PER LA BOCA MOR EL FISCAL GENERAL


Per la boca mor el peix. D’aquest refrany se’n recordarà tota la vida l’encara fiscal general de l’Estat, Álvaro García Ortiz, després de la seva imputació per la sala del TS per bocamoll; o el que és el mateix, per revelació de secrets del xicot d’Isabel Díaz Ayuso, Alberto González Amador. El fiscal va voler baixar al fang de les navalles armat només de capçalera oficial en una nota de premsa i n’ha sortit escaldat. Tots sabem que no hi hauria notícies de veritat sense filtracions i revelacions de secrets per part de funcionaris de divers tipus i condició. Però aquestes revelacions, sempre sucoses, de vegades fins i tot necessàries i mai desinteressades, tenen el seu caminito de Jerez particular per preservar les formes i evitar que el castell de la institucionalitat regida per la llei s’ensorri. I entre aquestes regles no hi consta que una negociació en curs d’un ciutadà amb la Fiscalia per frau fiscal es publiciti per apuntalar una versió de la història davant els mitjans de comunicació, encara que sigui la certa. Cada lluita, també cada lluitador, té les seves pròpies regles. I les del fiscal general no són les de la baralla de carrer, no almenys a cara descoberta.

Que González Amador, emprenedor liberal de nit, munyidor de la mamella pública de dia, es lucrés a l’estil pirata amb les mascaretes mentre els seus compatriotes cantaven cançons del Dúo Dinámico als balcons en l’esbarjo de vespre de la pandèmia, és prou motiu per perdre-li el respecte. Que a més intentés, segons sembla, estalviar-se els impostos dels seus abundants beneficis justifica anar-se’n del restaurant si el maître l’asseu en una taula al nostre costat. Però això no empara el fiscal general de l’Estat per fer de la seva capa una casaca i forçar els seus subordinats a punxar a través dels altaveus una negociació en curs amb la Fiscalia en què l’investigat, en moltes ocasions, accepta declarar-se culpable després de calibrar els riscos i beneficis d’anar fins al final amb la seva defensa, ja que assumeix el risc de perdre i pagar una factura més gran que la derivada de l’acord previ que persegueix. No n’hi havia necessitat, ni tan sols en el cas que, sent generosos, vulguem considerar les raons que argüeix el fiscal general per justificar el que va fer. 

El Govern ha sortit a socórrer-lo avalant la seva decisió de continuar al capdavant de les seves responsabilitats. Però que dues de les tres associacions de fiscals, entre les quals la majoritària, hagin exigit el seu cessament o dimissió amb efectes immediats deixa García Ortiz en una situació d’allò més precària. Es pot manar i ordenar a qui t’ha perdut el respecte definitivament, però no és l’escenari que sembla ideal en una de les principals institucions de l’Estat.

El ministre de la Presidència, Félix Bolaños, ha proporcionat una hàbil cobertura al fiscal general a través d’una pregunta de fàcil resposta: pot ser delicte a Espanya perseguir la veritat? El ministre, òbviament, ja sap que això no és delicte. Igual que també sap que sí pot ser-ho que un servidor públic se salti les obligacions que li són in­herents al càrrec. D’això i no d’una altra cosa és del que va la imputació de García Ortiz. Més expansiva ha estat la ministra d’Hisenda, María Jesús Montero, per qui tot obeeix a un intent de criminalització de la Fiscalia per part de la dreta i els seus acòlits. Direm, en aquest cas, que de raó potser no n’hi falta, però afegirem que el fiscal ge­neral ha posat molt de la seva part per dibuixar-se la diana al pit.

De tornada a l’emprenedor parasitari González Amador, millor ens aixequem del restaurant si coincidim amb ell. Però generalitzant aquesta norma de conducta per part nostra, comptant les innominables cares del passat – Zaplana, l’últim– i del present – Ábalos, el penúltim– que mereixerien una resposta semblant o pitjor, potser quedaríem obligats a menjar sempre a casa. Potser no quedaria cap restaurant on amagar-se.- Josep Martí Blanc

Dit això, en primer lloc, s'ha de dir que és habitual la filtració d'informació de la justícia abans d'hora. A Catalunya en sabem d'això un munt. ¿Quants del procés s'han trobat a la porta de casa seva una munió de periodistes que l'han informat que els venien a detenir o a registrar el seu habitatge les forces de seguretat de l'Estat, sense que ells ho sabessin?, o la filtració a uns diaris determinats, de dades de casos que estaven sota secret sumarial, I la definitiva. La informació dels fets per part de 'el diario.es'. La primera revelació de secrets va ser de Miguel Ángel Rodríguez, que va enviar correus a diversos mitjans abans del desmentiment de la Fiscalia

"elDiario.es publicó en exclusiva el 12 de marzo de este año que González Amador había sido denunciado por la Fiscalía por un doble fraude fiscal de 350.951 euros cometido entre 2020 y 2021. El empresario del sector sanitario urdió un entramado de facturas falsas para reducir drásticamente la factura fiscal de su empresa y pagar mucho menos dinero del que debería por el Impuesto de Sociedades después de cobrar varios millones de euros en comisiones salidas de operaciones de compraventa de material sanitario en lo peor de la pandemia de coronavirus.

