EL DESMAI, UNA EVASIÓ 5.10.23

Prenguem com a exemple la por passiva. Veig arribar cap a mi una fera. Les meves cames flaquegen, el meu cor batega més feblement, em poso pàl·lid, caic i em desmai. A primera vista ni més ni menys adaptat que aquesta conducta que em lliura indefens al perill. I, tanmateix, és una conducta d'evasió. El desmai és aquí un refugi. Però no creurem que és un refugi per a mi, que intento salvar-me a mi mateix, de deixar de veure la fera. No he sortit del pla irreflexiu: però en no poder evitar el perill pels mitjans normals i els encadenaments deterministes, ho he negat. He pretès aniquilar-ho. La urgència del perill ha servit de motiu per a una intenció anihiladora que ha imposat una conducta màgica. I, de fet, ho he aniquilat en la mesura de les meves possibilitats.

Aquests són els límits de la meva acció màgica sobre el món: puc suprimir-lo en tant que objecte de consciència, però això només ho aconsegueixo suprimint la consciència mateixa. No creurem que la conducta fisiològica de la por passiva és pur desordre: representa la brusca realització de les condicions corporals que sol portar el pas de l'estat de vela al de son. Jean-Paul Sartre - Esbós d'una teoria de les emocions (1939).

També alguns animals es desmaien davant d'una situació de presumpte perill, se'n diu fenomen de “cabres miotòniques” i es produeix per un efecte congènit que fa col·lapsar el sistema nerviós de certa varietat d'aquests animals. En realitat, aquestes cabres no són responsables de ser idiotes sinó que comparteixen una alteració congènita coneguda com a malaltia de Thomsen. Aquesta consisteix que, en entrar en pànic, es produeix una contracció immediata de tipus muscular i cauen a pes. El més risible de les cabres miotòniques és que no saben distingir entre un llop afamat i un paraigua obrint-se davant seu.

Aquesta varietat és utilitzada per a la protecció dels ramats d'ovelles en camp obert, ja que si apareix un depredador les ovelles surten corrent ràpidament, mentre que les cabres miotòniques es queden paralitzades i serveixen com a carnassa immòbil per al llop assaltant i, d'aquesta manera, se salva el ramat. 

Tot això sona a un poema que s'atribueix a Bertolt Brecht, però és de Martin Niemöller, pastor de cabres luteranes i amaga l'advertència que cal enfrontar-se als llops si no vols que t'acabi devorant un paraigua.

LA XIMPLERIA DE LA CORRECCIÓ POLÍTICA 5.10.23

Ja he parlat en més d'una ocasió de la ximpleria del políticament correcte, o de la correcció política com escriu avui en el seu article Susana Quadrado. I és que tot allò que no estigui ara dins del políticament correcte és titlla sistemàticament de reaccionari. Ho va recordar José Luis Martín en una xerrada amb subscriptors de la vanguardia i, tot i que en el seu cas es referia a l’humor, les seves reflexions valen per a moltíssims altres àmbits professionals, i sobretot el polític.

Diu el dibuixant i historietista, autor de la vinyeta Apunts del Natural a La Vanguardia, que ell era molt més lliure als vuitanta que avui dia. I té més raó que un sant. “Si només és un dibuix!”, se sol lamentar Martín, mentre reconeix que el que provoca aquesta situació és que s’activi una autocensura que no s’hauria d’activar. Tot és una ximpleria.

Hi ha un retorn a la intolerància. I el més sorprenent, afegeix aquest artista, és que aquesta nova, diguem-ne, “inquisició” ve d’una part de l’esquerra que ha identificat, en el seu caldo de cultiu de la incorrecció política, diversos assumptes tabú: feminisme, immigració, clima i un llarg etcètera. 

He portat José Luis Martín a aquest article a propòsit d’una entrevista a la consellera d’Educació de la Generalitat de Catalunya que també va publicar aquest diari diumenge passat. No és que Anna Simó tingui res a veure amb l’humor gràfic. Tot i això, el que va deixar suggerit Simó sí que entronca amb l’autocensura de què parlava Martín.

Preguntada pel motiu dels mals resultats en competències bàsiques dels alumnes catalans i que s’arrosseguen des del 2016, la consellera va apuntar a la “complexitat cultural i social” de Catalunya, la qual cosa va vincular amb la matrícula viva, que permet acollir escolars d’altres territoris o països que s’incorporen amb el curs ja començat.

