MÉS LLENYA AL FOC 13.10.21

Terol Existeix, estan estudiant la possibilitat de presentar-se a les properes eleccions generals coalitzats en una plataforma. L’objectiu seria defensar els interessos de l’Espanya despoblada. Ahir, en una interessant anàlisi demoscòpica, Carles Castro demostrava que aquesta plataforma podria assolir 14 o 15 diputats.

Deixem de banda, avui, la problemàtica de l’Espanya buida. Apuntem, només, que a tots els territoris del món s’està generalitzant la tensió entre centres xucladors d’energies i unes perifèries decadents. Més encara: fins i tot els centres més potents –posem per cas Nova York– contenen formidables perifèries: barris abandonats i milers de sensesostre que viuen en túnels o refugis immunds. Que el Madrid d’Ayuso aparegui tan sovint com la ciutat de l’eufòria econòmica no eclipsa el fet que la Cañada Real sigui un empori de misèria i desolació. Càritas, Save The Children i tantes altres insti­tucions s’esforcen en aquest barri, com si estiguessin en el pitjor suburbi d’Àfrica. Intenten ajudar, per exemple, els 1.211 nens del sector VI que, com les seves ­famílies, fa un any que no tenen llum (han passat la pandèmia a les fosques).

Però centrem-nos en la derivada estrictament política de la hipòtesi: l’apa­rició d’aquest nou bloc electoral intro­duirà un factor més d’inestabilitat. Potser amb la decadència de Cs i l’afebliment de Podem, alguns esperaven que tornés el bipartidisme. No tornarà. Els partits independentistes resisteixen. Podem podria rebrotar en Front Ampli entorn de Yolanda Díaz. Vox consolida la seva cultura, com es va fer evident en la festa que aquest partit va celebrar el cap de setmana passat. La festa no va ser pensada per reforçar la línia ideològica, sinó la fraternitat cultural dels militants i les seves famílies, cosa que dona a aquest partit una vitalitat només comparable a la que va tenir el PCE-PSUC en els anys de la transició. Amb aquesta comparació vull suggerir que, si bé Vox és susceptible de fracassar políticament, amb la seva cultura pot arribar a impregnar amplíssimes capes de la població.

PSOE i PP no recuperaran els espais perduts. Menys encara si un nou bloc perifèric conquereix una bona parcel·la parlamentària. Amb la plataforma de les províncies despoblades, augmentaran la fragmentació parlamentària, les polè­miques territorials, les comparacions odioses. Els grans partits tindran menys poder; el sistema, menys estabilitat. Governar serà encara més difícil. La fragmentació del Parlament arriba al Congrés. Això pot conduir-nos a embolics històrics (el famós “¡Viva Cartagena!” i la voladura de la primera república). Però també a oportunitats històriques. Arribats a aquest punt, potser quedarà clar que la confrontació per la confrontació no deixa guanyadors ni perdedors, sinó només soroll i fúria, plom a les ales, impossibilitat espanyola de volar. - Antoni Puigverd - lavanguardia.

NOBEL AL SALARI MÍNIM 13.10.21

La pujada del salari mínim s'ha emportat el Nobel d'Economia. Un dels economistes premiats, David Card, ha aconseguit el prestigiós guardó després de demostrar que l'increment del salari mínim no provoca destrucció d'ocupació. Card va estudiar fa 28 anys com va evolucionar l'ocupació a les cadenes de menjar ràpid de Nova Jersey, on havia pujat l'SMI, i de Pennsylvania, on no. La demostració empírica que apujar el salari mínim no implica directament destrucció d'ocupació s'ha endut el Premi Nobel d'Economia en la seva edició 2021. Més concretament el prestigiós guardó el recollirà l'economista i professor de la Universitat de Berkeley David Card (Guelph, Canadà 1956), que ha estat reconegut per l'acadèmia sueca causa de la seva "empírica contribució a l'economia laboral". Card va ser un dels primers autors que va demostrar que la teoria dels efectes negatius sobre l'ocupació de pujar el salari mínim no se sostenia empíricament. L'acadèmia ha premiat a Card, al costat de Joshua Angrist i Guido Imbens, per les seves contribucions metodològiques per verificar o no supòsits com el del SMI. És a dir, l'acadèmia no els premia pel resultat, sinó per arribar a aquest a través d'una metodologia científica contrafactual -Verificar una causalitat a través de dos casos d'estudi similars-