Un día después, varios medios de comunicación publicaron una información falsa que daba a entender que el fiscal que le había investigado y denunciado, Julián Salto, había ofrecido un pacto a González Amador. Otros añadían que la operación había sido paralizada “por órdenes de arriba”. Es decir, que la Fiscalía General había frustrado un acuerdo que habría permitido que el caso fuera cerrado mucho más rápido, con mucho menos ruido y sin que la pareja de Díaz Ayuso se arriesgara a entrar en la cárcel. 

La información sobre la oferta de pacto fue publicada por medios como El Mundo, Libertad Digital, El Debate o Vozpópuli, que citaban fuentes “del entorno” de Díaz Ayuso. Tal y como explicó este periódico, horas antes había sido Miguel Ángel Rodríguez quien había remitido a varios periodistas un correo electrónico amputado para hacer ver que el fiscal que investigó a González Amador trató de llegar a un acuerdo con él para evitar el juicio pero que fueron “órdenes de arriba” las que frenaron esa conformidad. Casi en paralelo, el jefe de gabinete de la presidenta madrileña inició una ofensiva contra los medios que informaban del caso: amenazó con cerrar elDiario.es y se inventó que unos periodistas de este medio habían acudido encapuchados al domicilio de la presidenta y señaló también a dos reporteros de El País. 

Las conversaciones entre el abogado de González Amador y el fiscal eran reales pero todo había sucedido al revés. Había sido el empresario el que se había dirigido por correo al Ministerio Público para ofrecer un pacto mucho antes del momento habitual para hacerlo. Y el fiscal del caso, Julián Salto, le había explicado que eso era factible incluso si el resto de denunciados no quería pactar. Pero ni el ofrecimiento había surgido de la Fiscalía ni ese posible acuerdo de conciliación había sido abortado desde las altas instancias para buscar un proceso largo y tortuoso para González Amador. 

Diversos medios de comunicación, entre ellos elDiario.es, publicaron cómo habían ocurrido los hechos y también parte del contenido de los correos que habían cruzado. Fue horas después, a las 10:22 de la mañana del 14 de marzo, cuando la Fiscalía de Madrid remitió un comunicado detallando cómo habían sido estas conversaciones. Desde entonces, el Ministerio Público siempre ha defendido que su objetivo no era revelar datos confidenciales del caso sino desmentir informaciones falsas que arrojaban sospechas sobre su actuación. Todo terminó en manos del Tribunal Superior de Justicia de Madrid cuando la defensa de González Amador presentó una querella contra la Fiscalía por el comunicado.

El Ilustre Colegio de Abogados de Madrid (ICAM) se unió a una ofensiva penal contra el Ministerio Público, que en ningún momento abordó la posibilidad de que una primera filtración parcial de ese correo procediera precisamente del entorno de Isabel Díaz Ayuso y en concreto de su jefe de gabinete. El Tribunal Superior de Justicia abrió unas diligencias a lo largo de las cuales el juez Francisco José Goyena rechazó la posibilidad de investigar más allá del comunicado.

En el marco de esas pesquisas acudieron a declarar como testigos varios fiscales. Entre ellos, el fiscal Salto, que declaró que en la noche del 13 de marzo recibió dos llamadas de la fiscal jefa provincial, que le comunicó que el fiscal general había llamado preocupado por una noticia de prensa sobre un acuerdo de conformidad. Y que ésta le pidió todos los correos intercambiados con la defensa de González Amador, que él le facilitó. Esta fiscal ratificó esos hechos y aseguró que a ella le habían reclamado los correos desde la Fiscalía General del Estado y que se encargó de remitirlos. 

Por su parte, la fiscal superior de la Comunidad de Madrid, Almudena Lastra, enfrentada desde hace meses a García Ortiz, entregó mensajes de WhatsApp que éste le envió el 13 de marzo y en los que le ordenaba sacar un desmentido ante los bulos publicados en varios medios de comunicación. Además, en su declaración como testigo, afirmó que ella se había negado a asumir la nota al incluir los datos de las comunicaciones internas entre el fiscal Salto y la defensa de González Amador, pero que entendió que el fiscal general le dio una orden, de carácter imperativo “hay que sacarla ya”.

És per això que el Fiscal General no hauria de dimitir del seu càrrec d'una acusació falsa que no arribarà enlloc, com la denúncia del PP al PSOE que ja ha estat desestimada. El que no m'ha agradat del cas, encara que ho puc entendre, és la vetlada amenaça del Fiscal General. Dient que ell té molta informació de molta gent, encara que no la pensa fer servir, però.



2 Comentaris

Més recent Anterior