JOBO, L'ADMINISTRACIÓ I ELS NEOLÈXICS 17.10.24

"Yolanda Díaz vol revalorar l'IPREM un 3% i demana a Sánchez que anunciï l'increment aquesta setmana", deia aquest dilluns un titular de premsa. L'IPREM? He hagut de recórrer als cercadors per saber que són les sigles o l'acrònim (unes sigles configurades de manera que permetin la seva pronunciació com una paraula) de l'indicador públic de renda d'efectes múltiples, i que d'aquest indicador en depenen diverses prestacions socials, entre elles el subsidi de desocupació.

Concentració de la secció FSC de CCOO davant del Congres dels Diputats 

Si et creies que amb l'IMV (Ingrés Mínim Vital), la IT (Incapacitat Temporal), la prestació del SOVI (Segur Obligatori de Vellesa i Invalidesa) i poc més ja anaves sobrat en aquest camp, estaves arreglat. Aneu a un CAISS (Centre d'Atenció i Informació de la Seguretat Social) i demaneu un llistat de sigles i acrònims de les prestacions. Si la legislatura passada va ser l'SMI (Salari Mínim Interprofessional) el que va generar tensions internes entre els socis del Govern de coalició, l'IPREM es perfila ara com una nova pedra de discòrdia en aquest mandat.

El XX va ser anomenat el segle de les sigles. Van proliferar com bolets després de la pluja. A tots els àmbits. A l'internacional: ONU, OTAN (o NAT), URSS, KGB, FMI (o IMF)... A la política nacional: UCD, PP, PSOE (bé, aquesta és del XIX), IU, ERC… A l'economia i les empreses: CAMPSA, CEPSA, ONZE, RENFE, AVE, TALGO, BBVA, AENA, ACS, ENDESA, IAG, MAPFRE; UGT (també del segle XIX), CCOO, CSIF, ÚS, CNT, CEOE, CEPYME; OPV, OPA; PIB, EPA, IRPF, IVA, UTE, ERO… A l'educació; EGB, ESO, COU, URJC, APA, AMPA, CEP.

En fi, no us hi afegeixo més sectors ni el desplegament de cada sigla esmentada, que això seria etern. Però les sigles continuen augmentant el seu camp. Ho explica Arsenio Escolar al seu article al diari.es:

"Xafardejava fa uns dies en llocs online de teatres madrilenys quan en un d'ells em vaig trobar aquesta frase: “Si ets JOBO pots beneficiar-te de tarifes especials”. JOBO? Seré jo un JOBO, vindrà la J de jubilat? Vaig intentar clicar a JOBO, sense èxit, i vaig haver de preguntar al cercador què era això de JOBO.

“El jobo, com és comunament anomenat a la República Dominicana, és una fruita que es troba emparentada amb la família de les prunes”, em va contestar la Wikipedia. Però no, no podia ser que un teatre tingués tarifes especials per a prunes. I a més, aquest jobo estava en minúscules… I de sobte: “JOBO és el bo cultural que ha creat l'Ajuntament de Madrid per acostar la cultura als més joves”. Acabéssim! Altres sigles lexicalitzades.

Res no tindria això de criticable o de censurable ―la llengua és un ésser viu, està en permanent evolució i ebullició, es troba de continu bullint― si no fos perquè a l'altra punta del cicle del missatge, a la del receptor, a la dels ciutadans, generalment no es coneixen els nous termes, i la informació no arriba on hauria d'arribar. Amb el Monstre Galimaties del llenguatge administratiu hem topat de nou!

Des de fa uns anys - alguna cosa ha tingut a veure el Manifest per un Llenguatge Clar a l'Administració llançat el gener de 2022 per la revista Archiletras, que dirigeixo -, el llenguatge clar i la comunicació estan en auge entre acadèmics, administracions, institucions, premsa i experts en llenguatge i en comunicació. Aquesta mateixa setmana, per exemple, la Universitat Rey Juan Carlos organitza el II Congrés Internacional sobre Comunicació Clara. Potser cal demanar-li en fòrums com aquest a cada administració pública que tingui permanentment actualitzat i disponible en línia un promptuari amb tot el seu neolèxic, procedeixi o no de sigles o acrònims. Als ciutadans no se'ls pot crear una selva de nous senyals sense donar-los les eines de descodificació.

Vaig pensar, no sé gaire bé per quina raó, que ja que tenia un JOBO ―bo cultural per a joves― l'Ajuntament de Madrid potser hauria creat també un JOB ―bo cultural per a jubilats―. Però no, només he trobat als cercadors que “jubo és una serp verinosa de les famílies de les boes, molt comú a Cuba”.

