DEPORTAR ÉS IL·LEGAL, A ITÀLIA 18.10.24

La justícia italiana ha declarat il·legal la deportació de migrants a Albània i n'ordena el retorn. Cap dels 16 migrants que fa dos dies van arribar al port albanès de Shengjin es podrà quedar a Albània. El pla de la primera ministra italiana, la ultradretana Giorgia Meloni, que pretenia retenir migrants en centres d'internament al país balcànic, s'ha emportat un cop de la justícia italiana. El tribunal de Roma ha dictaminat que els dotze migrants traslladats a Albània no poden ser internats en el centre de Gjader i que han de ser retornats a Itàlia immediatament, tot i que les seves peticions d'asil hagin estat rebutjades per les comissions territorials. Ara.cat

El programa, que costarà a Itàlia 800 milions d'euros en cinc anys, ja va posar-se en marxa amb mal peu, ja que mateix dia del trasllat, el govern italià va haver de retornar en vaixell a Itàlia dos dels migrants perquè eren menors, i dos més perquè es trobaven en condicions d'extrema vulnerabilitat. El tribunal ha justificat la decisió aferrant-se en "la impossibilitat de reconèixer els estats d'origen de les persones detingudes com a «països segurs»". "Les detencions no han estat validades en adopció dels principis vinculants per als jutges nacionals i la mateixa Administració, enunciats per la fallada recent del TJUE", han afegit els jutges. Segons mitjans locals, els migrants seran tornats demà a territori italià.

El pla és el resultat d'un pacte entre Roma i Tirana que externalitza la gestió migratòria d'Itàlia i preveu que els migrants i sol·licitants d'asil que la guarda costanera italiana rescata al Mediterrani siguin retinguts en centres d'internament en sol albanès. La primera ministra italiana, Giorgia Meloni, va signar aquest acord el novembre del 2023 amb el seu homòleg albanès, el socialista Edi Rama, defensant-lo com un possible "model" per a Europa i com "una via nova i valenta" en el control migratori. Tant l'oposició italiana com les organitzacions en defensa dels drets humans han alertat que aquest procediment "ràpid" de gestió fronterera suposa una vulneració de drets per als sol·licitants d'asil que, a més, té un cost molt elevat per als contribuents i cap garantia d'èxit.

La notícia arriba l'endemà que Meloni sortís victoriosa de la cimera de líders europeus en què es va discutir l'enduriment de política migratòria. "Hi ha molts països que estan observant les polítiques que implementa Itàlia en matèria d'immigració", es va congratular la dirigent italiana, celebrant que les seves receptes contra els nouvinguts guanyin adeptes dins del bloc. Espanya, en canvi, es va quedar sola oposant-se als centres de retenció d'immigrants fora del territori comunitari. "Nosaltres no estem a favor d'aquest tipus de fórmules perquè no solucionen cap dels problemes i en creen de nous", va declarar Pedro Sánchez. La solució que proposa Sánchez, té a veure amb el seu recent viatge a Mauritània i Senegal, rau en atacar el problema en origen, no en deportar als immigrants.

OBVIETATS ÒBVIES 18.10.24

Mirador exemplar núm. 4, és la continuació de 'el marmessor de la ignorància', on hi havia aforismes que es varen quedar pel camí i altres que hi vaig anar afegint. No es va publicar, de fet ni me'n vaig preocupar que es fes, a la que vaig tenir els blocs vaig tenir clar que ja no publicaria res més, no cal. Mirador va ser una revista editada al baix Llobregat de la que només en varen sortir tres exemplars, d'ací el número 4 d'aquest recull d'aforismes i en aquest cas d'obvietats òbvies, o com diria Fuster, minses escorrialles.

