"La societat catalana, la Catalunya nació, debat cada dia sobre el seu dret de sufragi. Ara mateix debatim i busquem formes per exercir un dret de sufragi per decidir si la llibertat dels pobles i nacions ha de ser lliure i voluntària o si, a l'Europa del segle XXI, els estats moderns poden sotmetre les comunitats nacionals a un estatus contra la seva voluntat majoritària. El debat és realment apassionant, interessant, i segurament marcarà l'evolució del Dret constitucional i de la teoria política de les properes dècades. Cal fer-ho bé, sense frivolitats i sense prejudicis. Ens observa el món i condicionarem la vida de les generacions que ens succeiran. Però el que m'anima a escriure avui no és la defensa del que hem popularitzat com el dret a decidir, del qual públicament m'he mostrat partidària. El que m'empeny a escriure és la tendència a rebelar-me contra la intransigència, vingui d'on vingui", afirma Montserrat Tura a el Periòdico...

... I no deixa de ser curiòs que aquesta intransigència i intolerància, que és un 20% de la població de Catalunya decideixi que s'ha de fer i de qui ens hem d'independitzar, sense respectar l'altre 80% per cent, del que es veurà la seva força a l'hora de votar l'any vinent, si és que s'arriba a votar, aquesta pastanaga em sembla és massa lluny en el temps de la boca de l'ase i la percepció és que aquesta votació es retardarà a l'espera d'un peix al cove que ens ha d'arribar des de Madrid, si és que Rajoy o Saenz de Santamaria estàn ametents i són conscients del moment històric que els ha tocat viure.

I tot va començar, o millor dit, els esdeveniments es varen precipitar perquè el passat 11 de setembre unes 200 o 250 mil persones de diferents origens ideologics i reidinvicatius és varen manifestar a Barcelona (més o menys un 5% de la població de Catalunya). A partir d'aqui s'han produït una serie de moviments estranys, una fugida cap endavant no massa calculada per part del Govern d'Artur Mas, que no ha tingut més remei que convertir-se en Independentista forçat per les circumstàncies, no pas per pròpia voluntat, i que de fet, no va ser excessivament recolçat a les urnes en les últimes eleccions.

Que convoquin la votació d'una vegada, com més aviat millor, i almenys sortirem de dubtes; el que no farem es sortir-nos-en d'Espanya ni del pou de la crisi en què restem immers; d'aquest tema no se'n parla ni es busquen solucions imaginatives per sortir-nos-en, només es limiten a aplicar les errònies normes dictades per Brussel·les exactament en la linia a l'inrevés del que s'hauria de fer. Mai al llarg de la història, tota una classe política dirigent havia actuat d'una manera tan errònia, i el més preocupant és que són incapaços d'adonar-se'n i per tant de rectificar en la línia correcte. La conxorxa dels enzes plana per Europa, i el més terrible és que són els enzes els qui manen, mentre aquí com ens sol passar sovint ens dediquem a somiar truites, vestits d’algues, or i escata, demanant la lluna i la pruna, potser perquè les nostres reivindicacions estan vestides de dol, del dol d'un poble que mai no ha sabut si va o bé, i ni on va ni d'on bé, doncs en el fons tot depèn de la si la bossa sona o no, o d'on sona. Si Mas aconsegueix un raonable pacte Fiscal amb Rajoy o Saenz de Santamaria, que ens tregui d'aquesta asfixia econòmica, anem-nos oblidant de la consulta pel dret a decidir, ja se'n cuidarà el president de donar la volta a la truita, de girar la situació com un mitjó i deixar banda Esquerra que es quedarà amb cara d'estaquirot sense haver entès gran cosa de tot plegat, lo qual de fet, al Sr. Junqueras ja li escau.