Recordo haver llegit articles sense comes, sense la lletra A, i també un només amb sigles, però no l'he sabut trobar, ni jo, ni Gémini. De Gemini no em sorprèn, no es mulla ni de conya i es limita a contestar vaguetats i obvietats. Això sí (Carlos no entres) hi ha una IA que genera automàticament acrònims. La diferència entre sigles i acrònims rau en el fet que mentre que les sigles s'escriuen en majúscules i sovint apareixen separades per punts, els acrònims tenen una formació molt més lliure mitjançant parts de paraules. Aquests fragments de paraules no són necessàriament inicials d'altres paraules, com passa amb les sigles.

ERC, UN PARTIT EN DESCOMPOSICIÓ 16.10.24

Esquerra ha entrat en un cul de sac, i és incapaç de sortir-ne. Cada dia, com si es tractés d’un serial que s’acabarà el 30 de novembre, si no hi ha segona temporada a Netflix, es va desgranant la difícil situació que es vivia dins del partit i com funcionava la campanya B i les seves activitats. Fins i tot fa no res estaven en el Govern. A simple vista semblava que dins del partit regnava la calma, però res més lluny de la realitat. Les baralles soterrades ja eren més que evidents en el si de la formació, encara que intentessin mostrar que hi havia bona entesa de cara als votants i a la militància. El detonant que va fer aflorar el mal rotllo van ser els pèssims resultats electorals. Per cert, seria interessant saber qui va ser l'il·luminat que va decidir que era bo per Esquerra avançar les eleccions.

Els republicans van encadenar des de les eleccions municipals del 2023 una pèrdua considerable de suports que en els passats comicis catalans els van fer passar dels 33 diputats al Parlament als 20 actuals. No s’esperaven un revés com el que van rebre, i va ser a partir de llavors quan la tensió interna va sortir a la llum. Oriol Junqueras se’n va anar per tornar i Marta Rovira va anunciar que deixaria el partit després del congrés nacional per no tornar. El que es va fer evident és que els dos líders amb prou feines mantenien contacte. Es van abraçar el 12 de juliol quan la secretària general d’ERC va tornar a Catalunya, però l’abisme entre tots dos ja era insalvable. Va passar el mateix amb Pere Aragonès. No hi havia comunicació entre el carrer Calàbria, on hi havia el despatx de Junqueras, i el Palau de la Generalitat.

No era només un problema d’incomunicació. El ninot de Junqueras que va aparèixer penjat a Sant Vicenç dels Horts o els cartells sobre els germans Maragall han estat part de la guerra bruta que es practicava a Esquerra i és difícil treure l’aigua clara de qui ha estat el responsable o responsables polítics d’aquestes activitats, encara que ahir Ernest Maragall va aclarir d'on ve el mal, en dir que el responsable era de l'entorn de Sant Vicenç dels horts. Abunden les acusacions gruixudes que es llancen els dos bàndols, perquè al final són dos sectors enfrontats dins d’Esquerra a qui curiosament no els separa cap diferència ideològica. Aquesta no és la qüestió, com tampoc no sembla que hi hagi debat sobre on ha d’anar el partit, quina oposició ha de fer al Parlament o al Congrés, si donaran suport als pressupostos catalans i espanyols. A la campanya pel lideratge d’ERC no es parla de res d’això i s’ha focalitzat exclusivament en una lluita caïnita i personal que ningú no és capaç de frenar.

A finals de novembre Esquerre escollirà i tindrà nou líder, però cal veure si aquest serà capaç de recosir un partit que ara està en descomposició. Dit això, aquest nou líder, hauria de ser nou cuny, postprocés. De fet, si tots els dirigents d'ERC del fallit procés dimitissin com va fer Cuixart, seria d'agrair i de rebut. Es demostra cada vegada més que l'heroi de la no proclamació de la república va ser Puigdemont, en contra del parer de Junqueras i Rovira, molt tòxics ambdós. Ja ho deia Fuster, els fanàtics, ai els fanàtics, vegeu, tots els fanàtics són gent de bona fe.

