"Sóc prou vell per recordar quan el millor sobre el populisme va ser que no va ser popular", recorda Chris Patten, canceller de la Universitat d'Oxford, en un article difós aquesta setmana per diferents mitjans. Hi ha en les primeres línies del text, titulat Populisme contra els mitjans, una ombra d'enyorança molt semblant a la que es projecta sobre una gran varietat de capçaleres, emissores de ràdio, canals de televisió, plataformes digitals i tota classe de canals informatius que, tot d'una, senten haver assumit el paper d'última frontera enfront de les estratègies d'intoxicació informativa posades en marxa pels conglomerats populistes que encapçalen l'assalt a les societats obertes, als valors de la democràcia i al dret a discrepar.

Mentre el diplomàtic espanyol Emilio Menéndez del Valle es pregunta, sense cap mena de retòrica o provocació, si "hi ha el règim que Donald Trump comença a establir en EUA a mig camí entre l'embull de Putin i el de Xi", el diari The Washington Post, una de les Bíblies liberals dels Estats Units, crea un equip per desvetllar les mentides construïdes per l'equip presidencial. Mentre Marine Le Pen, líder ultra francesa, força una situació impossible a Beirut en visitar una mesquita, diverses televisions surten al pas de la provocació i s'ocupen de recordar que dones amb responsabilitats de govern o representació, han accedit a cobrir-se el cap, entenent que l'ou moltes vegades és més important que el fur. Mentre el corresponsal de Die Welt a Turquia, Deniz Yücel, és detingut sota una extravagant acusació de terrorisme després d'informar sobre l'existència de correus electrònics comprometedors per un ministre, familiar del president Recep Tayyip Erdogan, diversos diaris europeus es mobilitzen per conjurar l'arbitrarietat. Per no parlar de les autoritats de Polònia i Hongria, "exemples preocupants de polítics que utilitzen la retòrica nacionalista i populista per assolir objectius que fan pudor a autoritarisme incipient", diu Patten.

La diferència entre Trump i Le Pen, per una banda, i Erdogan o els governants hongaresos i polonesos, de l'altra, és que mentre aquests últims pertanyen a democràcies degradades(Turquia) o nouvingudes, les tradicions democràtiques als Estats Units i França cobreixen un molt llarg recorregut. Es pot dir que el president dels Estats Units i la líder del Front Nacional han crescut en dues de les cultures democràtiques més antigues i influents, pedres carreus de les societats obertes, dels règims deliberatius i de la llibertat d'opinió. I en tots dos casos, però, veuen en el paper exercit pels mitjans, en el control de la premsa sobre el funcionament del sistema, el "partit de l'oposició" en paraules de Steve Bannon, un demagog d'ultradretà instal·lat per Trump a la Casa Blanca i en el Consell de Seguretat Nacional.

Així és com la missió de la premsa en societats amb un repartiment pautat del poder ha cobrat de sobte una rellevància desconeguda, més propera als períodes d'excepció -la guerra del Vietnam, el cas Watergate, la transició espanyola, entre d'altres moments- que aquells altres que transcorren sense grans sobresalts. Donald Trump ha activat els ressorts de la contestació en els termes descrits per Antonio Franco l'últim divendres a el periódico: "L'únic que vertebra als que li planten cara són les veritats que expliquen alguns mitjans de comunicació. Per això el nou president els insulta i ha obert un debat nacional sobre la seva legitimitat amb dos eslògans: Han de mantenir la boca tancada i Són els enemics interns del país".

En l'agressivitat exercida des del Despatx Oval adverteix Patten d'una guerra contra els mitjans, i en l'obsessió de considerar notícies falses totes les que s'aparten de l'afalac, percep el germen d'una situació moltes vegades repetida: "En els sistemes autoritaris o gairebé autoritaris, els mitjans es veuen sempre com una amenaça, quan no com a objectius per a la repressió ". Alhora, els grans mitjans raonablement independents adopten una doble posició defensiva (de protecció) i d'escrutini permanent de tot el que procedeix del poder. Una actitud molt propera a la "moral de l'inconformista", en expressió de Michel Foucault; una forma de contrarestar la realitat virtual en construcció mitjançant fets alternatius, un eufemisme desvergonyit que encobreix el que no són més que falsedats.

"Pensar és dur. La veritat és complicada. L'enfocament és fràgil. No hi ha dubte: els tuits són excel·lents per robar la nostra atenció", escriu el professor Marty Kaplan. Però aclareix de seguida que l'última frase no és un afalac; és més aviat una certificació, caldria afegir: la profusió de missatges de 140 caràcters, una cadena interminable de parainformaciones, no dóna respir als seguidors, és una forma com qualsevol altra de desviar l'atenció, d'enterbolir la realitat sustentada en dades i de bloquejar els mecanismes d'anàlisi dels esdeveniments. Davant d'aquesta fenomenologia del que no dóna temps a comprovar, els mitjans compleixen una funció crucial d'esclariment, sense que en cap cas puguin pretendre que són dipositaris d'una veritat absoluta i indiscutible, una característica dels tuiters compulsius que operen des dels despatxos del poder o en nom seu. Alhora, els mitjans s'assignen en moltes ocasions la missió contrària a l'acostament a la realitat empírica: desafien alguns dels valors que des de fa molt temps apuntalen "la salut i la vitalitat de la democràcia", subratlla Chris Patten. Es refereix l'articulista a alguns diaris i informatius britànics a propòsit del Brexit, però no resulta especialment difícil fer extensiu el panorama a altres llocs, així es tracti de Fox News, de la premsa que pilota Rupert Murdoch o de les televisions russes, controlades des el despatx de Vladimir Putin sense dissimular. 
No es tracta de deslegitimar el pensament conservador enfront del progressista, de veure a tot arreu el fantasma del populisme o de posar sota sospita tot el que queda fora de la tradició liberal, sinó de protegir l'herència liberal davant dels que volen destruir-la utilitzant, per cert, instruments que només existeixen en les societats democràtiques de tradició liberal. Una cosa que ha descobert massa tard el republicanisme clàssic als Estats Units, que va transigir amb la colonització del partit per la ultradreta nacionalista en nom de la seva eficàcia electoral i que avui no es reconeix en les fanfarronades amenaçadores de Trump a tota hora. elperiodico.com