EL MITJÀ ERA EL MISSATGE

Com qui escriu viu dins del que seria Sabadell al microclima del barri de la Creu Alta, que no deixa de ser un petit poble dins de la urbs, i amb vocació d'eremita surt poc de casa i si ho fa és a caminar pel barri o amb la bicicleta lluny de carreteres asfaltades i zones urbanes, no deixa de sorprendre's com quan va amb tren a Barcelona, ​​de com endollada està la gent als mòbils de nova generació, via Wahtsapp o Instagram L'última vegada, tant a l'anada com a la tornada, la majoria de la gent amb qui compartia vagó estaven endollats al mòbil teclejant o llegint i per descomptat somrients, excepte un noi que parlava en veu alta, però no amb ell mateix, com els bojos de poble d'abans, sinó a través d'un petit micròfon, a través del qual discutia sobre que fer per sopar amb algú que hi havia a l'altra banda, comentava que aniria a comprar menjar congelat i que no s'acabava d'aclarir amb el forn (ja som dos).
Sincerament, em sentia estrany, com desubicat, com si acabés d'arribar de l'espai exterior a un nou lloc, on, malgrat tanta comunicació, la gent viatja i viu incomunicada. 

Corre per Internet una fotografia en blanc i negre d'un vagó ple de viatgers llegint el diari al tren. Els lectors de diaris que viatgen en aquest vagó de tren es troben aïllats uns dels altres mentre llegeixen les notícies del diari. Se suposa que si en lloc d'un diari, llegissin un llibre o estiguessin enganxats al seu mòbil, la situació no variaria gaire. Sigui quin sigui el material o format d'una lectura, aquesta constitueix un acte solitari, tot i que el lector es trobi envoltat de moltes persones. Llegir amb el mòbil o escriure en ell, no deixa de ser el mateix, encara que no sé si era tan freqüent que la gent llegís alhora el diari en un tren.

Cal tenir en compte que l'usuari del mòbil utilitza el dispositiu per a múltiples fins i no per un de sol per intercanviar missatges instantanis i arxius de textos i imatges a través de diversos sistemes i aplicacions, navegar per Internet per buscar informació o material d'entreteniment, comunicar-se amb altres usuaris per les xarxes socials, jugar i fins a fer fotos, o per qüestions purament de treball en molts casos.
En el fons al mòbil la lectura de textos i l'escriptura no són més que funcions casuals. En canvi, l'estructura del periòdic és molt simple i es manté així des de la seva creació: les diferents seccions en què es divideix i amb les que el lector es troba en passar les pàgines, detenint-se en unes més temps que en altres de manera habitual. És possible fins i tot que ni tan sols es molesti a visitar alguna d'elles. Al diari es busca informació i opinió, és a dir, coneixements, per peribles que puguin ser molts d'ells, mentre que al mòbil es busca la immediatesa, la notícia de l'instant. De fet, i en el meu cas, a l'hora d'esmorzar, tot i haver llegit tres o quatre diaris digitals, m'agrada fer-ho llegint el de paper malgrat estar ja caducat, però es un costum difícil d'eradicar.

La generació de caps abaixats és el nom amb el qual se'ls comença a conèixer. Per cert, ¿en què pensava i què imaginava tota aquesta gent abans de l'existència del telèfon mòbil, tal com el coneixem ara? ¿Què els passava pel cap quan no tenien res a fer, com no fos pensar, recordar o imaginar alguna cosa? En diverses ciutats les autoritats municipals estan estudiant la possibilitat de prohibir que els vianants creuin el carrer mentre escriuen missatges de text, consulten el correu electrònic des del mòbil o es distreuen amb qualsevol dispositiu electrònic, i en altres ciutats han posat un carril pel telèfon mòbil, igual que hi ha carril bici, com a la localitat xinesa de Xian o a la de Chongqing, s'ha habilitat una ruta de trenta metres per als que fan servir el mòbil mentre caminen. No són molts metres, però per alguna cosa es comença. Potser amb el temps, la ruta es converteixi, per les seves enormes dimensions, en alguna cosa semblant a una Muralla xinesa d'usuaris de telèfons mòbils. Les tecnologies amb les que ens comuniquem estan configurant un model de conversa privada i pública que no hem triat, sinó que ve imposat per la naturalesa d'aquestes tecnologies, amb els seus avantatges i inconvenients. En el seu aclaridor assaig Divertim-nos fins a morir. El discurs públic en l'era del "show business", que va dedicar a la televisió, el crític i escriptor Neil Postman 
va formular un reflexió que es manté vigent trenta anys després i en l'era d'Internet i de les micro-tecnologies d'ús personal. Postman deia que el canvi en la conversa pública derivat de l'hegemonia televisiva és una ideologia comparable a les que va patir el segle XX, també amb pretensions totalitàries perquè "imposa un estil de vida, un tipus de relacions humanes i d'idees, sobre les quals no hi ha consens, ni discussió, ni oposició, sinó només conformitat ". Es tracta de la mateixa conformitat que mostren els usuaris de les xarxes socials quan exhibeixen voluntàriament la seva intimitat, com si els pesés preservar-la en el reducte de la vida privada. Postman postil·lava la seva reflexió assenyalant que la consciència pública encara no ha assimilat el fet que "la tecnologia és ideologia". Ho és quan els mitjans, que es compren i es venen en un mercat en constant expansió, determinen la nostra forma d'expressar-nos i d'entendre'ns amb els altres mitjançant l'esquer de les múltiples "utilitats" que ofereixen i, per descomptat, la que sembla tenir més acollida entre els seus usuaris i que coincideix amb el de la televisió: l'entreteniment massiu. McLuhan (a la foto) no es va equivocar: el mitjà era el missatge.