A Anna Simó se li va entendre tot. Però va ser assenyalar la immigració, fins i tot amb eufemismes, per témer de seguida que per les seves paraules la situessin fora de la correcció política. A la vista hi ha les piruetes verbals que va arribar a fer i les matisacions posteriors. Així i tot, bravo! Per primera vegada, una responsable d’Educació que diu les coses pel seu nom. La realitat a les aules és la que és. Cal diagnosticar-ho, actuar, posar-hi recursos i atenció, i això és als antípodes del que és reaccionari, fins i tot per a l’esquerra. 

Crec que de la mateixa manera que l'expressió "sinvergüensa" s'hauria d'afegir al Diccionari Català, també hi podriem afegir "gilipolles" per aixi poder parlar del que és "gilipollament correcte".

DIPUTATS 4.10.23

Sempre que és notícia algun episodi còmic que ha tingut lloc al Congrés dels Diputats penso en Luis Carandell, gran cronista de les Corts del 1976 al 1985 i home de tertúlia. El recordo sempre somrient, amb masclet quixotesc i ensenyant-me a entendre Madrid, que és més difícil que Barcelona. O sigui que aquests dies, mentre Herminio Rufino Sancho Íñiguez, diputat socialista, s’equivocava amb el seu vot a la investidura fallida d’Alberto Núñez Feijóo i Eduard Pujol, diputat de Junts, cometia posteriorment el mateix error, jo pensava en el culte, amè i irònic Carandell i en aquell vicepresident del Congrés que es va posar nerviós i dirigint-se al diputat Balparda va dir: “Tiene la balparda el señor Palabra”.

L’aragonès Herminio Rufino Sancho Íñiguez, amb uns cognoms que remeten als temps del Cid, té les formes rotundes, però és tan humà que s’equivoca. Com tots. Eduard Pujol també té les formes robustes, però així com l’aragonès sembla un home decididament d’anyell, al català jo el veig més pastisser, és a dir, un home de bunyols. Potser per això, durant un temps, va assegurar que algú el perseguia amb un patinet. Que un diputat s’equivoqui no és, doncs, gens nou, no és notícia. Sí que ho seria que el diputat demostrés el seu talent per intentar remeiar l’equivocació. Talent que, segons Luis Carandell, encara abundava fins i tot no fa gaire anys al Congrés. Un exemple va ser Torcuato Fernández Miranda, liquidador de les Corts franquistes i asturià de nas aguilenc i mirada intel·ligent, com correspon a un ocell rapinyaire, que va recuperar per als temps moderns expressions arcaiques com ara “Ciérrense las puertas” o “Procédase a la votación”. O aquella invectiva que va llançar a un procurador que anava d’un cantó a l’altre de l’hemicicle durant una votació: “Vamos a ver: su señoría ¿vota o transita?”

De totes les vicissituds viscudes al Congrés, la millor continua sent la protagonitzada per Estanislau Figueras, primer president de la Primera República Espanyola, que, fart de polítics, militars i potser de periodistes, es va absentar físicament en plena sessió parlamentària del Congrés amb l’excusa que se n’anava a fer un cafè. Després va resultar que s’havia escapat a París, no sense abans dir en veu alta als diputats: “Señores, les voy a ser franco: estoy hasta los cojones de todos nosotros”. Aquest estar “hasta los cojones de todos nosotros” potser és una frase insuperable. És tan bona que jo sempre l’he donada per autèntica. Com aquella altra, protagonitzada per Ossorio y Gallardo que, mentre anunciava el pitjor dels futurs per a Espanya, va detenir momentàniament la seva oratòria i va preguntar: “¿Qué será de nuestros hijos?”. Diuen que, des de dalt de tot del Congrés, un altre diputat li va respondre en veu alta: “Al de su señoría le hemos hecho subsecretario”.

Els diputats sempre s’han equivocat alguna vegada al Congrés, però alguns, a diferència dels actuals, van demostrar sentit de la ironia i, sens dubte, talent.

DE LA NEOLLENGUA DE FUSTA A LA POSTVERITAT 3.10.23

La manipulació de la veritat passa a través de la distorsió del llenguatge, com en l'obra d'Orwell, amb el nom de "neollengua", encara que ara es parli de postveritat. - Roger Scruton. Article recuperat de 12/4/2017, malauradament vigent. Hi he pensat en llegir l'escrit de Tot Barcelona sobre la neollengua i la postveritat.