Que inventen ellos!, diuen que deia Unamuno. Que nosaltres ja pagarem els royalties, oblidava.
*
No és veritat que tots els camins portin a Roma, car després de més de cinquanta anys d'anar per molts d'ells, mai no hi he arribat.
*
Li deia un dia en Jesús Quintero a Pedro Ruiz, que tenia la sensació que a TVE hi havia molts transeünts. Jo afegiria que de vegades fa la sensació que el que hi ha són molt semovents.
*
És cert que el castellà està amenaçat a Catalunya, la meva filla Anna i els seus amics no el parlen, puig ho fan en andalús.
*
El més semblant a la bellesa absoluta ho trobareu a la Vall d’en Bas a trenc d’alba, o a la vostra Ítaca particular.
*
Amb el pas dels anys, cada vegada m’agrada més en Raimon.
*
Tsarrampoines, que és una paraula inventada, ben bé podria referir-se a les despulles del Tsar de totes i cadascuna de les Rússies.
*
Abans, contra Franco, a Catalunya gairebé ningú volia ser funcionari. Ara hi ha cua. És ben cert que contra Franco vivíem millor.
*
Un artista del tipus que sigui, es repeteix constantment al llarg de la seva obra, tot i que n’hi ha que ho dissimulen millor que altres.
*
Em pregunto si els escriptors negres tenen blancs que escriguin per a ells.
*
L’art com a simple imitació de la naturalesa, no és més que una mala còpia d’una imperfecció gairebé perfecta. No tant, però, si tenim en compte els milions d’anys que ha assajat les sortides i postes de sol i que poques vegades li queden bé.
*
És possible que estem assistint al naixement d’un mite com el de Jesús de Natzaret o Mahoma, tot depèn que Ossama bin Laden trobi un biògraf com Sant Pau.

Ben mirat, Moisès era una mica lent, va tardar 40 anys a fer la travessia del desert d'Egipte a Israel, i això que només hi ha 773 quilòmetres.

Entre el seny i la rauxa, la revolució és la disbauxa. Perdó!.

Els mossos d'esquadra són l'única policia del món mundial que quan es vesteix de gala porta espardenyes en comptes de botes.

Per cert, he escoltat coses que vosaltres mai escoltareu, com l'altre dia sentir a quatre mossos d'esquadra parlant entre ells en català.

PER LA BOCA MOR EL FISCAL GENERAL 18.10.24

Per la boca mor el peix. D’aquest refrany se’n recordarà tota la vida l’encara fiscal general de l’Estat, Álvaro García Ortiz, després de la seva imputació per la sala del TS per bocamoll; o el que és el mateix, per revelació de secrets del xicot d’Isabel Díaz Ayuso, Alberto González Amador.  El fiscal va voler baixar al fang de les navalles armat només de capçalera oficial en una nota de premsa i n’ha sortit escaldat. Tots sabem que no hi hauria notícies de veritat sense filtracions i revelacions de secrets per part de funcionaris de divers tipus i condició. Però aquestes revelacions, sempre sucoses, de vegades fins i tot necessàries i mai desinteressades, tenen el seu caminito de Jerez particular per preservar les formes i evitar que el castell de la institucionalitat regida per la llei s’ensorri. I entre aquestes regles no hi consta que una negociació en curs d’un ciutadà amb la Fiscalia per frau fiscal es publiciti per apuntalar una versió de la història davant els mitjans de comunicació, encara que sigui la certa. Cada lluita, també cada lluitador, té les seves pròpies regles. I les del fiscal general no són les de la baralla de carrer, no almenys a cara descoberta. Que González Amador, emprenedor liberal de nit, munyidor de la mamella pública de dia, es lucrés a l’estil pirata amb les mascaretes mentre els seus compatriotes cantaven cançons del Dúo Dinámico als balcons en l’esbarjo de vespre de la pandèmia, és prou motiu per perdre-li el respecte. Que a més intentés, segons sembla, estalviar-se els impostos dels seus abundants beneficis justifica anar-se’n del restaurant si el maître l’asseu en una taula al nostre costat.  Però això no empara el fiscal general de l’Estat per fer de la seva capa una casaca i forçar els seus subordinats a punxar a través dels altaveus una negociació en curs amb la Fiscalia en què l’investigat, en moltes ocasions, accepta declarar-se culpable després de calibrar els riscos i beneficis d’anar fins al final amb la seva defensa, ja que assumeix el risc de perdre i pagar una factura més gran que la derivada de l’acord previ que persegueix. No n’hi havia necessitat, ni tan sols en el cas que, sent generosos, vulguem considerar les raons que argüeix el fiscal general per justificar el que va fer. 

