Moltes vegades s'ha reclamat sentit de la realitat a l'entorn de l'independentisme. Consciència dels límits reals del procés, l'acceptació d'uns resultats que ni han estat els esperats, ni han donat suport massiu als seus actes de ruptura. Que siguin capaços d'entendre d'una vegada que el 47% dels votants com deia Tardà l'altre dia no els legitima per parlar del mandat del poble, de tot el poble. 

En tot aquest procés, sembla que Ciutadans amb la seva actitud el que busca és, precisament, això: provocar un clima de violència que desprestigiaría el sobiranisme a Europa i justificaria una nova actuació policial. Però no és creïble un comportament tan agressiu en un partit que pretén governar Espanya i que en les pròximes municipals podria accedir, entre d'altres, a l'alcaldia de Barcelona. No és creïble que un partit amb vocació de govern i discurs liberal vulgui convertir els carrers en un laboratori de violència tan sols per a provocar una situació més favorable a les seves posicions, atiant un odi i una violencia que comença i acaba en ells i secunden els ultres de diferents faccions.
Ara bé: la fixació en el contraatac i la pretensió de treure estridents resultats polítics de fets de carrer confusos obliguen a fixar l'atenció en aquest partit. Legítimament, Cs aspira a canviar la visió dels catalans. Però, de moment, com si fos encara un grupuscle, es dedica a sembrar la llavor de l'odi.
Quan Ciutadans es va situar com a primer partit al Parlament, el més natural hauria estat centrar-se una mica, per tal de liderar una alternativa a l'independentisme. Centrar a Catalunya significa assumir com a realitat profunda i persistent l'existència de la tradició catalanista, deixant clar que assumir el catalanisme no vol dir compartir-lo. Significa simplement reconèixer i respectar la seva existència.
Per descomptat, aquesta tradició cultural pot rebutjar-se políticament. I un rebuig de tal naturalesa significa propugnar un canvi d'arrel històrica en la societat catalana. Ciutadans impugna la tradició política catalana i es proposa extirpar i substituir-la per una altra. També la mutació independentista d'una part del catalanisme s'ha proposat provocar un canvi històric a la nostra societat. I ja es veu amb quins resultats: ha xocat amb una altra realitat profunda, antiga i transversal: el sentiment d'espanyolitat molt viu, a Catalunya, no només entre els catalans amb antecedents familiars en altres territoris, sinó entre catalans de diverses generacions que no desitgen veure tallats els llaços seculars d'afecte, veïnatge,
interès i convivència amb Espanya. Tant els objectius de l'independentisme com els de Ciutadans són legítims. Però també són insensats: pretendre extirpar unes arrels de segles és oposar-se a la realitat.
Cert és que aquesta radicalització pot ser-li útil a Cs en la conquesta del lideratge espanyol. És obvi: una part de la pinça que qual gota malaia torturarà en els pròxims mesos al president Sánchez serà la competència entre Casado i Rivera per cargolar la política catalana. L'altra part de la pinça és un Govern que utilitza els presos com a argument principal per excitari atiar als seus votants i tornar a repetir la revolta popular de l'1 d'octubre.
Ara bé: excepte els polítics i pensadors de l'ona de Puigdemont, tothom està d'acord en descriure com desgavellada i suïcida la repetició de l'estratègia de confrontació entre una massa desvalguda i les forces de l'Estat. No obstant això, no es subratlla suficientment la irresponsabilitat de Ciutadans, que, mentre contribueix a exasperar la conflictivitat als carrers catalans, bloqueja qualsevol sortida raonable a l'atzucac d'aquest cul de sac on uns i altres s'han ficat. Responsabilitat és el que s'exigeix ​​als partits que suposadament volen dirigir el país. No la veig a Cs, i el que passi en els propers mesos pot ser molt greu i irreversible. Si la tensió continua creixent, s'escaparà a tots de les mans i després tot seran lamentacions, però el mal ja estarà fet.