"La neollengua intervé cada vegada que el propòsit principal de la llengua, que és descriure la realitat, és substituït pel propòsit oposat: l'afirmació del poder sobre ella. Aquí, l'acte lingüístic fonamental coincideix només superficialment amb la gramàtica assertiva. Les frases de la neollengua sonen com assercions en les quals l'única lògica subjacent és la de la fórmula màgica: mostren el triomf de les paraules sobre les coses, la futilitat de l'argumentació racional i el perill de resistir a l'encanteri. Com a conseqüència, la neollengua desenvolupa una sintaxi especial que, si bé està estretament connectada a la que s'utilitza normalment en les descripcions ordinàries, evita amb cura fregar la realitat o confrontar-se amb la lògica de l'argumentació racional. És el que Françoise Thom ha intentat il·lustrar en el seu estudi, 'La langue de bois' ("La llengua de fusta"). Thom ha posat en relleu algunes de les seves peculiaritats sintàctiques: l'ús de substantius en lloc de verbs directes; la presència de la forma passiva i de la construcció impersonal; l'ús de comparatius en lloc de predicats; l'omnipresència del mode imperatiu.

Durant molt de temps s'ha anomenat «llengua de fusta», per la seva pesadesa i la seva llisor o buit de contingut, a la vella i estereotipada llengua burocràtica, però després s'ha estès a tots els àmbits i, motiu de broma,  perquè és suficient mirar i llegir en el nostre entorn precioses formulacions com: "Trastorn del comportament pertorbador no especificat", "Violència de gènere", "danys col·laterals", el "cap de recursos humans", o "liquidació en diferit".... per comprovar que es tracta de fórmules difícilment sostenibles amb la mínima racionalitat; és gramàtica pedant i espantosa, però, en realitat és un llenguatge que tracta de fer-nos obrir la boca de la mateixa manera perquè pensem tots el mateix.

La llengua de fusta es pot definir com un conjunt de procediments que, mitjançant l'ús d'artificis, intenten dissimular el pensament de qui la utilitza per així influir millor i controlar el pensament dels altres. Convencional, prefabricat, desconnectat de la realitat, aquest discurs reconstrueix la realitat repetint incansablement les mateixes paraules i fórmules estereotipades, els mateixos llocs comuns, els mateixos termes abstractes. No hi ha en ell informació verificable ni argument susceptible de ser contradit, sinó assercions retòriques, falses evidències, omissions voluntàries, eufemismes continus, metàfores gastades, comparacions vagues i tautologies; es recorre contínuament a la veu passiva que amaga qualsevol responsabilitat individual -el famós «s'han comès errors» o mistakes were madeixa que s'ha convertit en frase feta en anglès- es tòfona amb neologismes i expressions aparentment sàvies que impressionin. La llengua de fusta compta amb recursos inesgotables per ocultar fent veure que mostra, per eludir fent l'efecte que afronta els problemes, per intoxicar amb falses veritats, per manipular l'altre afalagant la seva raó.

La llengua de fusta no vol dir absolutament res, però fa anys, ja que en el llenguatge polític, i fins i tot l'administratiu, el van utilitzant i, per contagi o en vista de la seva eficàcia, ha passat al llenguatge dels mitjans, la publicitat i fins i tot la conversa. I posem per cas la paraula «esdeveniment», que el senyor Antonio Machado posava en solfa dient que no s'ha de dir «els esdeveniments consuetudinaris que s'esdevenen a la rua», sinó «el que passa al carrer» que, a més, és el pròpiament literari. Però sobreabunden altres paraules o modismes de fusta que no signifiquen res, A Marx li molestava ia la paraula «progressista», que definia com «el ximple del calendari», perquè sabia molt bé qui eren els que podien esperar el progrés en ple primer industrialisme.

El que passa és que «amb el córrer dels anys -assenyala igualment François Thomson, la "llengua de fusta el que ha arribat a constituir finalment és una sèrie d'encanteris màgics convertits en una cadena d'axiomes necessaris", i "l'estrany de la llengua de fusta ve de què, a diferència de les altres llengües, no té més que una funció: servir de vehicle a la ideologia..." a robar-nos el propi pensament, a desinformar-nos...

