¿PER A QUÈ SERVEIX LA FILOSOFIA? 22.10.21

Em vaig apartar de la filosofia en el moment en què es va fer impossible descobrir en Kant cap debilitat humana, cap accent de veritable tristesa, ni en Kant ni en cap dels altres filòsofs. Davant la música, la mística i la poesia, l'activitat filosòfica prové d'una saba disminuïda i d'una profunditat sospitosa, que no guarden prestigis més que per als tímids i els tebis. D'altra banda, la filosofia-inquietud impersonal, refugi al costat d'idees anèmiques, és el recurs dels que esquiven l'exuberància corruptora de la vida. Poc més o menys tots els filòsofs han acabat bé: és l'argument suprem contra la filosofia. La fi del mateix Sòcrates no té res de tràgic: és un malentès, la fi d'un pedagog, i si Nietzsche es va enfonsar va ser com a poeta i visionari; expiant els seus èxtasis i no els seus raonaments....

... Raonaba Cioran sobre el seu distanciament de la filosofia, pero no comptava amb els nous filósofs que apareixerien en el panorama filosòfic, com Zizek, Habermas, Byung-Chul Han i tants altres que ha sorgit posteriorment a Cioran, amb una nova visió de la filosofía. Fins i tot a nivell quotidià tenim aquesta manifestació. Artieda és un poble de nord de Saragossa, situat lluny de la capital provincial, a 40 quilòmetres de Jaca i a 60 de Pamplona. Té un centenar d'habitants i, des de fa setmanes, un filòsof municipal. expliquen a l'Heraldo de Aragón que a l'Ajuntament local portaven temps plantejant-se la progressiva importància que mereixen les ciències humanes en el medi rural, així com la necessitat de treballar tot l'àmbit del pensament crític en la quotidianitat dels pobles aragonesos. Per això, la colla motor de Empenta Artieda va decidir el passat mes de maig sol·licitar un estudiant de filosofia a la Universitat de Saragossa. Un cop atesa la petició, va arribar a el poble Mariñoso, que, des de l'Antropologia i el mètode etnogràfic, ja ha començat les seves pràctiques fent tasques de filòsof municipal. Principalment, estudia la memòria històrica del lloc al costat de la seva població més envellida. En concret, realitza entrevistes als més grans del lloc sobre com era la vida de poble a la primera meitat de segle XX.

Miguel Mariñoso, té vint anys i estudia a la universitat. També ell està encantat: "La gent s'apropa a fer-me preguntes sobre filosofia; la més habitual és: '¿per a què serveix la filosofia?'. El propi fet de la seva dubte ja era un acostament filosòfic, i així li ho feia veure ". Els últims anys, l'increment de persones que se't presenten com filòsofs ha estat espectacular. Dones un cop de peu a terra i et surten vint. Uns es dediquen a ensenyar aquesta bonica ciència, altres entren en política, altres dirigeixen editorials i altres fan de tertulians. Però malgrat aquestes diverses possibilitats laborals, encara falten més llocs de treball per a les carretades de filòsofs que hi ha. Recroda Monzó que un cop més, José Luis Cuerda va ser un precursor. A 'Amanece que no es poco' -ambientada en un poble que sent una veritable devoció per Faulkner--, no sols hi ha veïns que al capvespre van a visitar d'altres per debatre sobre l'obra de Dostoievski sinó que fins i tot saben que ells són contingents però que l'alcalde és necessari. La filosofia ha mort, visca la filosofia.

RES NO ÉS IMPORTANT 21.10.21

No se aprende nada importante en la vida, simplemente se recuerda - Carlos Ruiz Zafón. 

No és cosa de l'edat, ve de vell, sóc incapaç de donar importància a res, no ja del que faci o deixi de fer, sinó a tot en general.  A nivell personal, si sóc capaç de fer una cosa no té cap importància. Tindria importància que em poses davant un piano i toqués com el Tete, però això no és posible i que el Tete toqués com els àngels tampoc té importancia, ho podia fer. Aquest concepte es pot aplicar a tot en general, si fas quelcom és que ho pots fer i si no ho fas no. Cioran, més reflexiu que jo, endaga en el tema en aquest escrit sobre la importància de les coses, i d'un mateix.

