La vellesa és el que sobra de la vida (Celine). Aquesta frase és dins d'un escrit de Luis Antonio de Villena que podeu llegir al bloc de la Clarissa o al d'en miquel. L'escrit de Villena és tan lúcid com desencisat, i podría compartir-lo fil per randa, però potser és excessivamente generalitzador, massa esquemàtic, segurament el pare del Sr. de Villena hauria pogut escriure més o menys el mateix trenta anys enrere, perquè la questió és de vell - mai millor dit -, la mateixa, la gent gran no entèn o no sap entendre als joves, i a la inversa els joves no tenen en compte per a res a la gent gran. La gent gran té una visió de la vida i dona uns consells als joves que de fet nomes són útils per a la gent gran. Potser, o gairebé n'estic segur, el que s'acaba és la nostra época, no la de la societat, i el que no tinc gens clar és quan un deixa de ser gran per convertir-se en vell, això depén de cadascú, i ja se que no s'envelleix com es vol sinó com es pot o et deixa la vida, i aquí les diferencies d'edat a l'hora d'envelir poden ser moltes; el pare que en farà 98 al maig, fin als 94 anys era una pesona gran, ara, en canvi és un vell, i no l'envejo gens ni mica, ans al contrari, pateixo per ell i el pateixo, i no penso arribar al seu estat. La degradació és terrible. No sabia que morir em costaria tant, que se'm faria tan llarg i feixuc - diu -
Més que el que el que sobra de la vida o una autocrìtica de la naturalesa, la vellesa el que és, és una cruel venjança de la naturalesa.

 De la vellesa en vaig parlar l'octubre passat:

Abans, el saber i l’experiència estaven en mans de la gent gran; actualment s’han bescanviat els papers, l’experiència s’ha perdut sobrepassada per la modernitat i el coneixement s’està esvaint i la gent gran ha perdut autoritat i s'ha perdut enmig de la velocitat a la que es mou el nou coneixement. O potser és que el concepte d’experiència i coneixement han canviat?.
Per cert que en aquest sentit, el meu pare, sempre m’està donant la tabola dient-me que s’ha de respectar la gent gran. No hi estic d’acord, puig s’ha de respectar a tothom que sigui digne de ser-ho, i no pel sol fet de l’edat. I és que en el fons l’experiència de la gent gran consisteix en una reiterada acumulació d’errors no admesos. Debades doncs, fer-ne massa cas, encara que necessiten i necessitem ser escoltats i cal fer-ho, tot i que sovint no serveix per a res important. Però?

Quan jo en sigui de gran, espero no comportar-me com un vell, o aixó em penso ara. Després..., després suposo que faré com tothom, encara que vull dir en descàrrec de la gent gran, que el comportament anòmal que els acompanya a partir d’una certa edat, no és pas culpa seva, car sospito que la naturalesa adequa el grau de pensament a l’edat per fer mes suportable el fet irremeiable de la decadència física, acompanyant-lo doncs de la psíquica. I és que de no ser així, envellir plenament conscient, seria terrible.
El pare és vell, li ha costat reconeixer-ho i encara no n'està convençut del tot, i ho està portant molt malament, prou que ho patim a casa, però que has de fer, si ja veus a venir que si arribes a la seva edat ((97) et comportaràs igual o pitjor que ell, per més que ara et sembli que n'has après dels seus errors i tu no hi cauràs, saps que et comportaràs igual, de sempre ha estat aixi, tot i que és cert que hi ha qui sap envellir amb més dignitat que altres, i és que de fet, un no envelleix com vol sinó com pot o com el deixa la vida, i per aquest procés com per el de la vida, no hi ha manual d'instruccions.  

M'ho deia en un comentari sobre aquest tema el malauradament desaparegut blocaire Brian fa quatre anys.

"Ha, ha! M'ha fet molta gràcia això de "Quan jo en sigui de gran, espero no comportar-me com un vell...". Des que el món és món, els vells s'han comportat com vells i els joves com joves."

Deia Cioràn que la vellesa és l'autocrítica de la naturalesa, però hom pensa que més aviat es tracta d'una venjança, molt cruel per cert.