Procrastinar es l'hàbit de posposar les activitats importants per dedicar el temps a tasques més entretingudes però menys rellevants. Fins no fa molts anys, procrastinació era una paraula que no coneixia gairebé ningú fora de l'àmbit de la psicologia i altres disciplines dedicades a estudiar el comportament humà. En els últims anys, però, s'ha difós a gran velocitat. Potser perquè la vida moderna, tan carregada de distraccions i estímuls nous, fa cada vegada més procrastinadors.
Segons diversos estudis, el 20% dels adults s'autoperceben com A procrastinadores crònics, un percentatge que augmenta fins al 50% en la població estudiantil. Fins al punt que molts treballs al·ludeixen a l'anomenat "síndrome de l'estudiant": la tendència a començar les tasques el més tard possible, després de desaprofitar molt de temps al començament del termini assignat, i arribar a la data límit sotmès a elevats nivells d'estrès.
Vincles amb l'estrès i les emocions. Si bé no és un trastorn, els nivells elevats de procrastinació s'associen amb problemes més importants, com un augment en l'estrès i l'ansietat, baix rendiment escolar i laboral i l'empitjorament d'algunes malalties. Així ho explica, per exemple, un article publicat el 2013 per investigadors canadencs. D'acord amb els autors d'aquest treball, a més, les causes no cal buscar-les en la mandra o a la mala gestió del temps.
Científics alemanys, el 2018, van trobar que l'origen de la procrastinació podria trobar-se en unes connexions cerebrals febles. Després escanejar els cervells de 264 persones a les que també van enquestar sobre els seus hàbits dilatoris, van arribar a la conclusió que els procrastinadores tenen més gran l'amígdala, una estructura cerebral que processa les emocions i controla la motivació.
La prestigiosa Universitat de Harvard, dels Estats Units, va publicar una llista de sis claus per sentir "més grans i més reals" els beneficis de l'acció, i que al seu torn aquesta no sembli tan costosa. Són les següents:
1.- Visualitzar el bo que serà haver-ho fet. És a dir, imaginar de la manera més vívid possible la satisfacció que la tasca ja estigui acabada i la tranquil·litat que es sentirà en aquest moment. Aquesta afirmació no sorgeix només d'una idea intuïtiva, sinó també d'un experiment: algú que veu una foto de si mateix modificada digitalment perquè sembli tenir l'edat que tindrà al moment de jubilar-se sent més inclinat a "estalviar per al futur" que algú que no és exposat a una foto així.
2.- Explicar als altres el que es va a fer. Quan algú li diu a una altra persona que va a fer alguna cosa, es crea un compromís a si mateix que el motiva a complir amb la tasca "promesa", a causa que el sistema de recompenses del cervell valora molt la posició social i, per tant, no vol quedar com un mandrós davant els altres. De fet, sovint succeeix el contrari: no li diem a ningú el que ens proposem fer per por al que, si finalment no ho fem, malpensin els altres.
3.- Avaluar els perjudicis de la inacció. Sovint es valoren els elements a favor i en contra de fer alguna cosa, però és molt més inusual fer el mateix exercici per analitzar les conseqüències de no fer-ho. Pensar en els possibles efectes negatius de la dilació (deixar per demà el que es pot fer avui) resulta, de vegades, el millor al·licient per posar fil a l'agulla.
4.- Identificar el primer pas. S'atribueix a Confuci la frase: "Un viatge de mil milles comença amb un pas". Doncs bé, cal saber quin és aquest primer pas. Una vegada que se sap, és més simple pensar després en el segon, i després en el tercer. Pensar només en l'objectiu complet pot bloquejar i contribuir amb la dilació, però si es pensa en metes petites és més fàcil avançar. Donar-se petits premis per cada avanç. Si cada fita aconseguida es viu com un èxit, i es permet una petita recompensa per ell, l'avanç es torna més plaent i menys probable caure en la temptació de posposar-lo.
5.- Eliminar el "bloqueig ocult". Si, tot i els consells anteriors, segueix existint una cosa que dificulta l'acció, indagar en un mateix fins identificar-lo i poder treure-ho del camí. "Només uns minuts", un truc que pot funcionar
6.- Una altra forma de combatre la procrastinació és aprofitar l'efecte Zeigarnik. Anomenat així per la psicòloga russa Bliuma Zeigarnik, es tracta de la tendència del cervell humà a recordar les tasques que no han estat completades molt millor que les ja concloses. És el "truc" que permet als cambrers recordar una llarga llista de comandes pendents (i, però, oblidar de seguida els ja servits), i també la clau de cliffhanger, usat en la literatura, el cinema i les sèries per generar intriga en el tancament d'un capítol i generar en el lector o espectador el desig fervent de saber com segueix la història.
Confiats en aquest efecte, molts especialistes recomanen el truc de "només uns minuts": iniciar la tasca que s'ha de realitzar, com si anés a fer-ho durant uns cinc minuts. Això serà suficient, en teoria, perquè el cervell sigui presa de l'efecte Zeigarnik i, d'aquesta manera, sentirà una mena d'ansietat per acabar la feina començat. És a dir, eludirà la procrastinació. No és un mètode infal·lible, és clar. Però, en última instància, sempre val la pena intentar-ho. - eldiario.es