Quina importància pot tenir que jo em turmenti, que pateixi o que pensi? La meva presència al món no farà més que pertorbar, molt al meu pesar, algunes existències tranquil·les i torbar-més encara al meu pesar, la dolça inconsciència d'algunes altres. Tot i que sento que la meva pròpia tragèdia és la més greu de la història -més greu encara que la caiguda dels imperis o qualsevol esfondrament en el fons d'una mina-, posseeixo el sentiment implícit de la nimietat i de la meva insignificança. Estic convençut de no ser res en l'univers i no obstant això sento que la meva existència és l'única real. Més encara: si hagués d'escollir entre la existencia del món i la meva pròpia, eliminaria sense dubtar-ho la primera amb totes les seves llums i les seves lleis per planejar totalment sol en el no res. Tot i que la vida em resulta un suplici, no puc renunciar-hi, atès que no crec en l'absolut dels valors pels quals hauria de sacrificar. Si he de ser sincer, he de dir que no sé per què viu, ni per què no deixo de viure. La clau es troba, probablement, en la irracionalitat de la vida, la qual cosa fa que aquesta perduri sense raó. ¿I si només hi haguessin raons absurdes de viure? El món no mereix que algú se sacrifiqui per una idea o una creença. ¿Som nosaltres més feliços avui perquè altres es van sacrificar per el nostre bé? Però, quin bé? Si algú realment s'ha sacrificat perquè jo sigui avui més feliç, sóc en realitat encara més desgraciat que ell, doncs no desitjo construir la meva existència sobre un cementiri. Hi ha moments en què em sento responsable de tota la misèria de la història, en què no comprenc per què algunes persones han vessat la seva sang per nosaltres. La ironia suprema seria adonar-se que ells van ser més feliços que nosaltres ho som avui. Maleïda sigui la història! Res hauria d'interessar-me ja; fins i tot el problema de la mort hauria de semblar-me ridícul; ¿El sofriment? -estéril i limitat; ¿L'entusiasme? -impur; ¿La vida? -racional; ¿La dialèctica de la vida? -lògica i no demoníaca; ¿La desesperació? - menor i parcial; ¿L'eternitat? -una paraula buida; ¿L'experiència del no-res? -una il·lusió; ¿la fatalitat? -una broma... Si ho pensem seriosament, per a què serveix tot això en realitat? Per a què interrogar-se, per què intentar aclarir o acceptar ombres? No valdria més que jo enterrés les meves llàgrimes a la sorra de la vora de la mar, en una solitud absoluta? El problema és que mai he plorat, ja que les meves llàgrimes s'han transformat en pensaments tan amargs com elles.

COLDPLAY SALVA EL PLANETA 21.10.21

Els que pensàvem que el canvi climàtic ens anava a tornar a l'edat de pedra ens equivocàvem. Serà l'edat del pedal. Coldplay acaba d'anunciar que la seva pròxima gira mundial serà verda i sostenible, un oxímoron, el de mundial i sostenible. La solució sembla treta d'un capítol de Black mirror, i a més tampoc van haver de buscar molt, perquè es tracta del segon de la primera temporada. Es titula Quinze milions de mèrits: en una societat en què el sobrepès està mal vist i les persones viuen en espais tancats, que em sembla que hi ha una relació evident entre les dues circumstàncies, la gent es guanya la vida pedalant en bicicletes estàtiques per produir energia mentre reben un bombardeig d'imatges publicitàries en les parets. A més pedaleig, més mèrits, la moneda virtual.

Els músics de Coldplay estan fent justament molts mèrits per encapçalar aquest moviment lampedusià de tocar alguna cosa per no canviar res i que tots pensem que estem salvant el món mentre vivim com sempre, de nou un oxímoron i ja en van... Els fans, explica Chris Martin, s'encarregaran com en la distopia televisiva de procurar l'energia per als shows saltant i pedalant en bicicletes estàtiques, que si fossin bicicletes de veritat per mi que s'instal·lin per sempre a Barcelona, ​​com les antigues companyies de teatre que representaven durant trenta anys la mateixa funció, i així ens pacifiquen els carrers.