David Card

No se que opinaran el Sr.Boluda, el del  'chorreo' i el Sr.Antonio Garamendi el president de la patronal espanyola d'Espanya. Tots dos s'han manifestat en contra de la important pujada de 15 euros del salari mínim dels treballadors que tenen feina, ja que segons ells això destruirà llocs de treball. Potser per això no els han donat encara el Nobel de la barra i mira que se'l mereixerien, perquè una pujada de 15 euros més que un al·licient és una ofensa, una conya cap als treballadors precaris que tants n'hi ha en aquest país, clar que això ni a Govern ni a Patronal els preocupa molt, saben que els treballadors ja no protesten per res, ni treballadors ni sindicats. Captius i desarmats fa temps són incapaços ni tan sols de protestar encara que sigui amb la boca petita. Si els estan xuclant la vida les elèctriques i poc que es queixen. Han i hem perdut l'última batalla de la dignitat i també la guerra. Tot el que ens passi ens estarà bé emprat, o ¿encara hi som a temps?.... la revolta segueix pendent...

RECORD D'UN 12 D'OCTUBRE 12.10.21

El que vull explicar és el record d'un dia com avui de fa anys, i malgrat el temps transcorregut el tinc fresc a la memòria, és d’aquelles situacions que no s’obliden, o que potser succeeixen precisament per a no ser oblidades. Ho vaig comentar fa anys, però avui ho he recordat.

"Ja som al dia de la Hispanitat, de la raça, de la “Victoria” o de la “Pilarica”, o com li vulguin dir, puig ha anat canviant la seva denominació d’origen amb el pas dels anys. Diriem que s'ha anat adequant la seva denominació segons convenia o pertocava, però de fet no deixa de ser el dia que no s'hauria de cel·lebrar, que més valdria callar-se i quedar-se quiet. El mal fet va ser molt i allí encara s'en recorden, i actualment que se suposa no tenim ja ínfules imperialistes (se suposa, ai las!) potser hauriem de passar-hi de puntetes per vergonya pròpia i aliena i cel·lebrar altres galindaines.

D’un d’aquests 12 d'octubre en tinc un record estrany però que ha persistit en la meva memòria amb el pas del temps: Devia tenir vuit o nou anys, i amb el pare i la mare amb la Rieju amb sidecar havíem anat a Lliçà de Vall a passar el dia de festa. En aquella época era molt freqüent anar a passar el dia al camp, on s'hi dinava i es feia foc per coure la carn i curiosament tot i ser molts els catalans que tenien aquesta costum, no hi havia mai cap incendi i el bosc estava net. Les botigues als poble s'obrien el diumenge (el negoci és el negoci) i allí a Lliçà de Vall ens hi varem aturar a comprar quelcom que ens faltava.

En un bar, o potser era el casino, tenien posada una de les primeres televisions on estaven donant – en blanc i negre – el “desfile de la victoria” per televisió espanyola. Tothom o gairebé tothom estava enganxat davant la caixa quadrada mirant aquella desfilada de soldats en l'ùnic dia on no poden fer mal, atès estàn desfilant, suposo que més embadalits pel fet de veure la Tele que no pas per l'espectacle, i en aquest tothom s'havien d'incloure els meus pares.

M’avorria sobiranament veient allò que no m’interessava i vaig sortir a la carretera a jugar amb la pilota; estava sol, bé no del tot, un home gran seia sobre un piló, duia un vestit de pana negra molt deteriorat, un caliquenyo penjava dels seus llavis i es cobria el cap amb una boina també negra. (Si no fos perquè no podia ser podria haver estat Josep Pla).

.

El vaig mirar, se’m feia rar amb la expressió tan seriosa, el caliquenyo i la boina, trista més aviat, seria la forma de definir-lo

- No vas a veure la televisió como tothom? - em va dir.

- És que m’avorreixo, fou la meva contesta.

Aleshores l’home es va aixecar i em va dir: Fas bé, aquests desgraciats estan bocabadats mirant com desfilen els que els han conquerit, oprimit i anorreat, com es pot ser tan brètol de contemplar aquesta obscena exhibició de màquines de matar? Fa quatre dies que es va acabar la guerra i ja se n'han oblidat.

- No ho sé, vaig contestar-li, el meu pare diu que a la guerra tots eren dolents, i que ara almenys vivim en pau.

