“La vida contemporània” [Discurs al rebre el Premi Nobel], d'Albert Camus, a “El Tiempo” de Bogotá, 5 de gener de 1958). - descontexto.blogspot.com
En rebre la distinció amb què la vostra lliure Acadèmia m'ha volgut honrar, la meva gratitud és més profunda quant que jo mesuro fins a quin punt aquesta recompensa excedeix els meus mèrits personals. Tot home, i amb més raó tot artista, desitja que es reconegui el que ell és o vol ser. Jo també ho desitjo. Però en conèixer la vostra decisió em va ser impossible no comparar la seva ressonància amb allò que realment soc. ¿Com un home, gairebé jove encara, ric només dels seus dubtes, amb una obra amb prou feines en desenvolupament, habituat a viure en la solitud del treball o en la retirada de l'amistat, podria rebre, sense certa mena de pànic, un guardó que el col·loca de sobte, i sol, en plena llum? ¿Amb quin estat d'esperit podia rebre aquest honor a temps que, en tantes parts, altres escriptors, alguns entre els més grans, estan reduïts al silenci i quan, alhora, la seva terra natal coneix incessants dissorts?. Sincerament, he sentit aquesta inquietud, i aquest malestar. Per recobrar la meva pau interior m'ha calgut posar-me a to amb un destí molt generós. I com que era impossible igualar-me a ell amb el sol suport dels meus mèrits, no he trobat res millor, per ajudar-me, que el que m'ha sostingut al llarg de la meva vida i en les circumstàncies més oposades: la idea que m'he forjat del meu art i de la missió de l'escriptor. Permeteu-me, encara que només sigui en prova de reconeixement i amistat, que els digui, amb la senzillesa que em sigui possible, quina és aquesta idea.
Personalment, no puc viure sense el meu art. Però no he posat mai aquest art per sobre de tota altra cosa. Per contra, si ell em cal és perquè no em separa de ningú, i em permet viure, tal com soc, al nivell de tots. Al meu entendre, l'art no és una diversió solitària. És un mitjà d'emocionar el nombre més gran d'homes, oferint-los una imatge privilegiada de dolors i alegries comunes. Obliga, doncs, l'artista a no aïllar-se; el sotmet a la veritat, a la més humil i més universal. I aquells que moltes vegades han triat el seu destí d'artistes, perquè se sentien diferents, aprenen aviat que no podran nodrir-ne l'art ni la diferència més que confessant la seva semblança amb tots. L'artista es forja en aquest perpetu anar i venir de si mateix, als altres, equidistant entre la bellesa, sense la qual no pot viure, i la comunitat, de la qual no es pot desprendre. Per això, els veritables artistes no menyspreen res; s'obliguen a comprendre en comptes de jutjar. I si han de prendre un partit en aquest món, només pot ser d'una societat on, segons la gran frase de Nietzsche, no ha de regnar el jutge sinó el creador, sigui treballador o intel·lectual. Per això el paper d'escriptor és inseparable de deures difícils. Per la definició no es pot posar al servei dels qui fan la història, sinó al servei dels qui la pateixen. Si no ho fes, quedaria sol, privat fins i tot del seu art. Tots els exèrcits de la tirania, amb els seus milions d'homes, no l'arrencaran de la soledat, encara que consenti a acomodar-se al seu pas i, sobretot, si hi consenteix. Però el silenci d'un presoner desconegut, abandonat a les humiliacions a l'altre extrem del món n'hi ha prou per treure l'escriptor de la seva soledat, cada cop, almenys, que aconsegueix, enmig dels privilegis de la seva llibertat, no oblidar aquest silenci, i tracta de recollir-lo i reemplaçar-lo, per fer-lo valdre mitjançant tots els recursos de l'art. Cap de nosaltres és prou gran per a aquesta vocació. Però en totes les circumstàncies de la seva vida, fosc o provisionalment cèlebre, empresonat per la tirania o lliure de poder expressar-se, l'escriptor pot trobar el sentiment d'una comunitat viva, que només el justificarà a condició que accepti, tant com pugui, les dues tasques que constitueixen la grandesa del seu ofici: el servei de la veritat i el servei de la llibertat. I doncs la seva vocació és agrupar el nombre més gran possible d'homes, no pot acomodar-se a la servitud que, on regna, fa proliferar les soledats. Qualssevol que siguin les nostres febleses personals, la noblesa del nostre ofici arrelarà sempre en dos imperatius difícils de mantenir: la negativa a mentir respecte del que se sap i la resistència a l'opressió.