Tot està molt pensat, perquè la gira musical començarà a Costa Rica, país verd on no arribaran nedant, pedalant sí que podrien, amb paciència, i de pas veurien com està el món fora dels avions privats. També s'utilitzarà com a font d'energia oli de cuina reciclat, tots a fregir seitons. Per la resta, segur que l'espectacle estarà molt bé i de fet ja hi ha bufetades per aconseguir les entrades, proposo que l'energia que desprenen es feu un ús pacífics. El futur vindrà amb una paella a la mà, o pedalant. A les fàbriques s'instal·laran bicis estàtiques, en els gimnasos, a les cases, amb plaques com les solars. Black mirror la va clavar anticipadament. No explico com acaba l'episodi. - Isabel Gómez Melenchón - lavanguardia.

L'APOCALIPSI SEGONS CIORAN 20.10.21

Quant m'agradaria que totes les persones ocupades o investides d'una missió, homes i dones, joves i vells, éssers superficials o seriosos, alegres o tristos, abandonessin un bon dia les seves tasques, renunciant a tot deure u obligació i sortissin a passejar al carrer cessant tota activitat! Tots aquests imbècils que treballen sense motiu o es complauen a sucontribuir al bé de la humanitat, atrafagats -víctimes de la il·lusió més funesta- per a les generacions futures, es venjarien llavors de la mediocritat d'una vida nul·la i estèril, d'aquest absurd malbaratament d'energía tan aliè al progrés espiritual. 

Com assaboriría jo aquells instants en els que ja ningú es deixaria engalipar per un ideal ni seduir per cap de les satisfaccions que ofereix la vida, aquells moments en els quals tota resignació seria il·lusòria, en els quals els límits d'una vida normal esclatarien definitivament! Tots aquells que pateixen en silenci, sense gosar a expressar la seva amargor mitjançant el mínim sospir, aleshores cridaria formant un cor sinistre els clams horribles farien tremolar la Terra sencera. Tant de bo les aigües es desencadenessin i les muntanyes es posessin a moure's, els arbres a exhibir les seves arrels com un odiós i etern retret, els ocells a grallar com els corbs, els animals espantats a passejar fins a l'esgotament...! 

Que tots els ideals siguin declarats nuls; les creences, bagatel·les; l'art, una mentida, i la filosofia, pura chirigota. Que tot sigui erupció i enfonsament. Que vastos trossos de sòl volin i, caient, siguin destrossats; que les plantes composin al firmament arabescs insòlits, facin contorsions grotesques, figures mutilades i aterridores. Tant de bo remolins de flames s'elevin amb un ímpetu salvatge i envaeixin el món sencer perquè el menor ser viu sàpiga que el fi és a prop. Tant de bo tota forma es torni informe i el caos devori en un vertigen universal tot el que en aquest món poseeix estructura i consistència. Que tot sigui estrèpit dement, ranera colossal, terror i explosió, seguits d'un silenci etern i d'un oblit definitiu. Tant de bo en aquests moments últims els homes visquin a aquesta temperatura que tota la nostàlgia, les aspiracions, l'amor, l'odi i la desesperació que la humanitat ha sentit des de sempre esclati en ells gràcies a una explosió devastadora. En semblant commoció, en la qual ja ningú trobaria un sentit a la mediocritat del deure, en la qual l'existència es desintegraría sota la pressió de les seves contradiccions internes, què quedaria, llevat del triomf del no-res i l'apoteosi del no-ser?

CARMEN NO MOLA 20.10.21

El Premi Planeta a Carmen Mola posa de manifest una nova modalitat de literatura comercial, la qual esborra l'autoria en favor de l'obra. "Nosaltres enderroquem el mite sacralitzat de l'autor de novel·les", va confessar el trio. Mort a l'estil i a la biografia!. El trío Mola tenía un pla, però ha estat acusat per la seva oportunista transsexualitat literària. Tot i que la pell fina de la igualtat -els llibres feministes han enriquit a les editorials, però els premis milionaris se'ls queden homes- També hi ha un grup musical d'homes que es diuen Love of Lesbian, i a tothom li sembla fantàstic. No és menys cert que el trio Mola no necessitava d'aquest nom per gaudir de tirada, ja que els senyors venen molt bé a les llibreries. Els mateixos creadors de Carmen Mola han explicat que tot va sorgir de la manera més banal, un va dir "Carmen" i un altre "Mola". Fora complicacions. I qui pot reretreurel's que vulguin forjar una nova Carmen d'Espanya? En canvi és sorprenent que, si escau, el de menys és qui escriu què. Només cal armar un guió. Cert és tambè, que per la cosa de la paritat se solen premiar actualment mñes dones que homes, només cal veure els premis cinematogràfics a Sant Sebastià. Però se suposa -vull ser innocent en aquest sentit- que el jurat desconeix el nom real de l'autor o autors que qualifica l'obra.

