El títol d'aquesta nota semblarà absurd als que creen saber en què es diferencien els futbolistes dels intel·lectuals. Diran que és sabut que mentre els primers pategen, els segons pensen. Però qui hagi jugat alguna vegada al futbol sap que, per expulsar bé i per ficar o aturar gols de cap, es necessita un bon cap. I els que s'hagin topat amb autors postmoderns saben que n'hi ha què fingeixen pensar, quan de fet no fan sinó expulsar paraules, formant oracions que no tenen sentit, així com hi ha compositors que simulen fer música enfilant notes a l'atzar o repetint fins al cansament estrofes primitives. Aquesta sí que és una diferència important entre les dues classes de persones: hi ha pseudo intel·lectuals, però no hi ha pseudo futbolistes.
Es pot fingir pensar, però no es pot fingir passar la pilota, defensar l'arc ni fer gols. Es pot pertànyer al comitè olímpic sense practicar esports, però no es pot participar en una olimpíada sense ser un esportista excels. La major estafa que es pot fer a la pista és fer un gol amb la mà. Però per sortir il·lès de semblant gesta cal ser un Maradona. I no qualsevol és un Maradona. (Em diuen que el mateix s'aplica als altres esports. Pot ser.)
El motiu que la farsa és moltíssim menys freqüent en el futbol que en el quefer intel·lectual és que els aficionats al futbol constitueixen un jurat multitudinari, que es reuneix setmanalment en públic i selecciona sense pietat. Aquí no hi ha la teva tia: a la pista no valen parenteles, amistats, influències, ni ideologies. No hi ha valedors, sinó que cadascú ha de valer-se per si mateix. Tot futbolista i tot aficionat al futbol sap que hi ha jugadors de totes les categories, i ningú intenta fer-se passar per membre d'una categoria superior a la que li correspon. Hi ha jugadors de quarta divisió i jugadors de primera. Hi ha campions de veïnat, de ciutat, de regió, de país o del món. I en gairebé tots els casos la classificació és justa i acceptada com a tal.
La comunitat futbolista és estrictament meritocràtica: en ella es puja de categoria exclusivament per mèrit propi. El descens de categoria és paral·lel: no passa per maldat ni per intriga, sinó per deficiència enfront d'un rival més competent. En altres paraules, hi ha estàndards objectius i internacionals.
El contrast amb la comunitat intel·lectual és patent: hi ha intel·lectuals que són promoguts per un partit, una escola o una cliqueu. N'hi ha que, com Hegel, Husserl, Heidegger i Derrida, han aconseguit fama per ser incomprensibles. Altres l'han cobrat per ser bons expositors d'idees alienes. I n'hi ha que, tot i que no mereixen descollar sinó en el seu veïnat, es fan per figurar a nivell nacional o fins i tot internacional. I cap glòria provincial té la humilitat de reconèixer que hi ha intel·lectes superiors al seu. Amb el que es perjudica ella mateixa, ja que perd l'oportunitat d'aprendre. Hi ha, però, una comunitat intel·lectual en la qual regeixen normes de selecció tan rigoroses com les que valen al futbol: aquesta és la comunitat científica. En aquesta se sol distingir a l'investigador original de l'expositor, al profund del superficial, al rigorós del malgirbat, i al científic de nivell nacional de l'investigador de nivell internacional. I gairebé tots els científics saben col·locar-se al nivell que els correspon. En resum, almenys pel que fa a qualitat, el més semblant al futbolista és el científic. Amb tot, hi ha molts més farsants en ciència que en futbol. En efecte, en tota disciplina hi ha algun racó fosc en el qual es simula fer ciència quan de fet es fa sèu, es fantasieja, plagia o forja. O sigui, hi ha pseudo científics, en tant que no hi ha pseudo futbolistes. Però a la llarga els pseudo científics són desemmascarats o merament oblidats. Hi ha més: tant el futbol com la ciència són cooperatius. No es tolera al jugador que "es talla sol", ja que si ho fa pot malmetre el gol i frustrar oportunitats dels seus companys. Tampoc hi ha el científic solitari, que pretén investigar sense rebre ni donar ajuda. Més encara, els científics, a diferència dels futbolistes, cooperen a través de l'espai i del temps. Per exemple, els físics continuen sent aprenents de Newton, Maxwell i Einstein.
