones que també escupen de ràbia. De les 23 persones presents, només dues han rebut els 2.500 dírhams de l’ajuda promesa i una d’elles, Khadija Melghagh, denuncia que el seu marit era el receptor de la quantitat familiar, però va morir fa vuit mesos i a la seva llar no han tornat a rebre res. “Els meus fills i jo sobrevivim per la solidaritat dels veïns. He reclamat diverses vegades però no funciona. No hi ha organització amb l’ajuda i hem sentit coses rares. Algunes persones que no viuen a la vila han rebut diners destinats aquí, a gent a qui no li va caure la casa els han donat diners per reconstruir-la i alguns que van veure com casa seva es reduïa a pedres no han rebut res”, denúncia.

Un dels homes presents, Idar Atilkadir, s’erigeix en portaveu del grup, però abans convida a entrar a la seva tenda, on viu amb la dona i sis fills. Ofereix al visitant tot el que té: un tortó de pa dur per sucar amb oli d’oliva, ametlles i dues pomes. L’estança està dividida en una zona per a la cuina amb una mena d’apèndix on hi ha amuntegades les coses que van recuperar després del sisme. A l’altre costat, darrere de les cortines, hi ha els llits, separats amb teles, on dorm la família. Per Atilkadir, fa massa que esperen l’ajuda promesa per pensar que només és ineficàcia governamental. “Les autoritats ens han oblidat, ens han deixat sols. El dia del terratrèmol i uns dies després va venir molta gent, però se’n van anar i ens vam quedar sols. Ens han oblidat perquè som pobres i amazics”.

Malgrat les xifres optimistes que el Govern marroquí fa arribar a la premsa, n’hi ha d’altres que donen suport al descontentament que es viu a les viles més apartades, que van ser les més afectades pel terratrèmol. Segons unes enquestes fetes per l’Institut marroquí d’Anàlisi Política, només l’11% de les persones directament afectades pel sisme havien rebut suport governamental. Un 33% assegurava que havia resistit gràcies a la solidaritat d’organitzacions humanitàries o d’iniciatives privades.

L’ajuda oficial que arriba, a més, arriba on és més fàcil. Als pobles al costat de la carretera, encara que no fossin tan afectats pel sisme, es nota que els diners han fluït més. A Duart Talat, on sí que n’arriba un camí en bon estat, hi ha desenes de cases de maons de ciment a mig construir. Abdlhak Melhussimi, de 29 anys, afirma que ha rebut els 230 euros mensuals i una tercera part dels 14.000 euros promesos per a la reconstrucció de casa seva. Ell calcula que al final haurà de sumar tres o quatre mil euros més per acabar les obres, que no sap com aconseguirà, però està satisfet. Ha alineat el terra d’un petit terreny i ha aixecat els primers fonaments de la nova casa. Per ell, aquesta llar és la seva única esperança. “El terratrèmol va matar tota la meva família. Estic completament sol i malalt psicològicament. Construir aquesta casa em dona forces per continuar endavant”, diu. Només tem una cosa: que els diners deixin d’arribar. “Jo necessito tota l’ajuda, sense l’ajuda no podré acabar aquesta casa i llavors no em quedarà res”. - Xavier Aldekoa - Corresponsal de la vanguardia a l'Àfrica Subsahariana.

ALEGRIA, QUE ÉS FESTA MAJOR 8.9.24

Els dies 6,7,8 i 9 de setembre se celebra la Festa Major de Sabadell. On vivim nosaltres al nord de la Creu Alta fregant Can Puiggener, ni per la Festa Major de Sabadell ni per la de la Creu Alta ens toca cap mena d'activitat lúdica, com a molt les cavalcades de reis o de Carnaval passen properes de casa pel carrer Francesc Layret. I encara la Festa Major de la Creu Alta és menor i molesta poc, aspecte que empitjora quan és la Festa Major de la vila.

Normalment, aquesta festa Major ens agafava a Lanzarote, però enguany restem a casa i a banda d'aquesta Festa ens enganxarà també una altra tant o més desfasada encara que la Festa Major, la manifestació de la diada de l'l11 de setembre, i a més aquest any amb divisió d'opinions entre la xusma política (Hi ha quatre candidatures a dirigir ERC i Puigdemont de Gran Houdini). Ja no parlo més de la Diada, només una cita de Theo Angelopoulos amb la que penso n'hi ha prou:

"No aniré a cap manifestació nacionalista, sota cap bandera. Sé que aquesta opció em predisposa a ser la primera víctima. Perquè soc sempre i arreu un estranger." 

