LA FI D`UNA ÈPOCA - BLOC D'EN FRANCESC PUIGCARBÓ
-
.
LA FI D`UNA ÈPOCA

LA FI D`UNA ÈPOCA

Share This


La vellesa és el que sobra de la vida (Celine). Aquesta frase és dins d'un escrit de Luis Antonio de Villena que podeu llegir al bloc de la Clarissa o al d'en miquel. L'escrit de Villena és tan lúcid com desencisat, i podría compartir-lo fil per randa, però potser és excessivamente generalitzador, massa esquemàtic, segurament el pare del Sr. de Villena hauria pogut escriure més o menys el mateix trenta anys enrere, perquè la questió és de vell - mai millor dit -, la mateixa, la gent gran no entèn o no sap entendre als joves, i a la inversa els joves no tenen en compte per a res a la gent gran. La gent gran té una visió de la vida i dona uns consells als joves que de fet nomes són útils per a la gent gran. Potser, o gairebé n'estic segur, el que s'acaba és la nostra época, no la de la societat, i el que no tinc gens clar és quan un deixa de ser gran per convertir-se en vell, això depén de cadascú, i ja se que no s'envelleix com es vol sinó com es pot o et deixa la vida, i aquí les diferencies d'edat a l'hora d'envelir poden ser moltes; el pare que en farà 98 al maig, fin als 94 anys era una pesona gran, ara, en canvi és un vell, i no l'envejo gens ni mica, ans al contrari, pateixo per ell i el pateixo, i no penso arribar al seu estat. La degradació és terrible. No sabia que morir em costaria tant, que se'm faria tan llarg i feixuc - diu -
Més que el que el que sobra de la vida o una autocrìtica de la naturalesa, la vellesa el que és, és una cruel venjança de la naturalesa.

De la vellesa en vaig parlar l'octubre passat:

Abans, el saber i l’experiència estaven en mans de la gent gran; actualment s’han bescanviat els papers, l’experiència s’ha perdut sobrepassada per la modernitat i el coneixement s’està esvaint i la gent gran ha perdut autoritat i s'ha perdut enmig de la velocitat a la que es mou el nou coneixement. O potser és que el concepte d’experiència i coneixement han canviat?.
Per cert que en aquest sentit, el meu pare, sempre m’està donant la tabola dient-me que s’ha de respectar la gent gran. No hi estic d’acord, puig s’ha de respectar a tothom que sigui digne de ser-ho, i no pel sol fet de l’edat. I és que en el fons l’experiència de la gent gran consisteix en una reiterada acumulació d’errors no admesos. Debades doncs, fer-ne massa cas, encara que necessiten i necessitem ser escoltats i cal fer-ho, tot i que sovint no serveix per a res important. Però?

Quan jo en sigui de gran, espero no comportar-me com un vell, o aixó em penso ara. Després..., després suposo que faré com tothom, encara que vull dir en descàrrec de la gent gran, que el comportament anòmal que els acompanya a partir d’una certa edat, no és pas culpa seva, car sospito que la naturalesa adequa el grau de pensament a l’edat per fer mes suportable el fet irremeiable de la decadència física, acompanyant-lo doncs de la psíquica. I és que de no ser així, envellir plenament conscient, seria terrible.
El pare és vell, li ha costat reconeixer-ho i encara no n'està convençut del tot, i ho està portant molt malament, prou que ho patim a casa, però que has de fer, si ja veus a venir que si arribes a la seva edat ((97) et comportaràs igual o pitjor que ell, per més que ara et sembli que n'has après dels seus errors i tu no hi cauràs, saps que et comportaràs igual, de sempre ha estat aixi, tot i que és cert que hi ha qui sap envellir amb més dignitat que altres, i és que de fet, un no envelleix com vol sinó com pot o com el deixa la vida, i per aquest procés com per el de la vida, no hi ha manual d'instruccions.  

M'ho deia en un comentari sobre aquest tema el malauradament desaparegut blocaire Brian fa quatre anys.

"Ha, ha! M'ha fet molta gràcia això de "Quan jo en sigui de gran, espero no comportar-me com un vell...". Des que el món és món, els vells s'han comportat com vells i els joves com joves."

Deia Cioràn que la vellesa és l'autocrítica de la naturalesa, però hom pensa que més aviat es tracta d'una venjança, molt cruel per cert.

4 comentaris:

  1. Mi querido Francesc:
    Ya eres viejo cronológico. Así, sin dudas, sin darle vueltas, a la primera ojeada del médico de cabecera...Traspasas los 65 que es la edad en que los hijos de puta del sistema te aparcan porque das más problemas que beneficios.

    Ahora bien, mentalmente eres un tio de puta madre...si, aunque no comparta las mitades de tus diatribas...Cuidas el entorno, te preocupas de tus hijos, no eres egosista con tu tiempo, miras por tu padre, tratas bien a tus conocidos (entre ellos yo), estás por lo que toca, lees, dialogas, escribes , y bien, te instruyes e intentas tener empatía...
    ¡ que coño se espera más ¡...
    Eres una gran persona..muy grande...
    Tienes derecho a comportarte como un viejo cuando tu edad cronológica confluya con tu edad mental...Mientras tanto, te ruego...sigas como estás.
    Un abrazo y a ver si nos vemos para almorzar y ver a la tieta, porque necesito verte y hablarte un rato ....
    ja m´enténs...

    ResponElimina
  2. Prou m'agradaria baixar a BCN per esmorzar i xerrar tranquilament, però estic molt lligat al pare, cada vegada és més dependent. Amb la tieta xerrem per telefon de tan en tant, va feixuga també però te una enorme lucidesa.


    salut

    ResponElimina
  3. Francesc, encara que no ens coneixem personalment signaria fil per randa el que diu en Miquel de tu. Diuen que un és com escriu, i jo hi crec amb la frase. Totes les persones que he conegut gràcies al bolc m'ho demostren

    Jo tinc un tipus de càncer des de fa molts anys que és incurable, però gràcies a ser un "conillet de les índies", fent proves amb noves teràpies com a voluntari, dos trasplant de medul·la òssia, i no se què més me'n surto, no em curaré però sí que un dia o un altre això es farà crònic (espero, doncs sóc molt afortunat). Dic tot això perquè no em fa gens de por, fins a l'extrem que quant fan alguna conferència o Seminari sobre aquests tipus de càncer hi vaig i parlo amb els pacients (si volen i en tenen ganes) Faig informes del Mieloma Múltiple.
    Ah! en tinc 69!!
    Però noi no puc amb el que tan bé expliques. Jo dic al Clínic que el dia que vegin que perdo els coneixements que facin el que vulguin, però jo vull viure. Si, m'animen, però jo no vull que m'animin.

    Gràcies pel post. Està magníficament explicat. Si em permets com en altres ocasions et demano copiar-lo. Algun dia el posaré jo en el bloc.

    ResponElimina
  4. Josep, prou saps que el pots agafar l'escrit, quan a lo altre és difícil, una cosa és teoritzar i l'altre trobar-s'hi, de toteS maneres hi ha un punt en que perds la dignitat, en que deixes de ser tu, que s'hauria d'evitar arribar-hi, però entenc no és facil i la gent s'aferra a la vida com a un clau roent, cristians i agnòstics, i aleshores entren en la decadència irreversible.
    Fes el que creguis has de fer Josep, el que passa és que ens agrada auto-eganyar-nos i mai considerem quin és el moment oportú de trencar el cordó, potser perquè estem dissenyats aixi i no som capaços d'acceptar la dura realitat.

    Cuida't

    ResponElimina

.