VACANCES A EIVISSA, A 45€ LA NIT 16.10.24

Qui no vagi de vacances a Eivissa, per por del cost de l'estada, gràcies a AIRBNB té el problema solucionat, a 45 euros la nit pot dormir confortablement a l'illa balear. Aquesta és la darrera desmesura turística a Eivissa, i es ven a AirBnb com una “experiència de supervivents”. Costa 45 euros la nit i és una tenda de campanya al mig d'un campament barraquista, al municipi de Sant Josep. L'ajuntament d'aquesta localitat ha detectat que almenys tres tendes de campanya d'aquest poblat, habitat majoritàriament per nord-africans, s'anuncien a la plataforma de lloguer turístic. La troballa es va produir de manera fortuïta després que la Policia Local fes una inspecció rutinària al campament de Can Raspalls: sorprenentment, va detectar dos turistes que sortien del recinte amb les maletes de rodes.

L'anunci continua viu a la pàgina web de la plataforma d'intermediació de lloguers. El suposat propietari és Víctor i en la descripció d'allotjament diu que és a 15 quilòmetres de l'aeroport, sense donar-ne més detalls. Inclou un “còmode matalàs doble”, llençols, gelatera, estris de cuina, sanitari sec, dutxa de bossa (10 litres) i llum de bateria o energia solar. “Ideal només per a dues nits”, alerta el propietari. Avisa que el soroll de cotxes, avions, “bitxos i ocells” no permeten dormir bé (com es pot llegir a l'anunci, reproduït sota aquest paràgraf). També precisa que "no compta amb electricitat" i suggereix portar "una bateria externa de telèfon mòbil". "Si pots deixar la teva zona de confort (breument), et recullo a l'aeroport gratis", afegeix l'anunci.

"Estada increïble, l'amfitrió és molt bona persona i està pendent de tot", diu una de les suposades ressenyes de l'estada. “M'he sentit com a casa. Pots dutxar-te i cuinar. Molt acollidor”, afegeix. “La tenda és perfecta per a dues persones. L'endemà al matí ens va preparar l'esmorzar i ens va portar a la platja”, assenyala una altra.

Eivissa, l'illa del luxe on es poden degustar menús a 1.000 euros, el preu del lloguer d'un habitatge com a qualsevol altre punt d'Espanya, s'ha convertit en el mascaró de proa de la precarietat immobiliària. El fenomen va començar amb el lloguer de balcons a preu d'habitacions, d'aquí va passar a les caravanes com a solució alternativa a l'habitatge i el procés ha acabat amb campaments sencers d'infrahabitatges i barraques davant els quals l'administració fa els ulls grossos, conscient de la situació.

A Can Raspalls, a més dels ocasionals turistes, hi havia aquesta setmana unes 200 persones, però des de l'ajuntament creuen que a l'estiu hi va poder arribar a haver-hi uns 300. A la seva inspecció, la policia va comptabilitzar 154 infrahabitatges, un 56% tendes de campanya i el 43% restant barraques, amb un total de 206 llits. La majoria dels que hi viuen procedeixen del nord d'Àfrica.

"Hem mantingut una actitud empàtica durant un temps a causa de les circumstàncies, però hem arribat a un punt on s´han sobrepassat algunes línies que no podem permetre", ha assegurat l´alcalde del municipi. “Com a administració és moment de posar-nos seriosos i actuar, d'acord amb la justícia, davant de qualsevol activitat il·legal i que perjudiqui els veïns i qualsevol lloc del municipi”, afegeix.

La primera actuació ha estat presentar una denúncia per aquesta activitat il·legal. El propietari, ja identificat, s'enfronta a quatre sancions per exercir una activitat sense llicència (30.000 euros), sense assegurança obligatòria per dur a terme aquesta activitat (30.000 euros) i sense els registres legals (30.000 euros), així com per acampar a una zona prohibida (750 euros).

EXTERNALITZACIÓ DEL CONTROL D'IMMIGRANTS 15.10.24

Vaig parlar fa un temps de 'hijos de los hombres' la pel·lícula del director de cinema mexicà Alfonso Cuarón. La pel·lícula és brutal, Cuarón aconsegueix crear un quadre desolador de nosaltres mateixos amb un impressionant traç hiperrealista, aconsegueix atrapar i posar-te els pèls de punta amb una desoladora i impecable ambientació de tall realista d'un futur no massa llunyà que esglaia per la seva cruesa. Cuarón es mou a la perfecció pel fang que som com a espècie i que retrata de manera magistral. I compte, perquè la pel·lícula del 2006 toca un tema real i actual com és dels refugiats, tancats en gàbies al que en queda de la  City, i ho fa en una dimensió que encara no s'ha donat, però que tot apunta al fet que arribarem a aquest punt d'obscenitat que reflecteix el director mexicà, y diria que no tardàrem massa. En certa manera a la Gran Bretanya els seus fills al poder ja ha començat a fer els primers passos. A Hongria també i més que s'hi aniran apuntant.  A Itàlia, Meloni ha enviat als immigrats a un centre de retenció a Albània, pagant clar, Von der Leyen ha dit que no ho veu malament això d'externalitzar l'allotjament dels immigrants, i fins i tot es veu que el Govern Espanyol vol crear un centre d'externalització d'immigrants a l'aeroport fallit de Ciudad Real, a més sense que ni alcalde ni Govern regional en sàpiguen res. A França com ja tenen el problema més o menys resolt amb les banlieues, de moment no s'han pronunciat.