El Govern ha sortit a socórrer-lo avalant la seva decisió de continuar al capdavant de les seves responsabilitats. Però que dues de les tres associacions de fiscals, entre les quals la majoritària, hagin exigit el seu cessament o dimissió amb efectes immediats deixa García Ortiz en una situació d’allò més precària. Es pot manar i ordenar a qui t’ha perdut el respecte definitivament, però no és l’escenari que sembla ideal en una de les principals institucions de l’Estat. El ministre de la Presidència, Félix Bolaños, ha proporcionat una hàbil cobertura al fiscal general a través d’una pregunta de fàcil resposta: pot ser delicte a Espanya perseguir la veritat? El ministre, òbviament, ja sap que això no és delicte. Igual que també sap que sí pot ser-ho que un servidor públic se salti les obligacions que li són in­herents al càrrec. D’això i no d’una altra cosa és del que va la imputació de García Ortiz. Més expansiva ha estat la ministra d’Hisenda, María Jesús Montero, per qui tot obeeix a un intent de criminalització de la Fiscalia per part de la dreta i els seus acòlits. Direm, en aquest cas, que de raó potser no n’hi falta, però afegirem que el fiscal ge­neral ha posat molt de la seva part per dibuixar-se la diana al pit. De tornada a l’emprenedor parasitari González Amador, millor ens aixequem del restaurant si coincidim amb ell. Però generalitzant aquesta norma de conducta per part nostra, comptant les innominables cares del passat – Zaplana, l’últim– i del present – Ábalos, el penúltim– que mereixerien una resposta semblant o pitjor, potser quedaríem obligats a menjar sempre a casa. Potser no quedaria cap restaurant on amagar-se.- Josep Martí Blanc. Dit això, en primer lloc, s'ha de dir que és habitual la filtració d'informació de la justícia abans d'hora. A Catalunya en sabem d'això un munt. ¿Quants del procés s'han trobat a la porta de casa seva una munió de periodistes que l'han informat que els venien a detenir o a registrar el seu habitatge les forces de seguretat de l'Estat, sense que ells ho sabessin?, o la filtració a uns diaris determinats, de dades de casos que estaven sota secret sumarial, I la definitiva. La informació dels fets per part de 'el diario.es'. La primera revelació de secrets va ser de Miguel Ángel Rodríguez, que va enviar correus a diversos mitjans abans del desmentiment de la Fiscalia.

"elDiario.es publicó en exclusiva el 12 de marzo de este año que González Amador había sido denunciado por la Fiscalía por un doble fraude fiscal de 350.951 euros cometido entre 2020 y 2021. El empresario del sector sanitario urdió un entramado de facturas falsas para reducir drásticamente la factura fiscal de su empresa y pagar mucho menos dinero del que debería por el Impuesto de Sociedades después de cobrar varios millones de euros en comisiones salidas de operaciones de compraventa de material sanitario en lo peor de la pandemia de coronavirus. Un día después, varios medios de comunicación publicaron una información falsa que daba a entender que el fiscal que le había investigado y denunciado, Julián Salto, había ofrecido un pacto a González Amador. Otros añadían que la operación había sido paralizada “por órdenes de arriba”. Es decir, que la Fiscalía General había frustrado un acuerdo que habría permitido que el caso fuera cerrado mucho más rápido, con mucho menos ruido y sin que la pareja de Díaz Ayuso se arriesgara a entrar en la cárcel.  La información sobre la oferta de pacto fue publicada por medios como El Mundo, Libertad Digital, El Debate o Vozpópuli, que citaban fuentes “del entorno” de Díaz Ayuso. Tal y como explicó este periódico, horas antes había sido Miguel Ángel Rodríguez quien había remitido a varios periodistas un correo electrónico amputado para hacer ver que el fiscal que investigó a González Amador trató de llegar a un acuerdo con él para evitar el juicio pero que fueron “órdenes de arriba” las que frenaron esa conformidad. Casi en paralelo, el jefe de gabinete de la presidenta madrileña inició una ofensiva contra los medios que informaban del caso: amenazó con cerrar elDiario.es y se inventó que unos periodistas de este medio habían acudido encapuchados al domicilio de la presidenta y señaló también a dos reporteros de El País. 