És clar que hi ha competència tant en ciència com en esport: hi ha rivalitats entre equips i dins d'aquests. Però aquests conflictes són moderats per l'exigència de rigor: en definitiva, guanya qui descobreix o inventa més o millor i en bona llei. Qui intenta guanyar per la força o l'engany és desqualificat. Un penal en el laboratori és molt més sever que a la pista. Un altre semblança entre el futbol i la ciència és que, en l'enorme majoria dels casos, tots dos es practiquen per l'amor a l'art.
És veritat que hi ha futbolistes que es compren i venen per milions d'euros. Però aquests són poquíssims i, en tot cas, no es van iniciar en l'art per ambició crematística, sinó perquè els agradava jugar a la pilota. En el món dels negocis, i sobretot en el de les estafes, els diners cria fama, mentre que en el futbol (encara que no en la ciència ni en l'art ni en les humanitats) és al revés: allà, la fama pot portar diners, encara que mai molt. El que motiva els futbolistes, igual que als científics (i als artistes i filòsofs), és el joc mateix i el desig de ser apreciat, i per ventura admirat, pels coneixedors. La diferència rau en què el públic del científic, artista o filòsof és minoritari, en tant que el joc del futbolista d'un equip mundialment famós pot arribar a ser admirat per cent milions de persones. Però la fama de l'esportista sol ser efímera, mentre que la del científic pot ser duradora, sobretot quan el que ha descobert o inventat porta el seu nom. Exemples: el principi d'Arquímedes, les lleis de Newton, les equacions de Maxwell, el pascal, el watt, el volt, el faraday, el ampere, el curie, el bacil de Koch, la pasteurització. En canvi, no hi ha tal cosa amb la correguda de Joe di Maggio, la raqueta d'André Agassi, el taquito de Pelé o el cop de cap de Maradona. Aquestes accions van ser vistes i són recordades per molts, però això és tot. A què es deu aquesta diferència? A que la jugada brillant provoca admiració, però no entra en les nostres vides com entren les idees profundes que ajuden a comprendre el món i a canviar-lo, ni la novel·la, sonata o pintura que segueix commovent a través dels segles. Qui es recorda dels atletes que van participar en les olimpíades gregues? I què recordem dels Jocs Olímpics de Munic, a part del sagnant atepmtat terrorista? En canvi, seguim estudiant mecànica quàntica, llegint a Cervantes, escoltant a Beethoven i admirant a Van Gogh.
Aquests grans triomfs de l'activitat desinteressada han fet molt més que entretenir-nos una estona: s'han enriquit les nostres vides, i amb això ens han millorat. Aquesta és, doncs, la principal diferència entre el futbol d'una banda, i la ciència (i l'art i els estudis humanístics) per l'altra. El primer existeix per a qui el practica i mentre el practica: no és comunicable ni transferible, mentre que l'obra científica, humanística o artística és comunicable a milions a través de l'espai i del temps. L'aficionat al futbol ho gaudeix o pateix vicàriament durant una estona, mentre contempla un partit, però en el millor dels casos no li queda més que un record. En canvi, l'aficionat a la ciència, les humanitats o l'art pensa i repensa el que li interessa quantes vegades vulgui o pugui. I aquesta activitat no només li produeix plaer, sinó que també va remodelant el seu cervell, i per tant va enriquint la seva vida i, amb ella, les vides de les persones amb qui interactua. Passa la pilota! - Mario Bunge - el 21 de setembre complirà 100 anys.
