13 de juny de 2021

IO SONO, L'ESCULTURA INVISIBLE



L'artista italià Salvatore Garau ha aconseguit vendre el buit per 15.000 euros (uns 18.300 dòlars), presentant-lo en una subhasta com una escultura immaterial. L'obra d'art és completament invisible (i qualsevol persona està en el seu legítim dret de posar en dubte la seva existència), però el més sorprenent en aquesta història probablement són els requisits imposats pel seu creador. L'escultura, que porta el nom 'Jo sóc' ('Io sono', en italià), ha de col·locar-se en una casa particular, en una habitació especial lliure de qualsevol obstacle i amb dimensions d'uns 150x150 centímetres, explica Il Giorno. La il·luminació i el sistema de control del clima, aparentment, no són imprescindibles, ja que no es podrà veure res en tot cas.
Per als que assumeixen que l'artista els va burlar a tots, portant l'art modern a un nou nivell des dels temps de la banana enganxada a la paret i valorada en 120.000 dòlars, Garau té una resposta contundent: no va vendre un res, va vendre un buit. "El buit no és més que un espai ple d'energia, i encara que el buidem i no quedi res, segons el principi d'incertesa de Heisenberg, aquest no té un pes", va argumentar Garau. "Per tant, té energia que es condensa i es transforma en partícules, és a dir, a nosaltres", va explicar. 
L'assumpte recorda a Dennis M. Hope, que va facturar milions venent terrenys a la Lluna o Mart. O quan abans, al districte, es deia d'algú fulero i fantasiós: "Aquest té molta terra a l'Havana". No hi ha res de nou, al 1961 Piero Manzoni venia pots, numerats i signats, amb la seva pròpia femta com merda d'artista; però amb un argument sòlid: una crítica al mercat. Això era una altra història. Art conceptual però de debò. No existien les xarxes. Eren altres temps. Temps en què servidor venia per la costa mediterrània unes ampolletes buides en què se suposava que dins hi havia: Aire d'Espanya, i es venien. O mes endavant Arte, l'obra de teatre de la dramaturga francesa Yasmina Reza, estrenada el 1994. Ambientada a París, a finals de la dècada de 1980, Serge, un apassionat de l'art modern, adquireix per una xifra astronòmica un estrany quadre de mestre Antrios, consistent en una simple tela blanca. Els seus amics Yvan i Marc intenten fer-li comprendre que sobre la tela no hi ha res, però Serge s'obstina a percebre una obra mestra de l'art abstracte, amb línies que canvien (les trames de la tela). La discussió sobre el significat de l'art posarà en perill la pròpia amistat entre els tres, que acaben dibuixant sobre la tela. Finalment la tornen a netejar, que quedarà exposada amb orgull a casa de Serge.
L'art contemporani està ple de farsants, a Catalunya en tenim uns quants, sense esmentar-los, no sigui que algú s'ofengui, encara que es sobreentenen. En la seva vessant més frívola s'està convertint en una mena de fons d'inversió, en l'adquisició d'un paquet d'accions d'un producte d'alt risc. Immaterial com les moneda digital. La pandèmia ha precipitat en el món occidental un canvi d'època i una convulsió en l'ús, costums i vehicles d'expressió. I pel que fa a la creació, és evident el seu clar submissió a l'gegant digital. I el seu conseqüent claudicació davant la immediatesa de banalitats amb presumpcions artístiques. L'era dels bilionaris i la tecnologia. Venda i revenda d'una cosa que no existeix. Esnobisme pur.

Descaradament es busca la provocació fàcil, la repercussió mediàtica i el permanent renom en les xarxes. Advertint que, encara que no ho sembli, avui és més fàcil escandalitzar la societat i arribar-hi. Escolteu la banalitat dels rapers i trapers, mireu a artistes de fires internacionals, escultures i pintures, muntatges ingenus amb pretensions de denúncia. Xavalla cultural per sortir al telenotícies. Però a Garau, i no només a ell, caldrà agrair-li que hagi estat capaç, de vendre una escultura invisible, però, sobretot, haver posat en evidència l'estupidesa humana. No està gens malament. Digitalment, això sí. Garau posa en evidència aquesta societat buida, banal, la societat líquida de Baugmann. o de l'espectacle de Debord. Els de 'el Mundo Today' s'en foten i en fan escarni en un article en el qual suposadament Garau denuncia que li han robat la seva escultura invisible.

SHARE THIS

4 comentaris:

  1. UNo siempre puede decir que la escultura que compró es falsa, y que le devuelvan el dinero ¡¡¡
    Jooo que sociedad ¡¡¡

    ResponElimina
    Respostes
    1. O assegurar-la i després dir que te l'han robat.

      Elimina
  2. Que mejor escultura,que quemar un buen fajo de billetes,en nada.Todo un éxito.
    Recuerdo en una exposición libre,que mi mujer presentó un cuadro y yo por no ser menos,presenté un lienzo manchado de brochazos,a lo basto.Sorprendido,que todos miraran mi "obra",como algo importante.Si no fuera porque estos concursos,ya tienen ganador previo,lo mismo me lo llevo.

    ResponElimina
  3. No me sorprendre, Tàpies o Picasso también vendían muy bien sus cuadros, hay mucho farsante en el mundo del arte contemporáneo. Pollock sin ir más lejos.

    ResponElimina

BLOG DE FRANCESC PUIGCARBÓ