Las conversaciones entre el abogado de González Amador y el fiscal eran reales pero todo había sucedido al revés. Había sido el empresario el que se había dirigido por correo al Ministerio Público para ofrecer un pacto mucho antes del momento habitual para hacerlo. Y el fiscal del caso, Julián Salto, le había explicado que eso era factible incluso si el resto de denunciados no quería pactar. Pero ni el ofrecimiento había surgido de la Fiscalía ni ese posible acuerdo de conciliación había sido abortado desde las altas instancias para buscar un proceso largo y tortuoso para González Amador. 

Diversos medios de comunicación, entre ellos elDiario.es, publicaron cómo habían ocurrido los hechos y también parte del contenido de los correos que habían cruzado. Fue horas después, a las 10:22 de la mañana del 14 de marzo, cuando la Fiscalía de Madrid remitió un comunicado detallando cómo habían sido estas conversaciones. Desde entonces, el Ministerio Público siempre ha defendido que su objetivo no era revelar datos confidenciales del caso sino desmentir informaciones falsas que arrojaban sospechas sobre su actuación. Todo terminó en manos del Tribunal Superior de Justicia de Madrid cuando la defensa de González Amador presentó una querella contra la Fiscalía por el comunicado.

El Ilustre Colegio de Abogados de Madrid (ICAM) se unió a una ofensiva penal contra el Ministerio Público, que en ningún momento abordó la posibilidad de que una primera filtración parcial de ese correo procediera precisamente del entorno de Isabel Díaz Ayuso y en concreto de su jefe de gabinete. El Tribunal Superior de Justicia abrió unas diligencias a lo largo de las cuales el juez Francisco José Goyena rechazó la posibilidad de investigar más allá del comunicado. En el marco de esas pesquisas acudieron a declarar como testigos varios fiscales. Entre ellos, el fiscal Salto, que declaró que en la noche del 13 de marzo recibió dos llamadas de la fiscal jefa provincial, que le comunicó que el fiscal general había llamado preocupado por una noticia de prensa sobre un acuerdo de conformidad. Y que ésta le pidió todos los correos intercambiados con la defensa de González Amador, que él le facilitó. Esta fiscal ratificó esos hechos y aseguró que a ella le habían reclamado los correos desde la Fiscalía General del Estado y que se encargó de remitirlos. Por su parte, la fiscal superior de la Comunidad de Madrid, Almudena Lastra, enfrentada desde hace meses a García Ortiz, entregó mensajes de WhatsApp que éste le envió el 13 de marzo y en los que le ordenaba sacar un desmentido ante los bulos publicados en varios medios de comunicación. Además, en su declaración como testigo, afirmó que ella se había negado a asumir la nota al incluir los datos de las comunicaciones internas entre el fiscal Salto y la defensa de González Amador, pero que entendió que el fiscal general le dio una orden, de carácter imperativo “hay que sacarla ya”. És per això que el Fiscal General no hauria de dimitir del seu càrrec d'una acusació falsa que no arribarà enlloc, com la denúncia del PP al PSOE que ja ha estat desestimada. El que no m'ha agradat del cas, encara que ho puc entendre, és la vetlada amenaça del Fiscal General. Dient que ell té molta informació de molta gent, encara que no la pensa fer servir, però.

