Escriu avui Antoni Puigverd sobre bombers i foc a la vanguardia, referint-se a  la manifestació d'ahir a Madrid amb relació amb el Procés i tot aquest desori, però m'interessa més el que escriu a la part final de l'article referit als optimistes/pessimistes, segons Scruton:

"Contra l'optimisme sense escrúpols escriure Roger Scruton un llibre interessantíssim: Ús del pessimisme: el perill de la falsa esperança (Ariel, 2010). Scruton és un conservador de tradició britànica (escola que entre nosaltres té pensadors tan notables com Gregorio Luri, que acaba de publicar La imaginació conservadora, també en Ariel). Explica Scruton que hi ha poques actituds tan prestigiades com l'optimisme. Així com el pessimista es considerat un cendrós de mal gust, l'optimista no necessita defensa. Per més dades de la realitat negativa que estiguin sobre la taula, la majoria de les persones creuen en el futur amb una fe indestructible. Com s'ha vist, a Catalunya, amb aquell vers de Martí i Pol, convertit en eslògan polític: "Tot està per Fer i tot és possible". Diu, en aquest sentit, Scruton (i sembla escrit pensant en el

Desapareguda de les nostres societats l'esperança religiosa, ha estat substituïda per la ciència, la tecnologia, la medicina: van a resoldre tots els problemes que ara ens preocupen. Un exemple: la tecnologia financera, sosté Scruton, és la causa directa de la crisi econòmica. Avalada per un optimisme insensat que duia a tecnòcrates financers, polítics i inversors a creure que la bombolla mai esclataria. Va esclatar. La crisi ha estat profundíssima, però encara els assessors financers sostenen que tal producte d'inversió que ara dóna pèrdues, algun dia pujarà. Sempre tot està destinat a pujar, a créixer, a progressar, a culminar en perfecció oa utopia. El periodisme, una professió que passa el dia voceando les terribles coses que succeeixen al món, és, paradoxalment, el gran promotor de la fe optimista: ja que proclama i, al mateix temps, exigeix ​​(o dóna veu molt alta als quals exigeixen) la realització de totes les utopies i identitats possibles, siguin ecològiques, nacionals, socials o sexuals. Creuen els optimistes que totes aquestes utopies podran fructificar sense traumes en les nostres complexíssimes democràcies. Per aquest motiu destorbin tant les anàlisis severs o pessimistes, ja que subratllen les profundes i tortuoses contradiccions que conviuen a les nostres societats; i alerten que, portades al límit, poden explotar. El pessimisme recomana prudència, cautela i contenció ja que, si es tensen les costures i s'acceleren les contradiccions internes, les societats es descusen.
Descosir una societat. Des Aznar fins Puigdemont aquest ha estat l'objectiu dels que somiaven l'Espanya o la Catalunya ideals. El feix de la utopia sempre té un revers sinistre: la distopia. Ens ho ensenya la història funesta de l'Europa de la primera meitat del XX. D'ella ens recordem ara, quan ja l'incendi avança descontrolat. És possible apagar el foc? El pessimista no s'inhibeix. La força de la civilització europea no rau en el fals idealisme, recorda Scruton, sinó en dos grans valors fundacionals: el perdó, herència de la tradició judeocristiana; i la ironia, que devem als grecs. La ironia redueix el foc; el perdó l'apaga."

Vist el que hi ha, més que el bomber pessimista o no, el que necessitem és 'el bombero torero', seria molt més addient amb la situació en general...