Existeix un plaer innegable en saber que el que es fa no té cap base real, que dóna el mateix fer un acte que no realitzar-lo. No obstant això, en els nostres gestos quotidians contemporitzem amb la vacuïtat, és a dir, alternativament i de vegades a la vegada, considerem aquest món com a real i irreal. Barregem veritats pures amb veritats sòrdides, i aquesta amalgama, vergonya del pensador, és la revenja del ser normal. No són els mals violents els que ens marquen, sinó els mals sords, els insistents, els tolerables, aquells què formen part de la nostra rutina i ens minen meticulosament com el temps. 
Té raó Cioran, però tambè ens marquen els mals violents, malgrat la reiteració els dilueixi i els faci suportables. L'assassinat ahir de 132 estudiants i  9  professors a Pessawar en nom de déu, és dels mals sords, sòrdids, per la seva bestialitat amparada en nom de no sé quin Déu. No arribaré a entendre mai com es pot matar ningú, i menys encara a innocents em nom d'un déu, no importa de quin déu. De fet aquest suposat déu dels talibans pakistanis és l'excusa, és la violència per la violència, matar per matar, pel plaer de matar, sense  motiu real, ni raó real, sense penediment... heus ací l'home en pur estat salvatge.