UGANDA, PAÍS D'ACOLLIDA 17.10.24

El govern neerlandès, que inclou la dreta radical, ha anunciat aquest dimecres que està explorant la possibilitat de deportar i allotjar a Uganda als sol·licitants d'asil procedents de països africans que hagin esgotat tots els recursos legals per aconseguir la residència legal a Països Baixos, a canvi d'una compensació econòmica per a Kampala. La ministra neerlandesa de Comerç Exterior i Cooperació al Desenvolupament, la ultradretana Reinette Klever, ha anunciat, durant una visita de treball a Uganda, que la seva col·lega, la ministra de Migració i Asil, Marjolein Faber, desenvoluparà aquesta idea i avançarà que el govern ugandès no està en contra del plantejament i que se li oferirà una compensació econòmica a canvi. La idea és deportar i allotjar a Uganda els sol·licitants d'assil, que, procedents de països d'Àfrica, hagin estat ja rebutjats als Països Baixos després de recórrer a totes les vies legals possibles, i l'objectiu és que, des de Kampala, siguin retornats al seu país d'origen.

“El que al final volem és reduir la migració. Per al govern, és important que els qui hagin esgotat els seus recursos legals tornin al seu país d'origen. I aquí és on a vegades s'estanca la situació”, ha assenyalat la ministra Klever, que ha assegurat que els Països Baixos tenen “una llarga relació amb Uganda i aquest és un país hospitalari”, per la qual cosa Faber “continuarà explorant els possibilitats”.

Uganda té el camp de refugiats més superpoblat de tot Àfrica: un milió sis-centes mil persones. Més del doble que la Unió Europea, en termes de percentatge de la població. Però les retallades financeres podrien posar en perill aquest model de portes obertes. La majoria dels refugiats fugen dels veïns Sudan del Sud i República Democràtica del Congo, tots dos amb inacabables abusos, violència i enfrontaments. El 81% dels refugiats són dones i nens, que sovint han fugit després que els seus llogarets fossin assaltats i els seus marits i pares assassinats. A l'assentament de Nakivale, llar de 185.000 persones al sud-oest d'Uganda, a prop de la frontera amb Tanzània, arriben nous refugiats ininterrompudament.

Em pregunto fins a quin punt poden caure més baix aquests miserables dirigents europeus, com Klever o Meloni, amb la connivència – sembla de Von der Leyen. Veieu ara la seva misèria moral i ètica, la seva inhumanitat. Com tan indignament representen els bandejats valors europeus,

ACNUR DES DE GINEBRA  INFORMA – Uganda acull un nombre cada vegada més gran de persones procedents del Sudan – més de 33.000 persones, 19.000 de les quals han arribat a Kampala des de principis del 2024 – a la recerca de seguretat davant d'una guerra que fa més d'un any que assola al país. La majoria de les persones que arriben del Sudan són de Khartum, i moltes tenen estudis universitaris. Incloses les sudaneses, cada setmana arriben a Uganda una mitjana de 2.500 persones, sobretot de la República Democràtica del Congo i el Sudan del Sud, impulsades principalment pels conflictes en curs i els problemes relacionats amb el clima. La contínua afluència de persones refugiades no apareix en els titulars, però, combinada amb l'escassetat de fons, exerceix una pressió important sobre els serveis de protecció i assistència que es presten als refugiats ia les comunitats que els acullen, cosa que posa en perill el règim de protecció sòlid i el model de resposta als refugiats d'Uganda.

A causa dels dèficits de finançament, el sector salut -que atén tant la població refugiada com la d'acollida circumdant- ja s'ha vist durament afectat. S'ha hagut de reduir el personal dels centres de salut i no hi ha prou subministraments per cobrir les necessitats crítiques de salut.