A l'Europa de la tortura i de les presons, avui es veuen obligats a orientar els seus fills i les seves obres en un món amenaçat de destrucció nuclear. Suposo que ningú no pretendrà demanar-los que siguin optimistes. Fins i tot arribo a pensar que hem de ser comprensius, sense deixar de lluitar contra ells, amb l'error dels que, per un excés de desesperació, han reivindicat el dret al deshonor i s'han llançat als nihilismes de l'època. Però passa que la majoria de nosaltres, al meu país i al món sencer, han rebutjat el nihilisme i es consagren a la conquesta d'una legitimitat. Els ha calgut forjar-se un art de viure per a temps catastròfics, a fi de néixer una segona vegada i lluitar després, a cara descoberta, contra l'instint de mort que s'agita a la nostra història.
Indubtablement, cada generació es creu destinada a refer el món. La meva sap, però, que no ho podrà fer. Però la seva tasca és potser més gran. Consisteix a impedir que el món es desfaci. Hereva d'una història corrompuda —en què es barregen les revolucions fracassades, les tècniques embogides, els déus morts i les ideologies extenuades; en què poders mediocres, que poden avui destruir-ho tot, no saben convèncer; en què la intel·ligència s'humilia fins a posar-se al servei de l'odi i de l'opressió—, aquesta generació ha degut, en si mateixa i al seu voltant, restaurar, partint d'amargues inquietuds, una mica del que constitueix la dignitat de viure i de morir. Davant d'un món amenaçat de desintegració, en què els nostres grans inquisidors arrisquen establir per sempre l'imperi de la mort, sap que en una mena de carrera boja contra el temps hauria de restaurar entre les nacions una pau que no sigui la de servitud, tornar a reconciliar el treball i la cultura, i reconstruir amb tots els homes una nova Arca de l'Aliança.
No és segur que aquesta generació pugui per fi complir aquesta tasca immensa, però la veritat sí que és, per tot arreu al món, ja té feta, i la manté, la seva doble aposta en favor de la veritat i de la llibertat i que, arribat el moment, sap morir sense odi per ella. És aquesta generació la que ha de ser saludada i encoratjada on sigui que es trobi i, sobretot, on se sacrifica. En ella, segur de la vostra profunda aprovació, voldria jo declinar avui l'honor que m'acaben de fer.
Al mateix temps, després d'expressar la noblesa de l'ofici d'escriure, jo voldria situar l'escriptor en el seu veritable lloc, sense altres títols que els que comparteix amb els seus companys, de lluita, vulnerable, però tenaç, injust, però apassionat de justícia, fent la seva obra sense vergonya ni orgull, a la vista de tots; atent sempre al dolor ia la bellesa; consagrat en fi, a treure del seu ésser complex les creacions que intenta aixecar, obstinadament, entre el moviment destructor de la història.
Qui, després d'això, podrà esperar que ell presenti solucions ja fetes i belles lliçons de moral? La veritat és misteriosa, fugida, i sempre cal mirar de conquerir-la. La llibertat és perillosa, tan dura de viure com exaltant. Hem d'avançar cap a aquests dos fins, penosa però resoludament, descomptant per endavant els nostres defalliments al llarg d'un camí tan dilatat. Quin escriptor gosaria, en consciència, proclamar-se orgullós apòstol de virtut? Pel que fa a mi, necessito dir una vegada més que no en soc res. Mai he pogut renunciar a la llum, a la felicitat de ser, a la vida lliure en què he crescut. Però, encara que aquesta nostàlgia expliqui molts dels meus errors i de les meves faltes, indubtablement ella m'ha ajudat a comprendre millor el meu ofici i també a mantenir-me, decididament, al costat de tots aquests homes silenciosos, que no suporten al món la vida que els toca viure més que pel record de moments breus i lliures de felicitat, i per l'esperança de tornar-los a viure.
Reduït així al que realment soc, als meus veritables límits, als meus dubtes i també a la meva fe difícil, em sento més lliure per destacar, en concloure, la magnitud i la generositat de la distinció que acaben de fer-me. Més lliure també per dir-los que volgués rebre-la com a homenatge rendit a tots els qui, participant el mateix combat, no han rebut cap privilegi i sí, en canvi, han conegut desgràcies i persecucions.
Només em resta donar-vos les gràcies, des del fons del meu cor, i fer-los públicament, en penyora de personal gratitud, la mateixa i vella promesa de fidelitat que cada veritable artista es fa a si mateix, silenciosament, cada dia.
