💭El capritx o imaginació o utopia de la Biblioteca Total inclou certs trets, que no és difícil confondre amb virtuts. Meravella, en primer lloc, el molt temps que van trigar els homes a pensar aquesta idea. Certs exemples que Aristòtil atribueix a Demòcrit i a Leucip la prefiguren amb claredat, però el seu tardà inventor és Gustav Theodor Fechner i el seu primer expositor és Kurd Lasswitz. (Entre Demòcrit de Abdera i Fechner de Leipzig flueixen - feixugament - gairebé vint-i-quatre segles d'Europa.) Les seves connexions són il·lustres i múltiples: està relacionada amb l'atomisme i amb l'anàlisi combinatòria, amb la tipografia i amb l'atzar. En l'obra El certamen amb la tortuga (Berlín, 1929), el doctor Theodore Wolff jutja que és una derivació, o paròdia, de la màquina mental de Raimundo Lulio; jo agregaria que és un avatar tipogràfic d'aquesta doctrina de l'Etern Retorn que recollida pels estoics o per Blanqui, pels pitagòrics o per Nietzsche, torna eternament.
El més antic dels textos que l'albiren està en el primer llibre de la Metafísica d'Aristòtil. Parlo d'aquell passatge que exposa la cosmogonia de Leucip: la formació del món per la fortuïta conjunció dels àtoms. L'escriptor observa que ho àtoms que aquesta conjectura requereix són homogenis i que les seves diferències procedeixen de la posició, de l'ordre o de la forma. Per il·lustrar aquestes distincions afegeix: "A difereix de N per la forma, AN de NA per l'ordre, Z de N per la posició". En el tractat De la generació i corrupció, vol acordar la varietat de les coses visibles amb la simplicitat dels àtoms i raona que una tragèdia consta d'iguals elements que una comèdia -és a dir, de les vint-i-quatre lletres de l'alfabet.

Passen tres-cents anys i Marco Tuli Ciceró compon un indecís diàleg escèptic i ho titula irònicament 'De la naturalesa dels déu'. En el segon llibre, un dels interlocutors raona: "No m'admiro que hi hagi algú que es persuadeixi que certs cossos sòlids i individuals són arrossegats per la força de la gravetat, resultant del concurs fortuït d'aquests cossos el món bellíssim que veiem. El que jutja possible això, també podrà creure que si llancen per damunt innombrables caràcters d'or, amb les vint-i-una lletres de l'alfabet, poden resultar estampats els Anals d'Ennio. Ignoro si la casualitat podrà fer que es llegeixi un sol vers."
La imatge tipogràfica de Ciceró aconsegueix una llarga vida. A mitjans del segle XVII, figura en un discurs acadèmic de Pascal; Swift, a principis del segle XVIII, la destaca en el preàmbul del seu indignat Assaig trivial sobre les facultats de l'ànima, que és un museu de llocs comuns com el futur 'Dictionnaire des idées reçues', de Flaubert.

Segle i mitjà més tard, tres homes justifiquen a Demòcrit i rebaten a Ciceró. En tan desaforat espai de temps, el vocabulari i les metàfores de la polèmica són diferents. Huxley (que és un d'aquests homes) no diu que els "caràcters d'or" acabaran per compondre un vers llatí, si els llancen un nombre suficient de vegades; diu que mitja dotzena de micos, proveïts de màquines d'escriure, produiran en unes quantes eternitats tots els llibres que conté el British Museum. Lewis Carroll (que és un altre dels rebatidors) observa en la segona part de l'extraordinària novel·la onírica Sylvie and Bruno -any 1893- que sent limitat el nombre de paraules que comprèn un idioma, ho és així mateix el de les seves combinacions possibles o sigui el dels seus llibres. "Molt aviat -diu- els literats no es preguntaran, 'quin llibre escriuré?', sinó 'quin llibre?'

"Lasswitz, animat per Fechner, imagina la Biblioteca Total. Publica la seva invenció en el tom de relats fantàstics 'Traumkristalle'. La idea bàsica de Lasswitz és la de Carroll, però els elements del seu joc són els universals símbols ortogràfics, no les paraules d'un idioma. El nombre de tals elements -lletres, espais, claus, punts suspensius, guarismes- és reduït i pot reduir-se una mica més. L'alfabet pot renunciar a la cu (que és del tot supèrflua), a la ics (que és una abreviatura) i a totes les lletres majúscules. Poden eliminar-se els algorismes del sistema decimal de numeració o reduir-se a dues, com en la notació binària de Leibniz. Pot limitar-se la puntuació a la coma i al punt. Pot no haver-hi accents, com en llatí. A força de simplificacions anàlogues, arriba Kurd Lasswitz a vint-i-cinc símbols suficients (vint-i-dues lletres, l'espai, el punt, la coma) les variacions de la qual amb repetició abasten tot el que és factible expressar en totes les llengües. El conjunt de tals variacions integraria una Biblioteca Total, de grandària astronòmica. Lasswitz insta als homes a produir mecànicament aquesta Biblioteca inhumana, que organitzaria l'atzar i que eliminaria a la intel·ligència. (El certamen amb la tortuga de Theodore Wolff exposa l'execució i les dimensions d'aquesta obra impossible.)

Tot estarà en els seus cecs volums. Tot: la història minuciosa de l'avenir, Els egipcis d'Èsquil, el nombre precís de vegades que les aigües de Ganges han reflectit el vol d'un falcó, el secret i veritable nom de Roma, l'enciclopèdia que hagués edificat Novalis, els meus somnis i entresons a l'alba del catorze d'agost de 1934, la demostració del teorema de Pierre Fermat, els no escrits capítols de Edwin Drood, aquests mateixos capítols traduïts a l'idioma que van parlar els 'garamantas', les paradoxes que va idear Berkeley sobre el Temps i que no va publicar, els llibres de ferro d'Urizen, les prematures epifanies de Stephen Dedalus que abans d'un cicle de mil anys res voldran dir, l'evangeli agnòstic de Basílides, el cantar que van cantar les sirenes, el catàleg fidel de la Biblioteca, la demostració de la fal·làcia d'aquest catàleg. Tot, però per una línia raonable o una justa notícia hi haurà milions d'insensates cacofonies, d'enfarfecs verbals i d'incoherències. Tot, però les generacions dels homes poden passar sense que les lleixes vertiginoses -les lleixes que obliteran el dia i en els quals habita el caos- els hagin atorgat una pàgina tolerable.

Un dels hàbits de la ment és la invenció d'imaginacions horribles. Ha inventat l'Infern, ha inventat la predestinació a l'Infern, ha imaginat les idees platòniques, la quimera, l'esfinx, els anormals nombres transfinits (on la part no és menys copiosa que el tot), les màscares, els miralls, les òperes, la teratològica Trinidad: el Pare, el Fill i l'Espectre insoluble, articulats en un sol organisme... Jo he procurat rescatar de l'oblit un horror subaltern: la vasta Biblioteca contradictòria, en la que en els deserts verticals els llibres corren l'incessant atzar de canviar-se en uns altres i que tot ho afirmen, ho neguen i ho confonen com una divinitat que delira. - Jorge Luís Borges

La biblioteca total potser està en un núvol en algun lloc remot de l'àrtic, o a Tianjin Binhai a la Xina.