SENOLÍTICS, O COM ALLARGAR LA VIDA FINS ALS 140 ANYS 3.10.23

La llegenda explica que Juan Ponce de León, fundador de Puerto Rico i primer europeu a trepitjar territori nord-americà, va partir el 1521 cap a Florida -per segona vegada, la primera va ser el 1513- a la recerca de la font de l'eterna joventut. Segons diuen, havia escoltat que en algun lloc de l'actual 'Estat del Sol' hi havia una font on els indis de tot el continent acudien per rejovenir-se diversos anys. Encara que alguns ho vinculen a un lloc anomenat Warm Mineral Springs, al sud-est d'on ara és la ciutat de Sarasota, els documents oficials de l'època no evidencien cap descobriment sobre això. Heròdot també esmenta una font que rejoveneix de forma màgica al seu tercer llibre de les Històries. En aquest cas, cal remuntar-se fins al segle IV abans de Crist.

La clau de la vida eterna ha estat un dels desitjos de la humanitat en les diferents èpoques i civilitzacions. A mesura que han anat passant els anys, i gràcies a l'increïble desenvolupament de la ciència en els darrers temps, sembla que l'objectiu de viure una infinitat d'anys ja no és tan utòpic com semblava. Sembla que els 'senolítics', uns fàrmacs que es dediquen a destruir cèl·lules mortes, han començat a posicionar-se com els millors candidats per aconseguir-ho. Aquestes cèl·lules mortes són les responsables, a més de l'envelliment, de causar malalties terminals com ara el càncer.

Ja no només es tracta de viure més anys, sinó d'allargar la vida i fer-ho amb una qualitat de vida acceptable. Fins ara, es tenia en compte només el que es coneix com a lifespan. És a dir, la quantitat d'anys que podíem arribar a viure. Recentment, el terme encunyat com a healthspan ha començat a prendre més protagonisme. La traducció literal és “el nombre d'anys que algú viu o pot esperar viure amb una salut raonablement bona”. És aquí on hi ha el veritable repte de la ciència d'avui.

"La primera persona que es prengui una pastilla per envellir menys ja ha nascut". Aquestes paraules són de Salvador Macip, director dels Estudis de Ciències de la Salut de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) i catedràtic de medicina molecular per la Universitat de Leicester. Ens atén des del seu despatx al Regne Unit, on combina part de la seva activitat de recerca amb la direcció i la coordinació dels estudis de màster i doctorat a Barcelona. Tot i que els estudis sobre l'efectivitat dels senolítics encara es troben en una fase molt inicial, Macip afirma que la carrera per trobar un fàrmac que minori l'envelliment ja ha començat. I estem més a prop del que pensem.

El 2011 ja es va demostrar que els 'senolítics' tenien efectes antiedat en ratolins. Això sí: eren animals modificats genèticament. “En els humans encara no podem fer modificacions genètiques, per la qual cosa la solució rau a trobar un fàrmac prou avançat perquè tingui un efecte similar al cos”, diu Macip.

A la pregunta de si creu que serem capaços de viure molt més a curt termini, el director dels Estudis de Ciències de la Salut de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) assegura que “si aconseguim desenvolupar aquests fàrmacs de manera òptima, no és gens desgavellat pensar que algú podria arribar a viure fins als 130 o 140 anys amb una salut raonable”.

A més de l'èxit dels animals modificats genèticament, les primeres proves amb fàrmacs en aquests mateixos animals van ser un èxit. L'equip d'investigadors dirigits per James Kirkland, de la prestigiosa Maig Clinic (Rochester, Mineàpolis), va veure com els ratolins a què se'ls subministrava el fàrmac vivien fins a un 36% més en comparació amb els que no ho rebien, i amb una qualitat de vida més que acceptable. Es tracta dels fàrmacs dasatinib i quercetin. Segons apunta Macip, ara com ara, “en humans només es recepten en combinació amb altres tractaments contra el càncer”. Els efectes secundaris, a més, encara són massa agressius. -  Marc Solanes a la vanguardia.com

A BONES HORES SOCIALDEMÒCRATES 3.10.23

La veritat és que un no guanya per ensurts. Ho dic perquè llegeixo aquests dies que està en marxa, per part de dues plataformes promogudes per alguns dels mateixos que van impulsar la difunta UPyD i el comatós Ciutadans, una operació per muntar un partit de centreesquerra: ho explica el letrado Melero que ironitza sobre el tema. No sé què opinaran sobre això Carrizosa i els patits diputats de Cs que encara vaguen pel Parlament, però no puc deixar de pensar en un acudit vell. Passeja un enterrador pel cementiri amb la pala a l'espatlla, quan se sent un xiscle i sorgeix del terra una mà que l'agafa per la cama gemegant: “Socors, que no estic mort”, a la qual cosa el fúnebre operari reacciona atiant-lo amb la pala i mastegant: “Tu, el que estàs és mal enterrat”.