L’home és va aixecar i em va dir:

Ets massa petit encara, no se perqué t'he dit aquestes coses, au va que tu i jo jugarem a pilota... i la remenava bé.

.

L'INVENT DEL 12-O 11.10.21

De la mateixa manera que els Estats Units i França celebren el 4 i el 14 de juliol respectivament com a festes nacionals, Espanya commemora el 12 d'octubre. No obstant això, inicialment es van plantejar altres opcions. Segons expliquen les cròniques, Colom va desembarcar en terres americanes el 12 d'octubre de 1492. Aquesta és la raó per la qual el dia d'avui apareix en vermell al calendari. És una data marcada per la polèmica com es pot apreciar cada any, ja que moltes persones no se senten còmodes commemorant un fet que va suposar la persecució i aniquilació de civilitzacions mil·lenàries.

Espanya mai ha tingut molta sort a l'hora d'escollir les seves festes nacionals. Cal tenir en compte que el 12 d'octubre no va ser la primera opció. Per exemple, després de l'ocupació napoleònica de la Península Ibèrica, es va designar el 2 de maig. Es volia recordar l'aixecament popular de Madrid contra els francesos en 1808. Inicialment a tothom li va semblar bé, però quan Ferran VII va veure que els sectors més liberals tenien aquella acció de la ciutadania com a exemple de la viva encarnació de l'esperit de poble en un moment en què la corona els havia abandonat, el monarca va deixar de promoure-la. Després de la seva mort, en època de la seva filla Isabel II, es va intentar recuperar però ja era tard, perquè havia quedat reduïda a una festa madrilenya, el gran moment de glòria de la ciutat.

Una altra opció que també es va plantejar durant el segle XIX va ser utilitzar el 25 de juliol, dia de Sant Jaume, patró d'Espanya, perquè a més permetia lligar el poder polític a la unitat catòlica de país. No obstant això, hi havia un sector que preferia trobar una commemoració de caràcter més laic reflectint-se en el que feien altres països, com la veïna França, que el 1880 va triar el 14 de juliol com a dia nacional. El 1892, coincidint amb el quart aniversari de l'arribada a Amèrica, va començar a plantejar-se l'adopció de el 12 d'octubre i, a partir de 1918, es va iniciar l'organització d'actes commemoratius. En paraules de l'historiador Álvarez Junco en el llibre 'Mater Dolorosa, la idea d'Espanya al segle XIX', aquella data tenia l'habilitat de lligar el "nacionalisme laic i expansiu, de tipus imperial" amb la religió, perquè també era el dia de la Verge del Pilar, que segons la tradició s'havia aparegut a l'apòstol Jaume a Saragossa. Un cop més s'enfortia el vincle entre el poder polític i la religió. Precisament això va fer que durant la Segona República no fos de les festes més celebrades. Tot el contrari del que va passar durant el franquisme.

El règim nacionalcatòlic sorgit de la guerra civil va usar el terme "Festa de la Raça" fins al 1958, quan ho va canviar per "Festa de la Hispanitat". La data va ser molt utilitzada durant la dictadura per projectar en el futur l'esplendor del passat imperial. Una bona manera d'evitar fer front a la realitat d'un present que estava marcat per l'endarreriment econòmic i social i per la falta de llibertats.

L'apropiació franquista del 12 d'octubre va propiciar que durant la Transició inicialment es relegués a un segon pla. Per un moment va semblar que l'eclipsaria el Dia de la Constitució, que es va instaurar el 1981 com a reacció dels partits polítics al fracàs de l'intent de cop d'estat del 23-F. No obstant això finalment, el 1987, es va presentar una proposta de llei per declarar el 12 d'octubre com a Festa Nacional. Aquella proposició va generar debat i discrepàncies que no només han continuat sinó que han anat en augment en els últims anys. Alguns sectors interpreten la festa com l'enaltiment i glorificació del genocidi indígena americà i, a llocs com Catalunya, es viu com una imposició de el nacionalisme espanyol.

I és que aquest és un dels problemes. Les comunitats humanes que es reconeixen a si mateixes com a nacions necessiten tenir uns símbols compartits per poder estendre el sentiment nacional entre la ciutadania de present i de futur. Això ajuda a garantir la pervivència dels estats. Els historiadors ho han estudiat moltíssim, especialment en llocs com França, on els elements simbòlics tenen molta importància i han servit per articular el país durant els dos últims segles. Una cosa molt diferent ha succeït en Espanya, on els diferents poders (monarquies, repúbliques i dictadures) no han tingut l'habilitat de aconseguir-ho. I ara potser ja sigui massa tard.