Un brot de conjuntivitis (malaltia dels ulls vermells) a tot el país també ha afectat diversos assentaments de refugiats. Per exemple, s'han registrat 141 casos a l'assentament de Nakivale i es tem que pugui empitjorar a causa de l'escassetat d'aigua i sabó, que afecta la higiene. Persisteixen els problemes de salut mental. En les darreres dues setmanes s'han registrat quatre intents de suïcidi entre els refugiats d'Adjumani –dos joves–, fet que posa de manifest la vulnerabilitat de la joventut i la necessitat d'augmentar intervencions específiques.

Les escoles estan saturades i no hi ha prou docents ni material educatiu, cosa que dificulta l'educació de la infància, que representa més de la meitat de la població total refugiada. Els serveis crítics de protecció també es veuen obstaculitzats. Per exemple, el registre de la població refugiada pateix grans retards per manca de material i equips necessaris per agilitzar el procés. Les inversions per donar suport als refugiats amb activitats generadores d'ingressos s'han hagut de reduir, amb el consegüent efecte dòmino en els esforços perquè els refugiats depenguin menys de l'ajuda.

ACNUR i alts funcionaris ugandesos van visitar socis clau, com els governs de Dinamarca, els Països Baixos i Bèlgica, així com institucions de la Unió Europea, per posar en relleu el profund impacte de la reducció del finançament i advocar per recursos addicionals. ACNUR va destacar la importància del suport dels donants per alleujar la difícil situació dels refugiats i les seves comunitats d'acollida, posant èmfasi en el compromís infrangible d'Uganda per complir les promeses cap a una major inclusió socioeconòmica i autosuficiència de les persones refugiades realitzades al Fòrum Mundial sobre els Refugiats 2023.

Uganda acull el nombre més gran de refugiats i sol·licitants d'asil d'Àfrica, amb gairebé 1,7 milions de persones procedents principalment del Sudan del Sud i la República Democràtica del Congo, i no obstant el 2023 es trobava entre les 13 operacions amb menys finançament de ACNUR a tot el món. El 2024, el Pla Nacional de Resposta als Refugiats d'Uganda (UCRRP, per les sigles en anglès), que busca 858 milions de dòlars nord-americans per a 96 socis per tal de donar suport a més de 1,67 milions de persones refugiades i 2 ,7 milions de membres de les comunitats d'acollida, ha rebut només el 13% dels fons que necessita.

Durant dècades, Uganda ha estat a l'avantguarda de l'assistència a la població refugiada i ha estat un far d'estabilitat a la regió, adoptant polítiques progressistes que exemplifiquen el Pacte Mundial sobre els Refugiats, que permet que les persones refugiades tinguin terres i llibertat de moviment, i resideixin en zones urbanes sempre que puguin mantenir-se per si mateixes.

Els refugiats van devastar el bosc a Uganda per obtenir llenya. Ara treballen per rehabilitar-ho.

LA GAMBA CULÉ ÉS UN McGUFFIN 17.10.24

L'art rupturista és sempre un parany diabòlic. Si no participes del joc, ets un conservador, un grinyolin o les dues coses alhora. Si el teu entusiasme és excessiu, potser et prenen els cabells. Miquel Barceló no deixava de somriure després de mostrar el quadre commemoratiu dels 125 anys d'història. Gairebé amb tota seguretat era de satisfacció. Però sempre hi ha el dubte.

El que sí que té l'art rupturista és que genera reaccions i acciona palanques –perdó– que intenten associar el que veus amb el que ja has vist. Intentes entendre-ho i si no, sentir-ho. Jo vaig veure Kubala –i Joan Laporta també–. Barceló no ens va donar el gust de cap dels dos. Va dir que el seu model era Messi però dins de Messi tenia tot un equip de futbol i un sistema de joc (i una paella marinera, afegeixo), per això sembla més fornit que l'argentí. Llicències d'artista.

