"La vida és política no perquè al món
l'importi com et sentis tu,
sinó perquè el món reacciona
al que tu facis"
l'importi com et sentis tu,
sinó perquè el món reacciona
al que tu facis"
Timothy Snyder. Sobre la tiranía.
Jo no voto més. Pere, Pau, amb tota confiança, estic obligada a dir que no voto ni un cop més. Fins d'aquí a quatre anys, òbviament. Tinc un record horrible d'infantesa i d'aquelles interminables partides de brisca amb la meva avia en família. Tinc en ment a aquest nen insuportable -cosí, germana, amiguet- que ficava les mans sobre la taula i regirava les seves cartes amb les que quedaven al mall per espatllar la partida cada vegada que no li agradaven les cartes. La meva àvia, amb tota la seva santa paciència, tornava a demanar-nos les nostres, remenava amb parsimònia, i tornava a repartir. Fins que se li inflaven els bemolls. Llavors jurava en hebreu, en arameu i fins en sànscrit i ens tirava una estirada d'orelles sobre assumir les regles, jugar amb les cartes que la vida et donava i no pensar que el món t'ho havia de donar tot, fins i tot els triomfs.
Potser sigui jo l'única amb aquesta convicció, però em malicio que hi ha molts més votants progressistes i d'esquerra que estan assistint estupefactes al que ens deixeu veure en els mitjans i que estàn començant a estar fins els mateixos nassos. He interpretat moltes vegades que es tractava de pura estratègia per arribar a l'acord amb la major força possible, des de cadascuna de les parts, però m'estic començant a maliciar que no, que tot el que veiem és cert, que esteu disposats a dilapidar els capital d'esperança i el crit d'auxili de tanta bona gent que veu com davant es rearmen els titelles més negres de la història.
Tot i això, d'aquesta preocupació perquè arribin al poder aquells que no tenen objeccions a retallar llibertats, en despreocupar-se dels drets de les minories o en mantenir els espectres franquistes, tot i això tampoc estic disposada a que ningú es rigui de mi . Ja sé que als de davant no els importa gens ni mica que els facin turuletas intel·lectuals per tal de conservar el poder, però potser peco del mateix que pequeu vosaltres i és de no aconseguir deixar de banda els meus maximalismes personals per saber buscar el bé comú. Això últim era purament irònic, ja podeu imaginar. Ho és perquè ja he estat capaç de saltar sobre tot això. M'he anat, he tornat, he fet combinacions, he tornat a anar i a tornar i he anat a les urnes puntualment amb responsabilitat i il·lusió cada vegada que ha calgut, però tot té un límit. Ja va passar una vegada. Ja vam veure com la il·lusió de construir un futur que molts desitgem es va anar pel desguàs de les ambicions, els vetos i les expectatives d'aconseguir millor posició i més poder.
Jo puc empatitzar amb moltes coses. Puc empatitzar amb la idea de Pablo de fer valer la seva necessitat i amb el fet que en el còctel és necessari part d'aquest pes per fer valer la voluntat popular. No és un secret per a ningú que, sabent que el govern ho formaria Pedro Sánchez, molts van voler que comptés amb un contrapès perquè no ho centressin de més alguns prebostos del seu partit i de fora d'ell. Puc entendre que, assumit que arribar al govern des Podem serà impossible, no vulgui renunciar a la capacitat de rendibilitzar el vot en polítiques concretes. Davant d'això no tinc res a dir. Puc, sens dubte, entendre que per a Pedro sigui més interessant pensar en un govern semblant al que ja ha manejat aquest últim any i comptar amb suports parlamentaris que no toquin el Consell de Ministres. Fins potser entengui que es pugui pensar que és un risc que algú com Pau entri en el nucli mateix del Poder Executiu sense tenir segur si serà lleial o començarà a fer l'oposició interna pel seu compte i risc i coneixent les secretes deliberacions.
No revelo quina postura és la que més s'aproxima a la meva, dic que sóc capaç de posar-me en les sabates de tots dos i entendre les raons que es defensen des de cada sector. Fins aquí. Comprendre i empatitzar no és aplaudir, compartir o si més no tolerar. Pau, Pere, les cartes estan sobre la taula. Hem remenat i repartit ja massa vegades en els últims temps. Ara els triomfs són els que són, Pedro va de mà i és hora que sigueu capaços de fer el que cal fer. En absolut podeu delegar la vostra responsabilitat de nou en nosaltres, els votants.
