CATALANS UNIVERSALS

L’hoteler Joan Gaspart ha ­hagut de desmentir que Carles Puigdemont visqui de franc en una suite d’un hotel de la cadena HUSA de Brussel·les. El rumor infundat va néixer a l’inframon d’internet, allà on es couen les pitjors ­intencions fratricides. La bola pretenia transformar-se en boicot catalanofòbic esperonat per tertulians amb altaveus potents i per una falta de rigor divul­gador emparat per una evidència cada vegada més terrible: vivim en un país en què la impunitat dels delictes reals contrasta amb el càstig preventiu a què se sotmeten les presumpcions de culpabi­litat. Igual que el nivell neuronal dels seus instigadors, la justificació del boicot era simple: si l’empresa de Gaspart convida l’independentista, criminalitzat i diabòlic Puigdemont a viure de franc en una suite d’un dels seus hotels, deu voler dir que Gaspart és independentista, criminal i diabòlic i, per tant, que els turistes espanyols han de tenir-ho en compte a l’hora de triar hotel.

Dimecres, en una conversa amb la ­periodista Susanna Griso, Gaspart va ­explicar que és amic de Puigdemont, que l’expresident ha fet servir algunes sales de l’hotel de Brussel·les per reunir-se amb diferents col·laboradors (pagant els serveis que se’n deriven), però que mai no ha viscut a la suite. I, per no amagar la contrarietat que li produïa sumar-se a la moda de desmentir mentides (fins fa poc només es desmentien les notícies), ­Gaspart va afegir amb una oportuna ironia: “ Ser catalán aún no está prohibido, ¿verdad?”.

Durant l’entrevista, Gaspart va explicar que era Viena, com a membre d’una delegació per promocionar el turisme espanyol. Tothom que el coneix de prop o de lluny sap que Gaspart és el súmmum de la concòrdia. I que, si convé, relativitza tots els seus principis en nom d’una cordialitat pacificadora tant putaramonetista que fins i tot intenta obrir dreceres entre abismes irreconciliables. Però, com que aquesta columna es publica a la secció de cultura, vull subratllar una de les gestes culturals més envejables de Gaspart. No parlo de quan va canviar els pantalons a John Lennon perquè els del cantant no estaven ben planxats. Ni de quan s’atribuïa diverses personalitats d’una identitat futbolística de nina russa. Ni de quan intentava enredar un jugador descontent o negociava amb representants de poc fiar. Parlo de quan, a la pel·lícula El reportero, de Michelangelo Antonioni, apareix en una de les escenes. Darrere del taulell de l’hotel Oriente, veiem un Gaspart circumspecte, amb un perfil vagament transsilvànic, que atén el misteriós personatge de Maria Schneider. Quan ella li demana el compte, Gaspart li respon en imperfecte francès: “715 pesetes”. Que uns impresentables anònims armats amb Twitter intentin desprestigiar un català, espanyol i barceloní tan universal com Gaspart confirma el triomf de la ignorància i l’estupidesa. 

SERGI PÀMIES

lavanguardia.com

CATALANS UNIVERSALS