El cas que fa encara més premonitòria la pel·lícula, és el Bibby Stockholm, la barcassa en què el Govern britànic preveia allotjar mig miler d'immigrants que han tramitat la petició d'asil al Regne Unit, ja ha atracat a Falmouth, a la península de Cornualla, on serà condicionada abans del seu trasllat a l'illa de Portland, prop de Bournemouth, al comtat de Dorset, el seu lloc de destinació. L'embarcació -que s'ha de remolcar com que no té govern propi- compta amb 222 cabines instal·lades en barracons prefabricats acoblats a bord formant tres altures habitables i espais comuns sobre coberta.

El 7 d'agost de 2023 es va saber que el primer grup de quinze sol·licitants d'asil havia pujat al vaixell, però que un grup de vint s'havia negat a pujar. A partir d'aquí, sincerament no sé quants ocupants hi ha actualment a la Bibby Stockholm. Segons Gemini a començaments del 2024 hi havia a bord uns 400 inmigrants.

El panorama és desolador, perquè aquests tipus de decisions segur que l'extrema dreta les aplaudeix amb les orelles. Com sempre, els Governs europeus han optat per la solució fàcil, treure's el problema del damunt, pagant, clar, a veure si sant Pere canta, tot i que aquesta decisió està molt allunyada del missatge i la doctrina de Jesús de Natzaret.

SOM MILLORS QUE ELLS 15.10.24

La memòria és com una biblioteca que permet ordenar els records per temes. I cada vegada que repasso l’apartat del terrorisme se m’acumula la feina. Hi ha imatges que em porten a Euskadi, per exemple, si penso en els més de 500 quilòmetres que ens vam empassar per obrir el Telenotícies des d’Ermua, quan encara somiàvem que Miguel Ángel Blanco no acabaria assassinat. O el neguit l’endemà de la bomba contra Fernando Buesa i el seu escorta; "nosaltres no canviarem res", em va etzibar un dirigent nacionalista, després de les primeres esbroncades que havia hagut de sentir el lehendakari Ibarretxe. Altres records es queden a Catalunya. I aquí apareixen Hipercor, la casa quarter de Vic... o el cop de l’atemptat que va acabar amb la vida d’Ernest Lluch, només parcialment compensat per la manifestació de protesta gegant a Barcelona. I em venen flaixos d’aquesta mateixa memòria a Madrid, a Sevilla, a Saragossa, a València...

He hagut de proclamar, com tants altres periodistes, que el final d’ETA era la notícia que algun dia m’agradaria donar. Però la vam acabar donant. Tampoc oblidaré mai la fortalesa que ens va transmetre, a través de la ràdio, la filla d’Isaías Carrasco, molt allunyada de les mel·líflues paraules d’un capitost abertzale al qual un dia vaig haver gairebé de cridar perquè em mirés als ulls quan estàvem parlant d’ETA. I he llegit Patria. I he plorat amb Maixabel. I sé que som molts, moltíssims, els que compartim memòria i sentiments. Per això resulta tan indigna la baralla de barri que ens han regalat aquesta setmana, amb les víctimes dolgudes i estupefactes a primera fila. La (ultra) dreta d’aquest país s’ha radicalitzat, sembla que sense remei. I l’esquerra que (encara) governa no ha tingut el coratge per fer pedagogia, defensant que la justícia no pot ser venjativa. Ni tan sols amb els terroristes. Això no va d’errors en la votació, ni d’estratagemes parlamentaries. Perquè convalidar-los els anys de presó que hagin complert en un altre país no és regalar-los res. És continuar demostrant que som molt millors que ells. - Carles Francino a elperiodico.es/cat/

GUERRERS SENSE HONOR 'GROSSE AKTION' 15.10.24

És absurd creure que al Pròxim Orient tothom és idiota, pervers o suïcida? Suposo que, per molt que les notícies només ens mostrin clergues embogits i carnissers superbs, el percentatge de gent assenyada deu ser allà el mateix que a la resta del planeta: existent però escàs­. Segur que hi ha, almenys, els deu justos que exigia Jehovà per no des­truir Sodoma i Gomorra. Una altra cosa és que la seva veu no es pugui sentir en temps en què el discurs no està del costat de l’home raonable, sinó dels fanàtics, guerrers sense honor armats d’un fusell o un escó, tant és. - Javier Melero a la vanguardia.com.