Per què la pregunta lògica seria: si ja tens un partit fundat i, fins i tot, amb alguna exigua representació política, per què en fundaràs un altre exactament igual? Observeu que el més curiós és que el paper de l'enterrador l'assumeixen també els senyors Bal i Igea, càrrecs destacats de Ciutadans fins a la seva expulsió fa quatre dies.

El manifest fundacional d'una de les plataformes porta per nom La tercera Espanya i cita els versos de Machado sobre 'l'españolito' a qui glaçaran el cor. Bé hi ha el vers, i difícilment objectable és la figura de Machado. Una altra cosa és l'opinió que el poeta republicà pogués haver tingut de la trajectòria política dels qui l'invoquen i de la garrotada que, se suposa que en nom de la concòrdia, reparteixen a esquerra i dreta. Sobretot perquè les invectives sempre van més cap al PSOE, i molt especialment cap al pèrfid Pedro Sánchez, que cap al PP. Diguin-me ingenu, però alguna cosa em diu que la recerca de moderació i grans consensos no casa gaire amb la virulència hiperbòlica que era marca de la casa des dels temps de Rosa Díez i Albert Rivera. En tot cas, la idea sembla ser ara la creació d'un partit d'“esquerra socialdemòcrata” que aixoplugui els que se senten orfes en l'actual política de blocs, potser oblidant que fa quatre dies (2019) tocaven el cel amb les mans i estaven a punt d'arrabassar al PP l'hegemonia de la dreta. En fi, que l'orfandat és molt recent i l'esquerrà una mica sobrevingut.

La cosa no deixa de tenir el seu aquell, perquè, almenys al voltant de Cs, “socialdemòcrata” era una cosa molt semblant a un insult i sinònim de manca de fermesa a les conviccions. “Socialdemòcrata” era el PSC, sempre disposat a dialogar amb els independentistes; “socialdemòcrata” era Rajoy fins que es va decidir a comprometre la reputació de la Policia en unes actuacions la poca traça de les quals encara sorprèn i “socialdemòcrata” és Feijóo en dies alterns, sobretot quan passa per Barcelona i es posa a parlar d'autonomies i de nacionalitats reconegudes a la Constitució. Vaja, que socialdemòcrata ho és qualsevol tova vendepatrias.

Fins i tot es pot aplicar la prova del nou: així que Ciutadans va començar a expandir-se pel país, el primer que va fer va ser un congrés per expulsar la socialdemocràcia del seu programa; el segon va ser cridar a la coalició de govern d'esquerres “banda”; i el tercer dedicar uns qualificatius als que no compartien la seva idea sobre la unitat d'Espanya que li haurien valgut mirades de reüll fins i tot en una convenció de Vox.

Ara poden parlar de nostàlgia pel “vell” PSOE de Felipe González i Guerra, però qualsevol pot recordar que els agradava poc. Fins a cert punt, van néixer contra ell, contra la seva passivitat davant del nacionalisme, contra les majories de govern que va aconseguir amb mètodes molt semblants als que ara utilitza Sánchez, contra allò que en altres latituds s'anomena negociació política i aquí cessions intolerables que posen en perill la unitat de la pàtria.

És el drama etern d'aquests partits d'intel·lectuals sobrerepresentats als mitjans de comunicació: no alleugen la política de blocs i contribueixen a la fragmentació. Només obtenen vots que d'antics electors de PSOE i PP i contribueixen a cohesionar l'independentisme. Obliden, a més, una cosa estructural que Felipe González i Aznar!, van tenir clar al seu dia: en absència de majories absolutes és impossible governar a Espanya sense uns nacionalistes que, per altra banda, mereixen ser escoltats amb el mateix respecte que qualsevol altra opció política. 