A mi, personalment, els culs i els seients em preocupen poc, tot i que també comprenc que hi ha ambicions, egos, necessitats i desitjos. Fixeu-vos si sóc indulgent. Ni tan sols crec que res d'això pugui deixar-se enrere en una negociació, ni seria tan ingènua de demanar-ho. No ignoro que en cada formació hi ha una àmplia gamma de sentiments. Sé que a una part més centrada del PSOE, els de Podem li dóna calfreds, i tampoc oblido que per a molts dels de Pablo, els socialistes ni tan sols són l'esquerra de veritat. Fins tinc present que hi ha forces molt vives que prefereixen que sigui una altra la martingala que permeti Sánchez governar. Del que estic realment cansada és que totes aquestes consideracions, importants en si mateixes, serveixin d'excusa per obviar les obligacions i les responsabilitats. Ja us suposo posseïdors de la saviesa de la política com a art del possible i no tinc cap dubte que la vostra trajectòria us porta plorats de casa, així que només cal que completeu la feina que us ha encomanat pel més gloriós cap que ningú pugui tenir mai, el poble que us ha votat.
No poso línies vermelles. No dic que no parleu de butaques. No tinc ni idea de com podeu cobrir amb dignitat aquesta missió que em sembla complexa, però sí que sé que heu de fer-ho i que no cap que penseu a treure les mans sobre la tauleta i en regirar les cartes de nou. Penseu en allò al que podeu renunciar, tant política com personalment, perquè aquest mandat que teniu exigeix altura de mires, sacrifici i afany de servei. Espero del vostre entorn la mateixa actitud, perquè el contrari no convindria a cap esperit progressista. Desitjo profundament que des d'aquesta idea comuna puguem assistir a l'enlairament de l'Espanya que serà en un segle incert.
Potser sigui jo l'única amb aquesta convicció, però em malicio que hi ha molts més votants progressistes i d'esquerra que estan assistint estupefactes al que ens deixeu veure en els mitjans i que estàn començant a estar fins els mateixos nassos. He interpretat moltes vegades que es tractava de pura estratègia per arribar a l'acord amb la major força possible, des de cadascuna de les parts, però m'estic començant a maliciar que no, que tot el que veiem és cert, que esteu disposats a dilapidar els capital d'esperança i el crit d'auxili de tanta bona gent que veu com davant es rearmen els titelles més negres de la història.
Tot i això, d'aquesta preocupació perquè arribin al poder aquells que no tenen objeccions a retallar llibertats, en despreocupar-se dels drets de les minories o en mantenir els espectres franquistes, tot i això tampoc estic disposada a que ningú es rigui de mi . Ja sé que als de davant no els importa gens ni mica que els facin turuletas intel·lectuals per tal de conservar el poder, però potser peco del mateix que pequeu vosaltres i és de no aconseguir deixar de banda els meus maximalismes personals per saber buscar el bé comú. Això últim era purament irònic, ja podeu imaginar. Ho és perquè ja he estat capaç de saltar sobre tot això. M'he anat, he tornat, he fet combinacions, he tornat a anar i a tornar i he anat a les urnes puntualment amb responsabilitat i il·lusió cada vegada que ha calgut, però tot té un límit. Ja va passar una vegada. Ja vam veure com la il·lusió de construir un futur que molts desitgem es va anar pel desguàs de les ambicions, els vetos i les expectatives d'aconseguir millor posició i més poder.
Jo puc empatitzar amb moltes coses. Puc empatitzar amb la idea de Pablo de fer valer la seva necessitat i amb el fet que en el còctel és necessari part d'aquest pes per fer valer la voluntat popular. No és un secret per a ningú que, sabent que el govern ho formaria Pedro Sánchez, molts van voler que comptés amb un contrapès perquè no ho centressin de més alguns prebostos del seu partit i de fora d'ell. Puc entendre que, assumit que arribar al govern des Podem serà impossible, no vulgui renunciar a la capacitat de rendibilitzar el vot en polítiques concretes. Davant d'això no tinc res a dir. Puc, sens dubte, entendre que per a Pedro sigui més interessant pensar en un govern semblant al que ja ha manejat aquest últim any i comptar amb suports parlamentaris que no toquin el Consell de Ministres. Fins potser entengui que es pugui pensar que és un risc que algú com Pau entri en el nucli mateix del Poder Executiu sense tenir segur si serà lleial o començarà a fer l'oposició interna pel seu compte i risc i coneixent les secretes deliberacions.
No revelo quina postura és la que més s'aproxima a la meva, dic que sóc capaç de posar-me en les sabates de tots dos i entendre les raons que es defensen des de cada sector. Fins aquí. Comprendre i empatitzar no és aplaudir, compartir o si més no tolerar. Pau, Pere, les cartes estan sobre la taula. Hem remenat i repartit ja massa vegades en els últims temps. Ara els triomfs són els que són, Pedro va de mà i és hora que sigueu capaços de fer el que cal fer. En absolut podeu delegar la vostra responsabilitat de nou en nosaltres, els votants.