A més de Kubala, la meravella rupturista de l'artista barcelonista em va recordar un regal que em van fer fa anys. Consistia en una sessió de mitja hora d'ictioteràpia, que consisteix a submergir els peus en un petit tanc d'aigua, on uns peixets que responen al nom de Garra Rufa netegen i exfolien les cèl·lules mortes de la pell dels peus. La ictioteràpia és una tècnica ancestral… turca. Tenint en compte que la concessionària que s'està encarregant del Camp Nou també és turca, ¿Miquel Barceló està tractant de dir-nos alguna cosa? I els peixets netejant cèl·lules mortes, a què es referia? Als mitjans de comunicació sempre alerta pel que fa a excessos, ocultacions i misteris comptables? Són els peixets Garra Rufa consultors…? Qui ho sap.

El que és cert és que a més a més de talentosa i plena de significats, l'obra no va ser de factura fàcil. El mateix Barceló ho va admetre: “Pensava que no en sortiria. Vaig trigar. He treballat mesos en això. Vaig començar a dibuixar-lo a Mallorca, després, fa tres mesos, a Barcelona (…). Però va ser divertit”. Ho continua sent, de divertit. També ens va eximir Barceló de donar voltes al Messi kubalitzat: “No sé què s'ha de veure al quadre. Però aquí hi ha moltes figures humanes, a dins hi ha un equip de futbol. Onze i alguns més. Vegetals, minerals, animals, peixos... Fins i tot una gamba”. Exacte. La clau és la gamba. Però qui és la gamba…? Deco? Pedri? Guardiola? La gamba és el McGuffin, la clau de tota la simbologia mística del quadre. Està bé haver encarregat per segona vegada una obra pictòrica a algú que no és pintor, primer a Tàpies i ara a Barceló, gamba la gamba, o llagostí, llagostí, no sé quin dels dos mariscs és, encara que Carlos Zanón s'inclina per la gamba. Ja sé que és difícil agradar a tothom al món de l'art, però almenys el bo d'en Jan podria haver encarregat l'obra a un artista qualificat. Ben mirat, l'obra?, més que a Messi o Kubala, em recorda a Ronaldinho sortint de la discoteca a les tantes de la matinada, ballant una samba anant cap al gimnàs. 

Potser no està tan malament, si es tracta de retratar el Barça. A la vanguardia estan duent a terme una enquesta, de moment el 76% no els agrada l'obra de Barceló.

JOBO, L'ADMINISTRACIÓ I ELS NEOLÈXICS 17.10.24

"Yolanda Díaz vol revalorar l'IPREM un 3% i demana a Sánchez que anunciï l'increment aquesta setmana", deia aquest dilluns un titular de premsa. L'IPREM? He hagut de recórrer als cercadors per saber que són les sigles o l'acrònim (unes sigles configurades de manera que permetin la seva pronunciació com una paraula) de l'indicador públic de renda d'efectes múltiples, i que d'aquest indicador en depenen diverses prestacions socials, entre elles el subsidi de desocupació.

Concentració de la secció FSC de CCOO davant del Congres dels Diputats 

Si et creies que amb l'IMV (Ingrés Mínim Vital), la IT (Incapacitat Temporal), la prestació del SOVI (Segur Obligatori de Vellesa i Invalidesa) i poc més ja anaves sobrat en aquest camp, estaves arreglat. Aneu a un CAISS (Centre d'Atenció i Informació de la Seguretat Social) i demaneu un llistat de sigles i acrònims de les prestacions. Si la legislatura passada va ser l'SMI (Salari Mínim Interprofessional) el que va generar tensions internes entre els socis del Govern de coalició, l'IPREM es perfila ara com una nova pedra de discòrdia en aquest mandat.