De fet, NEXO, té un nexe en comú amb les plataformes anteriors de les que provenen els seus artífexs, i és que està abocada d'inici al fracàs absolut. En aquest projecte hi participen ressentits il·lustres com Francesc de Carreras, Fernando Savater, Andres Trapiello, o Francisco Sosa Wagner entre d'altres. Només hi trobo a faltar a l'adalil de la socialdemocràcia, la jaquetera Rosa Díaz.

2084: LA FI DEL MÓN 2.10.23

El 21 de juny de 1948, 'Manchester Baby' va executar el primer programa emmagatzemat en memòria (foto).  A l'Illa de Jura, a només 500 quilòmetres, Orwell escrivia 1984.

S'atribueix al filòsof canadenc Marshall McLuhan (1911-1980) la frase que “donem forma a les nostres eines i després són elles les que ens donen forma a nosaltres”. Sembla que mai no la va dir, però en tot cas la frase fa referència a com els mitjans electrònics condicionen el discurs, i conformen així societats i individus.

La seva obra parla dels mitjans electrònics del seu temps, però avui llegida ens resulta impossible no pensar en els mitjans actuals. Passa com amb 1984 d'Orwell, que les pantalles omnipresents que no es poden apagar, la doble llengua i el Gran Germà són molt més fàcils d'identificar avui que el 1949 quan es va publicar.

Mentre Orwell escrivia 1984, el 1948 a l'illa de Jura, a només 500 km, a la Universitat de Manchester començava a funcionar un dels primers ordinadors, conegut pel sobrenom de “Baby”. Aquells primers ordinadors eren habitacions plenes de cables on els enginyers treballaven. L'evolució de la computació també és la història de la desaparició de l'ordinador: habitacions immenses, ordinadors personals, mòbils i rellotges intel·ligents. L'ordinador és pràcticament invisible, però encara li falta una iteració per desaparèixer del tot. I ja sembla que arriben senyals. Un és el metavers de Meta, que ens posa un ordinador tan a prop dels ulls que desapareix efectivament. Aquesta proposta de Zuckerberg només havia despertat crítiques burletes —avatars sense cames!— fins a aquesta setmana. Lex Friedman, amb un dels pòdcasts més populars del món, va entrevistar Mark Zuckerberg al metavers. Els recomano que mirin l'episodi a YouTube perquè el grau de realisme és tan elevat que els primers cinc minuts són les reaccions del mateix Friedman a allò que està vivint (no veient).

Apple també s'ha apuntat a fer desaparèixer l'ordinador per aproximació amb el Vision Pro (és un ordinador, no unes ulleres). La seva no és una proposta basada en el metavers sinó en l'augment de l'entorn físic en què ens trobem. Així, la nostra habitació es veu “augmentada” amb objectes digitals per interactuar.

I finalment el tercer en disputa. Sam Altman d'OpenAI i Sir Jon Ive ex-cap de disseny d'Apple estan parlant de crear un dispositiu físic que encapsuli tota la potència de la IA generativa d'OpenAI: un ChatGPT capaç d'interactuar amb veu i de comprendre l'entorn amb la informació dels sensors de l'aparell. El multimilionari Masayoshi Son aportaria mil milions de dòlars.

No tenim cap manera de saber quina forma tindrà la propera iteració de l'ordinador, ni tan sols si alguna d'aquestes tres aproximacions arribarà a bon port. Molt menys de com ens donarà forma i ens canviarà com a individus i com a societat. El que sabem del cert és que les tecnologies d'avui són el Baby del 1948 i que algun Orwell d'avui ja estarà escrivint el 2084 de demà.. - Josep Maria Ganyet a la vanguardia.com. 

De fet, ja existeix una novel·la amb el títol, 2084: La fi del món, una novel·la distòpica de ciència-ficció escrita el 2015 per Boualem Sansal i inspirada en la novel·la 1984 de George Orwell. Igual que a la novel·la d'Orwell, aquesta es descriu a un règim totalitari, amb la diferència d'estar fortament inspirat per l'Islam. Tot pensament, tota acció i moviments són sotmesos als mandats de Yölah sota el control d'Abi, el profeta. 

Clar que la idea que de 2084 té Ganyet és molt diferent de la de Boualem Sansal, potser menys distòpica i alhora més angoixant.