Dit això, tornem a la cosa de la Festa Major, sincerament no entenc a l’any 2019 i successius, més alguns d’anteriors, quin sentit té celebrar la festa major, no hem collit ni sembrat res que hom sàpiga, ja tenim Tibidabo i Port Aventura per pujar a les atraccions i més segures que les de la fira que són una mica de nygo, nygo.

No cal omplir l'eix Macià d'atraccions, paradetes i atraccions musicals que prou xivarri fan, o tallar pel mig l’eix Macià per eixordar als veïns durant quatre dies i quatre nits que dura la Festa Major i l'altra meitat plena de xiringuitos perquè la gent mami més del compte, tot plegat per posar aquestes quatre atraccions i col·lapsar la ciutat o veure't obligat a fer gairebé una odissea per arribar amb el cotxe a casa teva; al cap i a la fi la gent se’n va de pont i els que es queden a preu exorbitant gaudeixen d’unes insegures i oneroses atraccions de fireta, fixeu-vos si no en el preu dels “caballitos” sense anar més lluny, que fins i tot en Millet ho consideraria un robatori.

Tornant a la fira, no s'hi val a dir que a la mainada els hi fa il·lusió i que s’ha de mantenir la tradició. Si és que els nanos tenen ja de tot, i si no hi ha fira els hi és ben bé igual, és a nosaltres si de cas (no en el meu cas) que ens pot l'evocació de la fira de quan érem menuts. Però aleshores era diferent, no hi havia el que hi ha ara, només per la fira es podia pujar a les atraccions (un cop a l'any), no com actualment que en tenen sempre a l’abast les que vulguin.

A Sabadell, abans de l'arribada de la democràcia, la fira la feien al carrer de Vilarrùbies i a la plaça del Taulí, i tenia la seva raó de ser, eren temps de penúries i grisor i la fira significava un alè d'aire fresc, amb les atraccions, les paradetes, els xarlatans, la parada de xurros de la Floresta al començar a l'esquerra del carrer. Ara no en té cap, com tantes coses que encara mantenim del passat sense voler adaptar-nos al present que és el futur, no hem entès que el concepte de Festa major ha caducat, quan de fet ja en venia “per-se”, atès era un residu de les festes paganes de canvi de solstici, com els correfocs un espectacle atàvic, ideal per socarrimar-se mentre és fa el beneit pel bell mig del carrer malbaratant pólvora.

Hauríem de començar a entendre que som al segle XXI i moltes coses i no tan sols la Festa Major, a segle d'avui no tenen cap raó de ser ni celebrar-se, car de seguir així continuarem ancorats en una espècie de dia de la marmota del passat del qual no ens en sortim.

A banda, la Generalitat, tant l'actual, com l'anterior o la que vindrà, tan donades a demanar estudis inútils o com a mínim en molts casos de dubtosa o peculiar utilitat, en podrien encarregar un del cost anual de les Festes Majors comptant les hores laborals perdudes i les despeses extraordinàries dels Ajuntaments en organitzar-les. La xifra seria de prou zeros per a rumiar la possibilitat de deixar de celebrar-les d'una punyetera vegada.

Baugman parlava de la societat líquida, però crec sincerament que hi encertava més  Mike Judge quan ens va parlar en la seva pel·lícula Idiocracy, de la disgenèsica Societat de la idiocràcia.

No sé per què he parlat d'aquest tema, quan un resident provisional sabadellenc parla del mateix però molt més encertadament, sota el títol: EL DESIG DE SER VASALLS (fragment)

"Al meu poble hi ha festa major i tendeixo a recloure'm a casa, a l'espera que passi, com el poruc s'aixopluga durant la tempesta. Malgrat tot  he de sortir a comprar al súper i, per tant, em topo colles de diables, de trabucaires, de castellers. Mai no he entès la cosa dels castells i menys encara després de saber que una nena enxaneta ha estat uns quants dies a l'hospital per una caiguda esgarrifosa. Em temo que ser enxaneta deu ser el càstig que s'imposa a la canalla que es porta malament a casa o que treu males notes a l'escola..."

COM CAL VIURE? 8.9.24

Com cal viure? La resposta és als clàssics i als Simpson. L'educació, la llibertat o la veritat ja van ser estudiades a la Grècia clàssica pels grans pensadors i aleshores com ara són elements que ens modelen individualment però també com a societat.

