Avui que s'ha aprovat la llei de l'eutanasia. He recuperat aquest escrit de novembre de 2014. Reflecteix la realitat del dret a decidir d'una persona a acabar el su viatge quan ho consideri oportú. Sobre l'eutanàsia, no hauria ni tan sols opinar o legislar l'Estat i tampoc l'Església Catòlica. L'eutanàsia és un dret personal únic de cadascú, una decisió sobre la qual ningú pot ficar-s'hi i com dic menys encara legislar o criminalitzar. Ja que no ens han deixat escollir el moment d'arribar aquí, si que tenim el dret a decidir quan marxar, al cap i a la fi qui ha comés el primer greuge no hem estat pas nosaltres, sino els altres. I recordar que la mort és purament un canvi més.
BON VIATGE

 Pilar García, es una madrilenya del barri de Lavapiés de 55 anys, ha anat aquesta setmana a la funerària per triar taüt, el seu taüt. També ha deixat anotat com vol que sigui la seva vetlla - «sense motius religiosos, amb el fèretre tancat i sobre ell una foto meva a la que estigui alegre», aclareix-, i fins i tot ha decidit el text que portarà la corona. A finals de novembre pensa reunir a casa al seu fill, el seu germà i 3 persones més, i en companyia d'ells es prendrà el compost químic que ja té preparat. Als cinc minuts, s'adormirà. Als deu, una aturada cardíaca acabarà amb la seva vida. Només li falta triar el dia. «Un que li vingui bé a tothom, que tampoc vull molestar», diu amb un somriure d'orella a orella. 
Des de fa 14 anys ve batallant amb el càncer, al que va vèncer el 2000 i el 2007, però fa un any i mig li van anunciar que el seu cos era un camp minat de metàstasi. «Em resulta més fàcil dir on no tinc tumors per acabar abans», resumeix sense deixar de somriure. 
Catorze anys donen per a pensar en la mort fins perdre-li la por, i la Pilar no ha desaprofitat aquest temps. Va signar en el seu dia el seu testament vital per garantir que, arribat el moment, no li allargarien la vida innecessàriament de forma artificial; contactar amb l'associació per a la Defensa a Morir Dignament (DMD) per assessorar-se; i va decidir, en permanent diàleg amb el seu oncòleg, que quan la metàstasi arribés als ossos deixaria de lluitar. Aquest moment ja ha arribat. 
La decisió de Pilar és valenta i és la correcta, lluny del turment inútil pel que l'hauria fet passar la medicina tradicional, un patiment que a sobre de no servir per a res, provoca el deteriorament físic lent però inexorable de la persona fins arribar al mateix final. 
S'hauria de legalitzar d'una vegada la eutanasia, millor dit, despenalitzar-la, o no s'hauria de fer res, perquè ni hauria l'Estat i menys encara l'esglèsia catòlica ficar-se en aquest tema i menys encara legislar o pontificar. L'eutanàsia és un dret personal únic de cadascun i una decisió sobre la qual ningú pot ficar-s'hi i com dic menys encara legislar o criminalitzar. Pot per a alguns semblar una decisió fàcil o covarda, i no és així, al contrari, per decidir quan i com anar-se'n, cal ser molt conscient i molt valent, i Pilar García ho és. Bon viatge...
Aquest poema 'manifest' crec resumeix la questió: 

Vull manifestar, des del
meu estat de consciència,
el desig d'escollir
el moment de marxar,
amb les inconveniències
que la petició comporta,
i atès no se ben bé
a qui haig d'adreçar-la,
ho deixo per escrit
que és el que pertoca,
puig debades he intentat
posar-me en contacte
amb l'autèntic responsable
de la meva estada ací,
i en no ser possible,
ho faig, entre d'altres coses,
ja què en no poder escollir
el moment d'arribar,
si reclamo el dret,
a decidir quan marxar,
que no és molt, atès
l'infractor, qui ha comès
el primer greuge, si se'm permet 
i amb tots els respectes, 
..............no he estat jo.

                *