No sembla que la cultura occidental sigui capaç de viure sense l’amenaça d’un apocalipsi, és més, sembla que la necessiti., amb aquesta obsessió de tenir sempre un enemic exterior, potser per no veure que el tenim dins nostre.  Mentrestant arriba, imaginem paradisos. Llocs on arribar, o dels quals partir, i que hem de recuperar perquè ens salven, busquem refugis insòlits, sense pensar en què en cas que realment es produís l'apocalipsi el millor seria sucumbir els primers. Però per salvar-se ha d’existir l’amenaça. 

El final del món és la condició de possibilitat de la salvació. Vàrem viure angoixats per l’apocalipsi nuclear als 60,s, pel final del petroli que s'havia d'acabar el 2000, que anticipava un món primitiu i ingovernable. La capa d'ozó. El final del món sempre ha estat present en les nostres vides. Recordeu l'efecte 2000, o els bàrbars de Kavafis. I de totes aquestes desgràcies, ens n'hem sortit sans i estalvis. No ens hem salvat mai dels meteorits, segurament perquè hi són, però encara no ens han caigut al damunt. 

Malgrat que això que hem considerat superstició religiosa potser´és la causa d’aquesta propensió a imaginar cataclismes definitius, no sembla que la nostra tendència a racionalitzar l’existència i a abandonar l’explicació divina hagi tranquil·litzat els nostres terrors, enquistats en el més profund del nostre cervell. Quan més racionals pensàvem que ens haviem tornar, més ha augmentat  l'abundancia d’apocalipsis. Gairebé tot el que passa i té una certa gravetat pot constituir el germen d’un final definitiu. La pandèmia, una més de les moltes que la humanitat ha suportat, va atiar la nostra imaginació. El progrés tecnològic, avui protagonitzat per la intel·ligència artificial, és l’amenaça més gran a la humanitat que han conegut els temps. El canvi climàtic, on la nostra arrogància ens fa pensar que ens podem carregar el planeta, quan el que ens carregarem si som capaços, és la nostra vida, el nostre hàbitat, però el planeta passa olímpicament de les nostres malvestats, ell gira que giraràs fins que un ens superior decideixi que ha de deixar de fer-ho.

Gairebé tot el que passa i té una certa gravetat pot constituir el germen d’un final definitiu. Llegeixo en una crònica de Miquel Molina a la vanguardia que una dona preocupada li pregunta a Michael Ignatieff quins motius pot tenir avui algú per portar un fill al món. Igna­tieff ho entén, però se sorprèn, pensa quins motius va poder tenir algú per procrear el 1918, el 1939, o a la postguerra. Jo vaig néixer al 1945, no era possiblement el  millor moment, però si no hagués nascut ni jo ni molts altres, encara hauria estat pitjor.

Puc entendre que revolucions com la irrupció d’internet han transparentat novament la complexitat del món, que havíem aconseguit ordenar una mica en aparença. La llibertat i el desordre espanten. Molta gent es refugia en aquells que prometen tornar a la simplificació tribal. Respirem un aire viciat fet de pessimisme. Avui davant hi ha una voluntat gegantina de destruir l’alegria l'optimisme és una decisió, potser ingènua. Exigeix determinació, una mica d’innocència també.  Penso que, fora quina fos la meva condició hauria triat viure ara i aquí. Fins ara la humanitat sempre ha anat endavant, amb algun pas enrere, cert. Potser tot és més senzill del que sembla. Potser només es tracta que tinguem por i, per tant, entrem dins un estat de consciència, i sobretot, no ens limitem a ser mers espectadors que es queixen per mer vici, i actuem en conseqüència. Com deia el poeta: Tot està per fer i tot és possible.