Hi ha coses que són molt simples, si no fos perquè pel mig intervenen aquests ens nefastos i consuetudinaris dits o nomenats polítics. Ho dic per la pregunta de la consulta que no es farà, però que suposant que supossessim s'arribés a fer, és molt senzilla: Vol vostè que Catalunya sigui un Estat propi dins d'Europa: SI O NO!. i ja està. I mira que és senzill per a una persona normal i corrent i per tant responsable. Però els polítics són una espècie a banda dins els homínids i homídines (igual a companys i companyes, o miembros y miembras). En primer lloc és palès que,per part de Conveniència i sobretot desunió no hi ha cap interès en fer la consulta, primer perquè no hi creuen, i en segon lloc perquè tenen dubtes seriosos del resultat de la mateixa. Mentre, Junqueras, va ensenyar la seva cara real l'altre dia a Brussel·les, i sincerament, no em va agradar gens, a banda de que kaleborroqueja, companyseja, i a mi aquests fanàtics relatius amb germà col·locat a Ferrovial, no em fan cap gràcia.

Hi ha un vell acudit de l'Eugenio que crec demostraria com pot acabar la complexa i tardana pregunta de la consulta si és que s'arriba a fer d'una punyetera vegada:

"En una nit dantesca de tempesta ¡ aigua a dojo, llamps i trons, un home circula per una carretera secundària amb el seu automòbil. Té un rebentón en una de les rodes i per més que mira i remira és incapaç de trobar el gat per apujar el cotxe i aixì poder canviar la roda. (En el temps de l'acudit no hi havia encara mòbls, o posem que no tenia cobertura o s'havia quedat sense bateria per actualitzar-lo). Preocupa't atès per aquella carretera secundària i en una nit com aquella no hi passa ningú, l'home recobra l'esperança en veure allà enllà la tènue llum d'una casa de pagés.

Ja està, es diu l'home, m'acosto a la casa de pagés (segur que tenen cotxe en viure tant apartats), els hi dic que em deixin el gat i els dono cinc-centes pessetes pel gran favor que em faràn i un cop arreglat i canviada la roda ja els hi tornaré. Però a mida que va acostant-se a la casa l'home va mal rumiant: Cinc-centes pessestes és molt, al cap i a la fi només em deixaràn un gat i prou; Saps qué! els hi donaré tres-centes pessetes i ja està bé.

Continúa acostant-se a la casa i ja comença a estar encaboriat i rùful com el temps: Que cony! tres-centes pessetes, vint duros i van que xuten que ells no han de fer res, per cinc-centes pessetes ja m'el quedo jo el gat i no els hi torno.

Arriba l'home a la porta de la Masia i truca a la porta. Veu que miren per la finestreta i finalment li obren; aleshores, l'home enfurismat del tot li deixa anar a la bona dona que li ha overt la porta: SAP QUE LI DIC! QUE JA ES POT FOTRE EL GAT AL CUL! i se'n torna cap el cotxe sense que la bona dona hagi entés res del que acaba d'escoltar."

 Doncs aixó, que es fotin la consulta al cul.