Això és desolador. Sobretot perquè el conflicte entre Israel i l’eix Iran- Hizbul·lah- Hamàs- Gihad Islàmica requereix dosis ingents de realisme i seny, una cosa que no està en mans dels aiatol·làs ni de l’aliança de Netanyahu amb els ultranacionalistes religiosos del seu Govern. L’embriaguesa nacionalista i religiosa, al contrari, ha convertit aquest conflicte en l’autèntica tragèdia dels nostres dies, l’equivalent al que el Vietnam va representar en l’imaginari col·lectiu dels anys seixanta i setanta del segle XX. 

I així tot es relativitza, perquè la violència de la guerra d’Ucraïna cap en una jornada de sang i foc a Gaza, a Israel o al sud del Líban. I els altres morts del món no formen part de l’apocalipsi en què va acabar la simbiosi entre l’herència jueva i la civilització europea. Potser per això la greu situació dels palestins, com l’ Holocaust, afecta el centre neuràlgic de la consciència occidental.

Ningú a Occident no pot ser aliè al destí del poble palestí; la seva tragèdia és conseqüència d’aquell aliatge tòxic entre antisemitisme i idealisme que va conduir a la Xoà i a la creació d’Israel. Per això convé no oblidar que la tasca repugnant d’impedir la creació d’un Estat palestí té molts pares, a part dels fanàtics sionistes que ara imposen la seva agenda. Des dels mateixos palestins que van lliurar el seu futur a països i milícies l’únic objectiu de les quals és l’aniquilació d’Israel fins a la nefanda aliança dels estats àrabs, la hipocresia de la UE associada a la sorprenent amnèsia sobre el seu passat colonial i l’estratègia matussera dels mediadors dels Estats Units des d’almenys Camp David.

El desastre palestí revolta per una altra raó, la d’embrutar la memòria tràgica del poble jueu. Israel es va crear a causa d’Occident per gent a qui la vida penjava d’un fil i no tenia raons per confiar en la bona fe de ningú: espectres fantasmals sorgits de llocs com Baby Yar, un barranc als afores de Kíiv que imposa associa­cions sinistres amb els assassinats de Hamàs del 7 d’octubre en una variant àrab de la Grosse Aktion.

Aquest va ser el lloc elegit el 1941, quan, segons el seu propi recompte obsessiu, els alemanys van afusellar 33.771 jueus de totes les edats. No ha passat massa temps. El just perquè Israel sigui anomenat “Estat terrorista” als campus d’Europa i Amèrica i perquè estudiants emmascarats demanin “Més gas” mentre enarboren banderes palestines. Encara avui sento analistes espanyols pontificant que la millor solució seria que l’Iran disposés d’un arsenal nuclear.

És una infàmia. Per això, encara que l’excés de memòria s’acabi convertint en una presó d’odi i rancúnia, els deu justos del Pròxim Orient han de fer sentir la seva veu per sobre­ de les dels guerrers sense honor, encara que sembli que ja és massa tard per a l’esperança. Gent que com Albert Camus sigui capaç de dir que si existís el partit dels que no estan segurs­ de tenir raó, jo hi pertanyeria.

L’escriptor israelià i activista per la pau amb els palestins Amos Oz ho resumia en una entrevista en aquests termes terribles: “Les tragèdies es resolen de dues maneres possibles, a la manera de Shakespeare o a la manera d’Anton Txékhov. En una tragèdia de Shakespeare, al final, l’escenari està sembrat de cadàvers. En una tragèdia de Txékhov, tots són infeliços, estan amargats, desil·lusionats i malenconiosos, però­ continuen vius. Prefereixo una conclusió txekhoviana i no shakespeariana”. Lamentablement, estem en aquell punt en el qual la tristesa i el desencant constitueixen una alternativa infinitament millor que el deliri criminal que alimenta l’estratègia política d’aquella zona in­fortunada.