COMPARACIONS ODIOSES


L’agost del 1976, Josep Tarradellas ens va rebre a Toni Rodríguez i a mi al Clos de Mosny de Saint Martin-le-Beau, després de demanar telefònicament a Lluís Maria de Puig una entrevista amb el president a l’exili per a El Correo Catalán . Tot requeria un protocol, malgrat la fragilitat de la institució, sense recursos econòmics i sense estructura funcionarial: havíem de volar a París, on Quico Vila Abadal, a tall d’introductor d’ambaixadors, havia de donar el nihil obstat , després d’una conversa prèvia amb els en­viats especials. Vam agafar el tren l’endemà cap a Tours i d’allà vam anar amb taxi fins a la finca, situada a pocs quilòmetres. Entre unes vinyes que havien deixat de ser de la propietat de Tarradellas –les havia comprat la xampanyera Tatinger, que li va permetre que hi pogués viure durant uns anys més– ens va rebre el president. El que més em va impressionar de Tarradellas és com sabia mantenir l’entitat de la institució malgrat les escassetats. Ens vam quedar a sopar amb ell, la seva esposa i la seva filla: patates bullides amb mongeta tendra i una rodanxa de lluç, possiblement congelat. La disposició dels comensals tenia un ordre i el senzill àpat va tenir la litúrgia pròpia d’un dinar a l’ Elisi. Recordo que el president va insistir que la seva obsessió havia estat sempre mantenir la dignitat de la institució i tenir clara la importància del càrrec que ostentava, encara que no tingués cap poder, ni gent a qui manar. Però insistia que l’autoritat moral era important. És precisament aquesta autoritat la que li va permetre tornar i restituir la institució.

Veient el president Torra abandonar el Palau de la Generalitat en moments tan difícils per a la història d’aquest país, per afegir-se a una de les columnes que confluiran aquest divendres sobre Bar­celona per col·lapsar la ciutat amb la seva protesta per la sentència de l’1-O, vaig pensar en Tarradellas. És inimaginable que hagués deixat les seves responsabilitats per incorporar-se a la protesta. Tot el respecte a l’activisme, però també tot el degut respecte a una ­institució. No és això el que s’espera de la més ­alta representació de Catalunya. Aquest país no sortirà del laberint fins que tingui un president que sàpiga fer política i que no es parapeti darrera la pancarta. Per cert, Tarradellas no portava vambes ni per recórrer les vinyes. Marius Carol.

Molt recomanable l'article 'ELOGIO DEL TUMULTO' d'Amador Fernandez Savater a el diario.es

Publica un comentari a l'entrada

8 Comentaris

  1. Tarradellas era un home gran, amb molta experiència i moltes ombres en el seu passat -i qui no? podem pensar en Carrillo, per exemple-, i això ho sabia molt bé la gent de la seva generació que l'havia conegut de jove, per tot plegat, evidentment, les comparacions son odioses. Una coincidència inquietant, però, ni a l'un ni a l'altre els vam triar a les urnes. Van ser 'les circumstàncies' les que els van dur al poder o a alguna cosa semblant.

    ResponElimina
  2. Qualsevol evocació del passat o de la gent del passat és oportunista i inexacta. Ni la situació històrica, ni el context social, ni la gent del poble ni els manaies, son el mateix.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Cert també, pero al que es refereix Carol és a la grandeur del personatge, alló que tant els agrada als francesos, encara que sigui de cara a la galeria. Tarradellas la tenia, i Torra ni de lluny.

      Elimina
  3. Cuando para muchos se hace difícil vivir dentro de una determinada ley, es la ley la que se equivoca y, por tanto, debe cambiar. Todos tendrán que ponerse las pilas.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No lo harán, este es el problema , la intransigència congénita de unos y otros.

      Elimina
  4. Si los zapatos te aprietan, cámbialos. No están hechos para martirizarte, sino para ayudarte a caminar.

    ResponElimina
  5. Sucede que podemos acabar descalzos y encima apaleados.

    ResponElimina