El XX va ser anomenat el segle de les sigles. Van proliferar com bolets després de la pluja. A tots els àmbits. A l'internacional: ONU, OTAN (o NAT), URSS, KGB, FMI (o IMF)... A la política nacional: UCD, PP, PSOE (bé, aquesta és del XIX), IU, ERC… A l'economia i les empreses: CAMPSA, CEPSA, ONZE, RENFE, AVE, TALGO, BBVA, AENA, ACS, ENDESA, IAG, MAPFRE; UGT (també del segle XIX), CCOO, CSIF, ÚS, CNT, CEOE, CEPYME; OPV, OPA; PIB, EPA, IRPF, IVA, UTE, ERO… A l'educació; EGB, ESO, COU, URJC, APA, AMPA, CEP.

En fi, no us hi afegeixo més sectors ni el desplegament de cada sigla esmentada, que això seria etern. Però les sigles continuen augmentant el seu camp. Ho explica Arsenio Escolar al seu article al diari.es:

"Xafardejava fa uns dies en llocs online de teatres madrilenys quan en un d'ells em vaig trobar aquesta frase: “Si ets JOBO pots beneficiar-te de tarifes especials”. JOBO? Seré jo un JOBO, vindrà la J de jubilat? Vaig intentar clicar a JOBO, sense èxit, i vaig haver de preguntar al cercador què era això de JOBO.

“El jobo, com és comunament anomenat a la República Dominicana, és una fruita que es troba emparentada amb la família de les prunes”, em va contestar la Wikipedia. Però no, no podia ser que un teatre tingués tarifes especials per a prunes. I a més, aquest jobo estava en minúscules… I de sobte: “JOBO és el bo cultural que ha creat l'Ajuntament de Madrid per acostar la cultura als més joves”. Acabéssim! Altres sigles lexicalitzades.

Res no tindria això de criticable o de censurable ―la llengua és un ésser viu, està en permanent evolució i ebullició, es troba de continu bullint― si no fos perquè a l'altra punta del cicle del missatge, a la del receptor, a la dels ciutadans, generalment no es coneixen els nous termes, i la informació no arriba on hauria d'arribar. Amb el Monstre Galimaties del llenguatge administratiu hem topat de nou!

Des de fa uns anys - alguna cosa ha tingut a veure el Manifest per un Llenguatge Clar a l'Administració llançat el gener de 2022 per la revista Archiletras, que dirigeixo -, el llenguatge clar i la comunicació estan en auge entre acadèmics, administracions, institucions, premsa i experts en llenguatge i en comunicació. Aquesta mateixa setmana, per exemple, la Universitat Rey Juan Carlos organitza el II Congrés Internacional sobre Comunicació Clara. Potser cal demanar-li en fòrums com aquest a cada administració pública que tingui permanentment actualitzat i disponible en línia un promptuari amb tot el seu neolèxic, procedeixi o no de sigles o acrònims. Als ciutadans no se'ls pot crear una selva de nous senyals sense donar-los les eines de descodificació.

Vaig pensar, no sé gaire bé per quina raó, que ja que tenia un JOBO ―bo cultural per a joves― l'Ajuntament de Madrid potser hauria creat també un JOB ―bo cultural per a jubilats―. Però no, només he trobat als cercadors que “jubo és una serp verinosa de les famílies de les boes, molt comú a Cuba”.

Recordo haver llegit articles sense comes, sense la lletra A, i també un només amb sigles, però no l'he sabut trobar, ni jo, ni Gémini. De Gemini no em sorprèn, no es mulla ni de conya i es limita a contestar vaguetats i obvietats. Això sí (Carlos no entres) hi ha una IA que genera automàticament acrònims. La diferència entre sigles i acrònims rau en el fet que mentre que les sigles s'escriuen en majúscules i sovint apareixen separades per punts, els acrònims tenen una formació molt més lliure mitjançant parts de paraules. Aquests fragments de paraules no són necessàriament inicials d'altres paraules, com passa amb les sigles.