Segons el calendari de 1492, efectivament Cristòfor Colom va arribar a Amèrica un 12 d'octubre, però llavors se seguia el calendari julià, instaurat durant l'època romana. El problema és que hi havia un desfasament d'onze minuts anuals respecte a la realitat astronòmica. Això vol dir que l'expedició en veritat va desembarcar el 20 o el 21 d'octubre. - - Xavier Carmaniu Mainadé - elperiodico.cat/ca/

QUE NO ÉS UN CALAMAR? 11.10.21

Què no és un calamar?, li preguntava Jordi Basté a Fermí Puig en un tall que d'orígen era clarament carn de dialing. Segons la wiki, el calamar o calamars és un mol·lusc marí que pertany a la classe Cephalopoda, subclasse Coleoidea, ordre Teuthida, amb dues subordres principals: Myopsina i Oegopsina (l'última inclou Architeuthis dux, el calamar gegant. Però el Calamar és també el nom d'un joc a una serie de Netflix, un joc que no puc veure atès em vaig donar de baixa fa un mes. La serie no és gens original, n'hi ha unes quantes molts similars, una d'elles la vaig veure precisament a Netflix, Alice in Borderland. La diferencia d'aquesta última serie del 'Joc del calamar' és el ressó que ha assolit a nivell mundial, i els preocupants efectes que s'estan donat en la mainada que sense en principi poder veure la serie per la seva edat, imiten la violencia del joc al pati de l'escola o al carrer els que encara hi juguen.

Escoles municipals de la comuna d'Erquelinnes a Bélgica han emès una advertència arran d'informes sobre alumnes que participen en un perillós joc inspirat en la popular sèrie. En un comunicat publicat en xarxes aquesta setmana, les escoles municipals es van dirigir als pares de família: "Estem molt atents per aturar aquest joc malsà i perillós". La publicació va ser feta després de descobrir que diversos nens estaven recreant 'Llum vermella, llum verda', en què jugadors amb pocs diners competeixen en concursos mortals per aconseguir una sucosa recompensa. En l'esmentat joc els participants han de dirigir-se cap una nina gegant quan aquesta crida "llum verda". Quan la nina crida "llum vermella", el concursant ha de quedar-se quiet. Si el canell detecta moviment, el participant morirà d'un tret. En la versió creada pels nens belgues el perdedor rep un cop de puny en lloc de ser executat. Els directius imploren als pares que facin que els seus fills "siguin conscients de les conseqüències que això pot provocar". També a casa nostra algunes escoles del Maresme han detectat el mateix problema, i suposo que en altres llocs també.

"Hwang Dong-Hyuk va escriure "El joc del calamar" el 2008. Segons ha revelat el director, es va inspirar en els còmics japonesos com "Battle Royale", "As the Gods Will" o "Alice in Borderland" que llegia en aquell any. En moltes d'aquestes històries, hi havia alguna cosa en comú, persones "econòmicament desesperades" que participaven en algun joc de supervivència. Llavors va pensar en com seria portar aquesta trama a la realitat de Corea, la mateixa en la que el propi creador passava per dificultats de diners."

Hi ha una explicació d'alguna de la gent que ha vist la sèrie, la serie denúncia que els problemes econòmics i socials empenyen a la gent a participar malgrat l'evident risc, això és el que posa al descobert 'El joc del calamar', la pressió del capitalisme salvatge sobre la ciutadania. De totes maneres, el més preocupant de tot aquest assumpte, que no puc o gairebé no m'atreveixo a preguntar, és ¿quantes persones participarien en el nostre país si s'organitzés un espectacle televisiu com aquest?. Em temo que moltes, i això sí que és greu, més que els jocs de nens que de sempre han jugat a guerres o a indis i vaquers al pati o al carrer.

NO NOMÉS BARCELONA 10.10.21

 

Barcelona està bruta. Devorada pel trànsit. Irascible... No hi ha res fals a les acusacions. Però, ¿és Barcelona una excepció? Només cal treure el cap per el 'hashtag' #MadridEstáSucio per establir un diàleg en la incomoditat. Si mirem més enllà, la conversa es converteix en assemblea. IFOP (Institut Francès d'Opinió Pública) acaba de publicar un estudi: 8 de cada 10 habitants de París consideren que la ciutat està "bruta". Al Regne Unit de Boris Johnson la situació camina encara més desquiciada. Una enquesta ha revelat que el 31% dels treballadors de comerços ha patit abusos per part dels clients durant els últims mesos. Londres és la ciutat europea amb majors costos sanitaris per contaminació.