Totes les preguntes i algunes respostes ja es van formular a la Grècia clàssica o als Simpson, als escrits platònics o als diàlegs de la mítica sèrie. Amb permís d'Homer i la seva família recorrerem al bressol de la filosofia occidental per plantejar un dubte que Sòcrates exposa a Calicles al Gorgias, un escrit platònic en què discuteixen sobre la justícia, el poder i altres elements que regeixen a la societat. La pregunta en qüestió és: Com cal viure? Sòcrates, el mètode del qual estava basat en el diàleg, argumenta que el fet que una persona sigui poderosa no la converteix en superior i que en el cas dels governants l'obligació del polític és treballar per a una millor societat i evitar una retòrica que només busqui donar sempre la raó al poble. Enteneu aquest resum com un punt de partida per arribar a avui quan els prejudicis estan configurant (a pitjor) moltes identitats individuals i col·lectives. Si una pel·lícula ha reflectit amb encert la vinculació entre educació i llibertat probablement és 'El club dels poetes morts'. “Quan llegeixin, no considerin només allò que l'autor pensa, considerin el que vostès pensen”, els ensenya el mestre Keating als seus alumnes. No és gaire diferent del principi aristotèlic que argumenta que tots els éssers humans estem fets per mirar i saber. El que sapiguem condicionarà, almenys en part, la nostra manera de viure així com la percepció que tinguem de la societat i ser més o menys inconformistes dependrà de la llibertat mental amb què hàgim après a pensar. Aquest és el fil que va des dels deixebles de Sòcrates als estudiants de l'estricta escola de la pel·lícula que va protagonitzar Robin Williams. "La veritat és aquella mena d'error sense el qual una determinada mena d'éssers vius no podria viure", va simplificar Nietzsche. Segur que els venen noms al capdavant per donar la raó a en Friedrich. Sigui com a consol o com a millor protecció contra els envits a la democràcia, en tot cas no hi ha una altra opció que lluitar contra les mentides i “la corrupció mental” a través de la veritat i el pensament lliure. Per intentar-ho que no quedi. Neus Tomàs, a El diario.es.

I recordar  com diria Saramago: que l'Univers no sabria mai que Homer va escriure la Ilíada i un altre Homer, més important encara que l'altre, el Simpson, treballava a una Central Nuclear a Springfield. Sòcrates, tampoc.

TEMPS AFEGIT 7.9.24

Més de 80 anys en el cas dels homes i 85 anys en el cas de les dones. És l'esperança de vida per sexe dels espanyols, d'acord amb l'Estadística del moviment natural de població (matrimonis, naixements i defuncions). Escrivia l'Espinàs l'any 2001: El dia 7 de març de l'any 2000 vaig fer 73 anys. Devia ser bastant jove quan vaig llegir que a Catalunya, l'expectativa mitjana de vida per a un home era de 73 anys. El 2000 em semblava llunyà, la llunyania sempre és subjectiva. Una vegada el meu pare em va dir: "No és que el temps passi de pressa, és que un any és molt curt". 

Arribat als 74 anys, doncs, he arribat a la vulgaritat de la mitjana, a allò que es considera grisament raonable. L'atzar m'ha estalviat una desaparició prematura. Com la d'algunes persones que tant he estimat. Perquè la vida és atzar; des del fet del naixement fins al fet de la mort. I així em veig als setanta-quatre, passat el temps reglamentari. Com en un partit de futbol, l'àrbitre m'ha concedit l'anomenat temps afegit. D'aquest temps afegit en va sortir un recull d'històries, un autoretrat local, atès que si Miró deia que per a ser universal s'ha de ser local, l'Espinàs ens demostra que per arribar a l'essència de la vida només li cal aturar-se en un moment quotidià i donar-li una dimensió que reflecteix la condició humana.  

A tall d'inventar-hi, una història curta: PRIMERA FRESCA 

"El moment de sentir el primer aire massa fresc al braç, no és una esgarrifança, encara, és com si la llum grisa del vespre de tardor s'hagués metal·litzat en contacte amb la pell. La pell freda fa aparèixer ara la frontera oblidada del cos. Pensar en un jersei, que posarà en els braços i en el pit una escalfor que sembla antiga, com una pell feta de records, d'aromes, de tactes maternals".

Aquest llibre és un autoretrat, sens dubte, però també una col·lecció d'apunts penetrants sobre allò que ens envolta, i que Espinàs converteix  en pura i poètica matèria literària. Temps afegit - Josep Maria Espinàs - la campana.