Avui és dimarts i 13. La gent ho diu com angoixada, sobretot els supersticiosos, com si aquest fet fes que alguna cosa pogués anar pitjor, si a pitjor ja no podem anar, o quasi. La veritat de la superstició és que hem alterat una part del refranyer. Diem que "en dimarts i tretze ni et casis ni t'embarquis" quan en realitat no és així. La màxima original diu: "En dimarts tretze, ni et casis, ni t'embarquis, ni de casa teva t'apartis". O sigui una premonició, una precuela en plena pandèmia, a voltes amb el confinament comarcal, tal dia com avui ens recomanen que "de casa no sortim". Tampoc sabríem com fer-ho, ni cap a on anar, ni a quina hora perquè aixó canvi cada dos per tres, gracies a l'ens amorf i consuetudinari del PROCICAT, el misteriós ens públic que gestiona la nostra activitat pandèmica.

Una de les consequencies que ha portat la pandèmia, és que mai les cases havien estat tan usades com des de fa un any. Hem aprofitat per humanitzar-les, donar-los una mà de pintura i canviar algun que altre moble. El més significatiu és que, per primera vegada, ens hem plantejat abandonar-les i plantejar-nos seriosament que la propera adquisició ha d'incloure balcói per poder respirar i aplaudir. 

Avui és dimarts i tretze i avui a les 16:30 m'han de posar la vacuna. Que pot sortir malament?. Doncs res, a l'aixecar-me, com cada dia, donaré les gràcies a algú per seguir aquí un dia més, i seguiré xiulant pel carrer quan surti a comprar el pa i el diari com cada dia, l'ombra del teu somriure. Deia Serrat que la gent ja no xiula ni canta pel carrer, cert, ara la majoria van parlant sols (ho sembla) amb el mòbil sense mans, però encara queda algú que de bon matí, content de seguir viu, xiula i piula.  Bon dia!