Demà comença a Madrid la mare de tots els judicis que es fan i es desfan, i la cosa durarà dies i dies, en què constantment rebrem tones i tones d'informació que ens deixarà més que saturats sense que entenguem gran cosa del que està passant. Molta calma doncs, i potser serà bo per desintoxicar-se anar parlant d'altres temes com a antídot a tanta informació, almenys mentre sigui possible...

 ELLS - Ells tenen la culpa. Ells van començar. Ells són dolents. Ells són ganduls. Ells són bruts. Ells tenen males costums. No es pot confiar en ells. Sempre són ells, mai nosaltres. Sales étrangers! La conseqüència social és òbvia: ens unim contra ells no perquè nosaltres tinguem interessos comuns, sinó perquè som diferents d'ells. Així emergeixen les ètnies, les cohorts i altres grups socials mancats de cohesió social. Aquests grups no tenen raó objectiva de ser: no són sistemes socials amb funcions específiques. No obstant això, l'adhesió a un d'aquests grups pot ser tan intensa que oculti grans diferències d'interessos entre membres del grup i condueixi a conflictes absurds amb el grup de davant. És el problema, sempre actual, del que avui es diu "crisi d'identitat". El cervell humà neix preparat per distingir el que és estrany del que és habitual, així com per a percebre el que és estrany com a hostil i el familiar com amistós. Aquesta disposició innata és un mecanisme de supervivència. Si no la tinguéssim, sucumbiríamos al primer invasor del nostre territori. La distinció entre ells i nosaltres "ve" embotida en el cervell, però el coneixement de qui són ells i qui nosaltres és après. Això val no només per als éssers humans sinó per a tots els vertebrats superiors. Per exemple, l'aneguet orfe segueix al seu cuidador com si fos el seu pare, i el macaco de laboratori tracta a l'experimentador com si fos el mascle alfa del grup. A l'any d'edat, el meu fill Eric, que tenia una mainadera negra, seguia a tota la gent de pell fosca que veia. Els etòlegs diuen imprinting a aquesta "identificació" d'un animal amb un altre d'una espècie o raça diferent. Segons Heródoto, l'estima que sentien els antics perses pels altres pobles disminuïa en relació inversa a la distància. També nosaltres, els "occidentals i cristians", solíem menysprear els orientals, molt més com més infidels. Ja no: avui admirem als japonesos, xinesos i coreans més que a molts pobles europeus. Això mostra una vegada més que, tot i que la capacitat de distingir-nos dels altres sigui innata, la creença que ells són pitjors que nosaltres és apresa. I tot el que s'ha après pot desaprenderse. Sovint aquesta creença és inculcada des de d'hora: hi ha pares i mestres que ensenyen a desconfiar dels estranys, molt més com més estranys semblin. Els gitanos són nòmades, parlen una llengua estranya, es vesteixen i es guanyen la vida de manera inusual (p. Exemple, aprofiten la credulitat dels paios), les seves dones fumen i gaudeixen de gran autoritat, etcètera. Ergo, no són de fiar. No sent-ho, no els confiem tasques de responsabilitat ni, en general, els tractem com a iguals i, per tant, mereixedors de solidaritat. És sorprenent que els gitanos es vengin dels paios quan tenen ocasió? La xenofòbia genera xenofòbia. Vaig tenir ocasió de comprovar-ho quan, en un camí de muntanya a Grècia, vaig topar amb un gitano i el seu ós. Ens vam posar a conversar. El gitano era oriünd de Bulgària. ¿I jo? De l'Argentina. En sentir la meva resposta, el gitano va fer una ganyota de menyspreu i va escopir. (L'ós no va opinar.) Fi de la trobada. Altres vegades volem als estrangers per motius errats. Fa molts anys, abans de la reconciliació entre francesos i alemanys, en creuar la frontera francoalemanya els funcionaris alemanys de torn van somriure complaguts en veure un passaport argentí. Argentina: ¡gran país! Moments abans, els guàrdies fronterers francesos havien mirat el mateix passaport amb desconfiança. Argentí: menyspreable métèque. Un dels pocs trets admirables de l'Imperi Romà va ser el seu cosmopolitisme. Aquesta actitud va ser adoptada pels apòstols cristians quan van recórrer l'Imperi procurant fer conversos tant entre gentils com entre jueus. Va ser així com una minúscula secta jueva dissident es va convertir, en el curs d'una generació, en un moviment ecumènic que va competir amb èxit amb les nombroses religions i filosofies tolerades per les autoritats imperials. L'antisemitisme i la morofobia cristians van venir molt després. Van ser inventats per autoritats eclesiàstiques i polítiques. Afortunadament, els musulmans no es van venjar. Per exemple, a Toledo es veuen encara avui testimonis de la quasi mil·lenària convivència fraterna de musulmans, cristians i jueus. En els Balcans encara queden testimonis de la tolerància de l'Imperi Otomà envers cristians i jueus. Als turcs tenien prou que els infidels paguessin puntualment els seus impostos. A Bulgària, ocupada pels otomans durant segles, encara avui se sent parlar ladino, que és el castellà del segle XV portat per jueus espanyols víctimes de la "neteja ètnica" empresa pels Reis Catòlics. En l'ex Iugoslàvia van conviure en pau, durant segles, cristians ortodoxos, catòlics i musulmans.  
Recentment en 1991 alguns polítics serbis i croats van descobrir que aquestes comunitats eren incompatibles entre si, i varen emprendre les seves infames campanyes de "neteja ètnica". Van començar a matar-se entre si croats i serbis, i tots dos es van donar a la caça de musulmans rossos i d'ulls blaus, que de turcs no tenien sinó els seus noms i cognoms. Els únics que van treure partit d'aquest conflicte artificial van ser alguns aventurers polítics. (Els polítics i prelats alemanys, austríacs i italians, que en un començament van esperar treure partit, només van aconseguir privar-se de les boniques platges adriàtiques.) El nacionalisme agressiu és cerril, destructiu i enemic de tot l'universal. Al predicar la xenofòbia i censurar les cultures estrangeres, els nacionalistes culturals empobreixen i, per tant, debiliten el país que diuen defensar. I els que, com Nietzsche i Heidegger, prediquen l'odi universal, la crueltat i la guerra són enemics de la humanitat. Un poble s'enriqueix tant més com més aprèn d'altres pobles: quan fa seu l'útil, plaent o bell que "ells" van inventar. Això ho van comprendre qui van construir la nació argentina, de Rivadavia i Sarmiento a Di Tella pére i Houssay. Només no ho entenen aquells l'únic patrimoni intel·lectual és el menyspreu, per ignorància, de tot el forà. La persona arriba al estat adult quan assumeix responsabilitat per tots els seus actes, fins i tot els aconsellats per uns altres. La societat arriba a la maduresa democràtica quan cessa la seva divisió entre propis i estranys: quan cadascú es considera un de nosaltres. Quan, com diu l'himne nacional argentí, regna la noble igualtat. ¿No us agrada aquesta nota? La culpa és dels que em van instar a escriure-la. - Mario Bunge