Però al país dels ofendiditos hi ha qui no li ha agradat aquesta usurpació i no li ha molat gens Carmen. Aquest és el cas de la llibreria madrilenya Dones i Companyia ha retirat tots els seus exemplars escrits per Carmen Mola, després de conèixer-se en el lliurament de el Premi Planeta que en realitat el pseudònim s'amagava a tres homes com els autors dels llibres. «La notícia és que no és notícia que una llibreria especialitzada retiri del seu fons allò que no correspon amb la seva especialització», ha assenyalat a Europa Press una de les propietàries de l'establiment.

Prèviament, Dones i Companyia ha publicat un vídeo en què mostra el procés de retirada dels exemplars i com els emmagatzemen en una caixa que anirà adreçada a Penguin Random House, el segell (Alfaguara) que fins ara publicava les obres de Carmen Mola. «La nostra aportació al hashtag Carme Mola, però Mola més que els senyors no l'ocupin tot», han assenyalat des de la llibreria en xarxes socials. 

Francamentem aquest és el tipus de feminisme que fa mal al propi moviment, i sobretot crea un perillós precedent en la retirada ce llibres de les llibreries a les quals no els agradi un autor determinat. Es tracta d'una censura que a banda de crear un efecte Streissand en la novel·la, que farà que sigui la mñes llegida dels últims premis planeta, és el pas previ a la crema de llibres de infaust record i origen. Això no va de feminisme, va d'estupidesa, una estupidessa que ja s'ha vist que no és només patrimoni dels homes.

LA LLIÇÓ DE MANOLI 19.10.21

 

Hi ha dues formes de veure la vida. I d'explicar-la. Pots dir, per exemple, que Siona, una de les dues gossetes d'aquest pis preciós de Calafell, va estar set anys abandonada, va rebre dos perdigonades, va parir una ventrada rere una altra i gairebé es mor de fam (els veterinaris creuen que va perdre dents per desesperació, rosegant pedres). O pots dir que aquesta mare i una de les seves cries, Dama, han renascut i són feliços. Manoli Pulpillo i Armando García, de 61 i 62 anys, que van adoptar les gossetes al 2018, saben veure el costat bo de la vida. A Manoli, a la qual res no pot esborrar el somriure ni les ganes de ser feliç, ja li havien diagnosticat Alzheimer en aquells dies. Encara recorda la gran nevada de Barcelona de 1962. "La meva mare plorava perquè es feia tard i el meu pare no arribava de la feina". Algun dia Manoli no sabrà qui és ni qui ha estat.

Borges, autor d'un vers que dóna títol a una joia d'Héctor Abad Faciolince (L'oblit que serem), deia que llegim el diari per tenir motiu de conversa intranscendent al cafè de la tarda. Podria haver dit el mateix de la tele o la ràdio. Hi ha cops de geni, però, que deixen un pòsit indeleble, com va passar el dia 13 a RAC1, durant el programa Islàndia, d'Albert Om, protagonitzat per la Manoli.

L'enteresa i l'humor amb el qual aquesta dona afronta la malaltia van commoure a l'audiència. Va ser una lliçó magistral, que es pot escoltar aquí. La Vanguardia, amb ganes de més, ha anat a veure-la a seu pis de Calafell, on ella i el seu marit s'han mudat "a la recerca de pau i qualitat de vida". Un aclariment: parlarem de Manoli Pulpillo, sí, però encara que no ho citem estem parlant també d'Armando García.

