Hem d'atendre els problemes reals dels ciutadans” és una de les frases que, especialment després d’un mal resultat electoral, més solen repetir els partits polítics. Bé, juntament amb una altra a la qual també són molt proclius: “No ens hem sabut explicar”. Però mentre el propòsit exculpatori d’aquesta última és més que evident (no ens hem equivocat, hem fet les coses bé, però ens ha fallat la comunicació, és el supòsit implícit), la primera potser requereix una petita reflexió.

Perquè de bell antuvi sabíem que aquell referent que denominem “la realitat”, i que despatxem amb tanta rotunditat com desimboltura, està lluny de ser un referent inequívoc, una dada (o un conjunt de dades) de fet. Al contrari, com quedava paradigmàticament formulat en el títol del famós llibre de Berger i Luckmann, és una construcció social. Edificada a partir d’elements realment existents, sens dubte (no s’està dient que sigui una invenció fantasiosa), però d’una naturalesa molt diferent.

Importa destacar això últim per no incórrer en una contraposició, tan simplista com fal·laç, entre la realitat d’uns determinats problemes (educatius, sanitaris, laborals...) i l’abstracció buida dels grans ideals. Un exemple: no han faltat els que, amb encomiable voluntat autocrítica, han assenyalat des de l’esquerra que el seu error fonamental en les últimes eleccions autonòmiques madrilenyes va consistir a oposar, al plantejament pedestre de les canyes i dels exs presentat per Ayuso, el discurs dels grans valors de la democràcia, suposadament amenaçada pel perill imminent del feixisme. Oblidaven d’aquesta manera que també la candidata conservadora va recórrer a les grans paraules quan es va apropiar, amb notable èxit per cert, de la bandera de la llibertat oposant-la al rètol, no menys genèric, del socialisme o el comunisme.

Sens dubte, la contraposició autocrítica estava mal formulada. El problema probablement no es va plantejar mai en termes de contraposició entre idees abstractes i realitat. El problema que de debò es va plantejar, encara que no s’acabés d’explicitar mai, va ser entre bones i males idees. Perquè es pot amenaçar amb l’arribada del feixisme si l’adversari polític no ha ocupat el poder i encara no ha tingut l’oportunitat de mostrar què estaria disposat a fer en cas d’arribar-hi. Però si, com en el cas d’ Ayuso, l’ha estat ocupant els dos últims anys, i ha acreditat durant aquest temps incompetència, frivolitat, ignorància i tants altres defectes però en cap cas pulsió autori­tària ni cap tret susceptible de ser associat amb el feixisme, llavors la tenebrosa i alarmista amenaça esdevé absurda i esbojarrada.

D’altra banda, donar per descomptat que només són considerats pels ciutadans com a autènticament reals un cert tipus d’assumptes constitueix un error. Resultaria més precís, en tot cas, referir-se als problemes que els preocupen, entre altres coses perquè no sempre estan clares les motivacions per les quals alguns d’ells els causen preocupació i d’altres no. Però col·locar-se, per part dels partits o dels analistes, al lloc de qui està en condicions de dictaminar què ha de preocupar i què no (per, en cas que no coincideixin amb les pròpies opinions, retreure’ls que es preocupen malament ) constitueix un sever error polític. Perquè salta a la vista que els madrilenys no van rebutjar totes les idees abstractes. Van ­rebutjar aquelles que no tenien un referent clar (o cap referent), com en el cas del feixisme. Aquelles altres, en canvi, com la de lli­bertat, sobre les quals creien que sabien (amb raó o sense: això ara tant se val) a què feien referència, no han obtingut el mínim retret social. Toca pensar-hi. - Manuel Cruz - lavanguardia.cat