.

..I DE AZÚA PARLAVA DE DEBORD


L'expressió «societat de l'espectacle» va ser posada en circulació en 1967 per Guy Debord, cap de la Internacional Situacionista (un grupuscle d'extrema esquerra revolucionària que va actuar a França i Itàlia fins a finals dels anys setanta) i és la hipòtesi artística més radical ( o potser la més funerària) de la fi de segle. Debord es va suïcidar el primer dia de desembre de 1994, i m'ha semblat que les seves ocurrències havien de figurar en aquest diccionari, ja que és un dels filòsofs de l'acabament de la modernitat amb més probabilitats de seguir sent llegit en els propers deu anys, sobre sobretot perquè escrivint era classicista i el seu model era Boileau. Les seves tesis, d'una altra banda, ja no poden variar gaire.

En el seu primer i famosíssim assaig de 1967, titulat La societat de l'espectacle descrivia Guy Debord a les nacions postindustrials com obres d'art totals en el seu nivell més baix, és a dir, com obres d'entreteniment i diversió de la qualitat més baixa i degenerada. El «espectacle» que exhibeixen és, el regne autocràtic de l'economia de mercat, un cop ha accedit a l'estatut de sobirania irresponsable, juntament amb les noves tècniques de govern que acompanyen al seu regnat.

La «irresponsabilitat» es refereix, és clar, al fet que no hi ha ja mecanismes capaços d'exigir responsabilitat cap als dominadors del mercat, els quals, d'altra banda, no el controlen en absolut, sinó que tan sols s'enriqueixen (o arruïnen) tractant d'endevinar les seves variacions. En el seu estadi Finalment, aquest totalitarisme de mercat no té negacions (ni internes ni externes, ja que l'islam no pot considerar-se una negació), pel que procedeix a exposar-se a si Misino sense limitació i espectacularment, sense que res s'interposi entre el que presenta com a veritable i la veritat veritable. Tot el que la societat de l'espectacle presenta és veritable, bo i necessari pel simple fet d'haver-ho presentat.

Aquells que censuren, critiquen o pretenen reformar seriosament el que es presenta són eliminats dels mitjans de formació de masses (els mitjana); però si insisteixen, són eliminats físicament. L'eliminació física, però, no és gairebé mai necessària en els països avançats, tot i que és d'ús habitual en llocs com Mèxic o Rússia, i queda com a moment arcaic de la societat de l'espectacle.

Amb les seves tares seculars, Espanya ha aconseguit ja l'espectacle integral, del que dóna una versió una mica casposa però de moderat èxit.

Quan es produeix l'espectacle integral, la veritat desapareix i la falsedat que apareix apareix com l'única veritable per absència de tota la resta. Un circuit tancat i obsessiu d'informacions ocultadoras, falses o deformadores converteix la falsedat en l'única cosa veritable, sense possibilitat de comprovació. La història es desintegra en presents purs que no deixen empremta. Naturalment, el passat és també ahistòric, com s'ha pogut comprovar amb la desaparició de la guerra civil espanyola a Espanya, convertida actualment en una infinitat d'espectacles contradictoris, com es pot comprovar en els llibres de text de les diferents regions autonòmiques.

En aquestes circumstàncies, tot el que s'exhibeix és art i tot l'art que s'exhibeix és veritable. La societat ha arribat el seu moment de màxima artisticitat, encara que tot el que produeix segurament és fals, però mai podrem comprovar-ho. La comprovació o reprovació només podrien venir del personal mediàtic, però aquests empleats són summament prudents:

L'allau de idioteses que es llancen espectacularment només podria ser criticada pels mediàtics mitjançant respectuoses rectificacions o protestes, però no sol succeir així, ja que, a més de la seva extrema ignorància, per solidaritat d'ofici i d'ànima amb l'autoritat general de l'espectacle ( i la societat que en ell s'expressa), els mediàtics se senten en l'obligació, per a ells extremadament plaent, de no apartar-se ni un mil·límetre d'una autoritat la majestat ha de mantenir-se sempre fora de perill.

Així que en aquestes societats avançades el model administratiu millora de la Màfia, l'art ha assolit la màxima racionalitat: el valor artístic el fixa la venda i punt. Ni la crítica, ni el periodisme ni la universitat faran una altra cosa que repetir el sancionat pel mercat, però no per això ha acabat la tasca dels artistes:

Des que l'art ha mort, sabem que és summament fàcil disfressar d'artistes als policies. [...] Arthur Cravan veia venir aquest món (quan escrivia en Maintenant: «Aviat ja no veurem pel carrer més que artistes i serà un treball ímprobe trobar un home».

De manera que els artistes fan de policies: diuen qui és artista i qui no ho és, o denuncien als ciutadans que detesten les obres d'art que ells produeixen, o produeixen obres d'art que ens orienten moral i pedagògicament. Recordo al lector que molts artistes són ara galeristes, crítics d'diari, presentadors de televisió, o simplement buròcrates de l'administració de l'espectacle. Tots ells estan obligats a mantenir l'ordre en i de l'art.

La falsificació generalitzada el converteix tot en art. Si el que es ven com «automòbil de luxe» és un frau que dura tres anys i el que es ven com «filet de vedella» és verí hormonal, resulta sens dubte lògic suposar que el que es ven com «art actual» o fins i tot com «art d'avantguarda» no hagi de ser altra cosa que la falsificació de l'art convertida en veritat per absència de crítica i de criteri.

Félix de Azúa sobre Guy Debord i la societat de l'espectacle (pdf)

3 comentaris:

  1. Este apartado es verdaderamnte acertado:

    Recordo al lector que molts artistes són ara galeristes, crítics d'diari, presentadors de televisió, o simplement buròcrates de l'administració de l'espectacle. Tots ells estan obligats a mantenir l'ordre en i de l'art.

    Una abraçada

    ResponElimina
  2. En estos momentos, en Barcelona, y al hilo de lo anterior, nos encontramos con censores de lo que ha de ser y decir el pregonero de La Fiesta de la Merçé, en este caso Javier Perez Andujar. De tal manera que, sin haber leído u oído el pregón, los "comisarios/as políticos, o sea, los subvencionados/as por los partidos que marcan la pauta del buen o mal catalán (o estás conmigo, o contra mi), ya nos dicen que van a decir y porqué :

    "Porque, como bien sabemos, sólo son intelectuales de categoría los que cumplen tres requisitos: ser de izquierdas, defecar encima del independentismo y publicar artículos en El País, de donde siempre salen los pregoneros progres políticamente correctos". Pilar Rahola (dixit).

    Como verán, "nuestros intelectuales", los de casa, de toda la vida, claro, ya se han encargado, y seguro que en alguna cena se habrá hablado (ahora hay cenas de postin por toda la Costa Brava), de mantener el órden, al menos en el arte de la literatura.

    Salut

    ResponElimina
    Respostes
    1. No nomès a la bocamolla peixetera de la Rahola, en general no els hi caigut gens bé que Pérez Andújar fes el pregó, no és dels seus, dels de la crosta i segur que no sap cantar Let it be.

      Elimina