Hem sortit dels caus de la pandèmia com llops famolencs. Arrasant. Més desenganxats dels espais compartits. Més iracunds. La contaminació ens asfixia. I, tot i així, hi ha alternatives. Una iniciativa popular a Berlín acaba de reunir 50.000 firmes en un temps rècord per impulsar un referèndum a favor de prohibir el trànsit al centre de la ciutat: 88 quilòmetres quadrats. Per una ciutat més neta, més afable. Els problemes són globals. A la fi, les solucions també ho seran, escriu Emma Riverola a el periódico, i caldria afegir que les polítiques de Colau a nivell de la circulació a la ciutat són semblants a les que aplica Anne Hidalgo a Paris, i que les línies de colors diversos que tant molesten a segons qui, s'estan començant a aplicar a Nova York. A part de la rebequeria de l'esquerra i pseudo esquerra independentista està també el sector de l'Automòbil que es veu amenaçat per aquestes polítiques. No hi ha res de nou, només que ho hem oblidat, la dreta no sap estar a l'oposició amb la mínima decència i dignitat i els independentistes tampoc. Així els va. Em temo que tenim alcaldessa a Barcelona per estona, i més si la oposició no té cap més alternativa que protestar i desqualificar sistemàticament sense oferir cap proposta. És el que hi ha.

BARCELONA, CIUTAT DE CECS 10.10.21

 

Barcelona és poderosa, Barcelona té poder, deia la cançó. És un poder molt cobejat. Sembla que ha començat la batalla electoral a la capital. Les polítiques de Colau no agraden molt, però l'oposició té dos problemes notables: transcendir la narrativa de la queixa i trobar un nou rostre que pugui encarnar un cert somni, assequible i comprensible per a molta gent. No ens enganyem: després de l'era de Pasqual Maragall, tot ha estat una suma d'inèrcies, casualitats i caramboles, des de la mala sort de Jordi Hereu amb el tramvia fins a l'excés de confiança d'Ernest Maragall la nit en què semblava que podia ser alcalde , passant per la miopia d'alguns col·laboradors de Xavier Trias i la providencial intervenció de Valls per salvar l'alcaldessa que havia promès fer fora. No seríem justos si no poséssim en aquesta vitrina d'honor del fiasco que va ser, durant l'etapa de Joan Clos, el Fòrum Universal de les Cultures, amb aquest desfilada de Carlinhos Brown que intentava transformar la nostàlgia pels Jocs de l'92 en una forma d' anestèsia col·lectiva.

Els barcelonins són electors imprevisibles i sofisticats. El món nacionalista -ara independentista- mai ha acabat de trobar la peça per l'alcaldia, Trias no va poder arrelar. Mentrestant, el PSC ha unit la seva sort a la líder dels comuns, com si Collboni no hagués de repetir o ja s'hagués resignat a ser la guarnició d'un plat que -oh, paradoxes- surt d'una cuina on el toc de qualitat depèn de conspicus exsocialistes, com Jordi Martí. De fet, encara no hau paït que Ernest Maragall no fos l'alcalde la ciutat, i aquí és d'on ve el problema.

El cert és que Colau ha pres iniciatives interessants a nivell de mobilitat dels ciutadans i no és pitjor alcalde que cap dels anterior, Maragall amb les seves llums i ombres inclòs. N'ha aprés amb el temps i crec que es mereix un marge de confiança, de fet ja anticipo que tornarà a ser l'alcaldesa de Barcelona a les properes eleccions, el temps dirà.

Qui embruta Barcelona són els barcelonins, no l'Ajuntament, una brutícia que volen combatre de l'única manera que es pot davant tant incívic, amb més diners. Cal un nou somni de ciutat reclama Francesc Marc Álvaro, d'acord, Colau l'està oferint, i a Europa valoren els seus esforços de dinamització de la ciudad en la seva lluita contra l'automòbil, d'aqui plora la criatura. Però no hi ha pitjor cec que el que no vol veure, i Barcelona avui en dia és una ciutat plena de cecs.