Una vida units. Es van conèixer d'adolescents i fins avui. A la foto que presideix el menjador se'ls veu el dia del seu casament, fa 40 anys. Guapíssims, radiants, una promesa d'alegria. A més del que sempre va ser, Armando és avui el seu suport per a tot. Hi ha les filles, per descomptat, Maribel i Sonia. La família (Ani, Sulpi, Marisol, Carlos...). I amigues que són pràcticament germanes, com la Montse. Però Armando és el seu bastó.

A Manoli l'aterra pensar que un dia no reconeixerà ningú, ni tan sols a ell. De vegades es desperta de nit i una suor freda li recorre l'esquena, però en lloc d'entristir-se per tot el que perdrà s'alegra per tot el que ha tingut. I que té, perquè va a lluitar fins a l'últim minut. Serà una baralla desigual i el resultat ja se sap per endavant, "però vaig a gaudir fins a l'últim segon de la meva vida conscient".

I després? "Després no tornaré a patir i no vull que patiu per mi". Víctor Amela diria que Manoli té una "riure cascabelero", un riure lluminos que no l'abandona mai, encara Armando, sempre en segon pla, fa esforços sobrehumans per no plorar mentre ella riu. Manoli té la malaltia, ell l'arrossega. Els hem demanat deu regles d'or (el decàleg d'aquesta pàgina) per saber com encarar l'alzheimer.

Sortim al carrer per fer unes fotos a la platja i Dama, que és molt melodramàtica i no vol quedar-se a casa sense els seus amos humans, treu el cap a la balconada i adopta el paper de ploranera. Manoli dóna llavors el consell onzè: "No mireu enrere". Això mateix fa ella. Maribel, la filla gran, que ha sortit al pare i és com un torrent plàcid, amb aigües manses i que acaronen, la va telefonar amb la veu trencada quan la va escoltar a la ràdio. Sònia, la petita, que ha sortit a la mare i és com un torrent tumultuós, una voràgine d'aigües irrefrenables, no l'ha trucat encara. "Sé que no ho fa perquè es posarà a plorar i no vol mostrar debilitat davant meu. Dilluns, ella i el seu pare m'acompanyaran el metge. Llavors parlarem". I si diumenge Manoli es vesteix per anar a la consulta, hi tindràs Armando, que li dirà: "No és avui. És demà, cel".

Té un arsenal de trucs per burlar la malaltia. Li han ensenyat a cercar sinònims. Si no es recorda de la paraula que vol dir, utilitza una altra semblant. Ha canviat la cuina de gas per una de vitroceràmica, amb menys perill. Ja no condimenta els plats fins que arriben a la taula per evitar posar tres o quatre vegades sal i pebre. I utilitza temporitzadors per recordar que té alguna cosa en marxa. Tota una lliçó la de Manoli, una lliçó de vida. - lavanguardia.com

LA BELLESA DE LES FLAMES 18.10.21

Els homínids sentim una fascinació atàvica i gairebé morbosa pel foc, malgrat el seu poder destructiu. Només cal veure quanta gent està enganxada a l'erupció de el volcà Cumbre vieja de l'illa de la Palma. Veure baixar els rius de lava el porten a un a pensar en immolar-se davant seu, en postrar-se davant la seva bellesa malgrat el seu poder destructiu, d'una lava que diuen porta més de dos milions d'anys cremant dins el cor de la terra. Escrivia Cioran en els Cims de la desesperació sobre la bellesa de les flames... "L'encant de les flames subjuga gràcies a un moviment estrany que es troba més enllà de l'harmonia, de les proporcions i de les mesures. El seu ímpetu impalpable ¿no simbolitza potser la tragèdia i la gràcia, la desesperació i la ingenuïtat, la tristesa i la voluptuositat? .¿No trobem en la seva devoradora transparència i la seva abrasadora immaterialitat el vol i la lleugeresa de les grans purificacions i dels incendis interiors?. M'agradaria ser aixecat per la transcendència de les flames, ser sacsejat per les seves ones delicades i insinuants, surar sobre un mar de foc, consumir-me en una mort de somni. La bellesa de les flames produeix la il·lusió d'una mort pura i sublim, semblant a una aurora. Immaterial, la mort en les flames evoca les incandescentes ¿És possible que només les papallones morin així? ¿I els qui moren a causa de les seves pròpies flames"?