A mi, personalment, els culs i els seients em preocupen poc, tot i que també comprenc que hi ha ambicions, egos, necessitats i desitjos. Fixeu-vos si sóc indulgent. Ni tan sols crec que res d'això pugui deixar-se enrere en una negociació, ni seria tan ingènua de demanar-ho. No ignoro que en cada formació hi ha una àmplia gamma de sentiments. Sé que a una part més centrada del PSOE, els de Podem li dóna calfreds, i tampoc oblido que per a molts dels de Pablo, els socialistes ni tan sols són l'esquerra de veritat. Fins tinc present que hi ha forces molt vives que prefereixen que sigui una altra la martingala que permeti Sánchez governar. Del que estic realment cansada és que totes aquestes consideracions, importants en si mateixes, serveixin d'excusa per obviar les obligacions i les responsabilitats. Ja us suposo posseïdors de la saviesa de la política com a art del possible i no tinc cap dubte que la vostra trajectòria us porta plorats de casa, així que només cal que completeu la feina que us ha encomanat pel més gloriós cap que ningú pugui tenir mai, el poble que us ha votat.
No poso línies vermelles. No dic que no parleu de butaques. No tinc ni idea de com podeu cobrir amb dignitat aquesta missió que em sembla complexa, però sí que sé que heu de fer-ho i que no cap que penseu a treure les mans sobre la tauleta i en regirar les cartes de nou. Penseu en allò al que podeu renunciar, tant política com personalment, perquè aquest mandat que teniu exigeix altura de mires, sacrifici i afany de servei. Espero del vostre entorn la mateixa actitud, perquè el contrari no convindria a cap esperit progressista. Desitjo profundament que des d'aquesta idea comuna puguem assistir a l'enlairament de l'Espanya que serà en un segle incert.
Si no és així, no compteu amb mi.
Jo una altra vegada no voto
És el vostre temps.
Crec que aquest premonitori article d'Elisa Beni del 26 de juny, reflecteix el sentiment de molts votants arran de la situació política després de les eleccions i el lamentable espectacle de mercadeig d'uns i altres que ha acabat en la convocatoria de noves elecicones pel novembre. - Elisa Beni - eldiario.es
Jo una altra vegada no voto
És el vostre temps.
Crec que aquest premonitori article d'Elisa Beni del 26 de juny, reflecteix el sentiment de molts votants arran de la situació política després de les eleccions i el lamentable espectacle de mercadeig d'uns i altres que ha acabat en la convocatoria de noves elecicones pel novembre. - Elisa Beni - eldiario.es
.png "English"){kind=small}
6 Comentaris
Esto es una "democracia" burguesa y el capital está al mando. Aquí lo único que "se elije" es el capataz que el capital impone. Así de simple.
ResponEliminaPodríamos decir que eligen al encargado de la Gestoría administrativa.
EliminaMiquel (Tot Barcelona)
ResponEliminaSi a esta colla de desgraciados (todos), desde el de Waterloo hasta los de Madrid pasando por Ceuta, se les pagase por jornada trabajada, estarían a las puertas de Teresas de Calcuta a por un plato de comida.
Han estado cinco meses tocándose los cojones. Los unos y las otras (que aquí hay que ser inclusivos). Dando por culo con una caña abierta, acusando al oponente de la silla (no hay más función que esta, o sea el ocupar el muelle) de enfrente.
Políticos de bar, parcos de visión y largos de Visa pagada por el erario, nos han demostrado que ni los nuevos partidos son lo que prometían ser. Ya han tenido la oportunidad, ahora ya pueden marchar. Me refiero a C´s y a Podemos....¿y Vox? sería la pregunta, pues Vox, señores, ha sido despertado por estos idiotas del diseño de Unidas Podemas, la inclusividad, las historias de los estudiantes y las estudiantas, los pajes y las pajas reales y la paridad del bla, bla, bla, y ha venido para quedarse, man que nos pese, y nos pesará.
Resumiendo: Psoe, PP a 20 escaños Vox y la troupe. Formación de gobierno entre los dos primeros y vuelta al ruedo. La banca contenta, los partidos mayoritarios contentos, el Ibex contento y el pueblo como siempre, a pagar la hipoteca .
salut
Jo crec que hi haurà molta abstenció del votant de l'esquerra, almenys escoltant gent del meu entorn. coincideixen en que no pensen anar a votar el 10 N.
EliminaLo trist, molt trist per mi, és que l'esquerra demostri aquesta poca capacitat de negociar.
ResponEliminaI espera, que la dreta vota sempre, son fidels.
Una pena enorme, apart de lo indignada que estic, és clar!
És el problema de sempre de l'esquerra, Joana, potser perquè poc o molt encara tenen una certa ideologia i principis, que la dreta ni té ni necessita.
ResponElimina