No hi ha marea ciutadana contra l'amnistia, no hi ha rebel·lió nacional i la plaça va aclamar Ayuso. - Iván Redondo.
L'escriptor francès Paul Valéry deia que els nostres pensaments més importants són els que contradiuen els nostres sentiments. Imaginin-se pertànyer a una generació de pensament, la de la dècada dels setanta, que va conèixer les revolucions a Berlín, Berkeley o la Sorbona, el papa Joan XXIII, el primer secretari del PCUS, Nikita Khrusxov, Mao a la Xina, el general Charles de Gaulle i després François Mitterrand, els estels fugaços de Marcuse, què sé jo, el boom llatinoamericà en la literatura hispànica, el beatnik, els hippies, la minifaldilla i la píndola anticonceptiva. Imagineu-vos créixer en aquest ambient: observant les convulsions històriques mentre a Espanya vius la censura i el temor a la repressió d'un règim. El teu punt de partida com a generació és tot davant una dictadura i la temptació és fer-ho tot tu: democràcia estable de tall occidental, pactes de la Moncloa, Constitució del 78, així com les principals transformacions socials, polítiques i econòmiques. Així va anar i es va fer bé. Però també hi va haver pecats, compte, com una “amnistia política” que, com es deia llavors i avui s'oblida, no va produir els efectes desitjats perquè va ser una “amnistia amb comptagotes”. I un encaix territorial irresolt, entre molts d'altres.
Va ser una primera generació pont que va liderar amb diligència una transició exemplar encara que incompleta. Cometent, això sí, un greu error: projectar la seva vida cap al futur com una cosa inigualable, deixant la resta, els seus fills, com a mortals només per no viure els seus temps. Doncs bé, estan comprovant com amb naturalitat esbalaïdora venen els seus fills que són pares a completar la seva obra. Llei de vida. Per a aquesta generació política, la de Felipe González i Alfonso Guerra, de proteica verbositat, capaç de passar de l'Ateneu a la perruqueria, de les idees a l'insult, amb idèntica animositat, superar allò aconseguit es viu com una “monstruosa confusió”, igual que José María Aznar l'elecció del 2004 i Mariano Rajoy la moció del 2018. I, és clar, com més s'aferren als seus pensaments més desconnecten dels sentiments majoritaris del país perquè Espanya ja no és el que era.
Mirin, res com el principi de realitat: no hi ha marea ciutadana contra l'amnistia, no hi ha rebel·lió nacional i la plaça va aclamar Isabel Díaz Ayuso i no Alberto Núñez Feijóo, candidat a la investidura. Ahir –ho van veure– hi va haver centenars de persones a l'acte del PP a la plaça Felip II contra l'amnistia, 40.000 segons fonts de la policia. Però no s'enganyin, totes cabrien al Wizink (15.000 persones) en dos concerts de Taburete. La pregunta és per què no hi ha allau: a més a més del “factor Catalunya”, que no pot canviar Espanya, però la determina, la generació de la democràcia i els abstencionistes són la resposta. Al preelectoral del CIS, entre els joves que votaven per primera vegada, el PP superava en gairebé 3 punts el PSOE, però al final van ser gairebé 8 punts a favor dels socialistes. Abans de la campanya, entre els que es van abstenir el 2019, el PP guanyava per més de 4 punts, però va acabar vencent el PSOE (0,7 punts més). Fins i tot l'avantatge de 6 punts del PP entre els que no recordaven qui van votar el 2019 es va capgirar a favor del PSOE per 4 punts. Tot ho va perdre l'última setmana, però podria haver estat en un dia, en una hora o en un minut. Així són els assumptes públics avui.
El postelectoral del CIS és tossut, com l'Espanya que vol el retrobament total. I la veritat en política sempre resplendeix al final, quan ja se n'ha anat tothom. Per això, si Feijóo és algun dia president parlarà en gallec com a Borja Sémper euskera al Congrés, i per ser-ho haurà de ser un polític lliure. Com Rajoy el 2008, si Feijóo vol ser primer ministre tindrà el seu “Congrés Nacional de València” amb un Aznar desairat, ja sense cabellera i sense abdominals. Està escrit. I com que en vides paral·leles de Plutarc haurà de recuperar la seva autoritat descobrint que l'amistat i la paciència són animal de companyia i no de ramat. També està escrit. Passarà en unes basques i gallegues sincronitzades com Mariano el 2009 que, si escau, coincidiran amb unes europees el 9 de juny del 2024. Aquí acabarà un cicle, a vida o mort, i en començarà un altre.
Mentrestant, sorgiran més ressons d'una altra generació, més veus crítiques, més sentiments que contradiuen pensaments, perquè Espanya seguirà sense ser allò que era, perquè es prepara per ser el que vol ser.
.png "English"){kind=small}
