I de sobte Cuba ha esclatat en una nova revolta. Una revolta que no per esperada no deixa de sobtar, donada la indolencia dels seus ciutadans, cansats de tants anys de lluita inùtil. Potser hi ha tingut a veure la manca de turisme per culpa de la Covid que ha agreujat la ja per si castigada economia de l'illa, o interessos ocults de l'enemic del Nord, ves tu a saber. En parla avui Joaquin Luna a la vanguardia.  O potser hi ha tingut a veure el concert dels Stones a l'Havana. Perquè a l'Havana ha estat més important que la visita de Déu, (del Papa, que narrava Vázquez Montalban) la posterior de Diego Maradona i sobretot la dels dels Stones. També Roberto Bolaño, Serrat o Aute varen deixar la seva empremta a l'illa. Encara que més que entrar en l'Havana com deia Vázquez Montalban, semba que Déu s'en va oblidar.
De Cuba es podria dir que molts l'estimaren i pocs l'ajudaren, era la revolta imposible, i durant molts anys ens varem entossudir en mirar cap a una altra banda, fins que ens va caure la bena dels ulls. Cuba tant lluny i tan a la vora, la portarem sempre al cor, un cor partit al que li ha costat d'entendre, de veure el fracàs de la revolta somiada.

Aquest escrit es de fa vuit anys, parla de la revolució fallida a Cuba, poc ha canviat, be, el Comandante s'en va anar en un dia molt clar, i poc més ha canviat en una illa on el temps s'ha aturat als anys 50. Joaquin Luna parla de Cuba avui a la vanguardia. Cuba la podeu entendre si veieu la pel·lícula Guantanamera, o simplement us treieu la vena d'esquerranos bonista i enteneu que la història de Cuba, és la historia d¡un fracàs. Del fracàs del castrisme.

CUBA, LA REVOLUCIÓ FALLIDA (27-7-2013)
Cuba va commemorar aquest divendres el 60è aniversari de l'assalt a la caserna Moncada, la primera acció de la guerrilla de Fidel Castro. De fet la presa del poder a l’illa de Cuba per el comandant Fidel Castro, Ernesto “Che” Guevara i la resta de la seva gent, va ser l'1 de gener de 1959 i amb la perspectiva que dona el pas del temps, la conclusió a la que hom arriba és que aquesta fou una de les últimes revoltes "romàntiques" del segle passat, no se si per a ells però si per als que, apassionats, la varem veure i viure en blanc i negre i amb els precaris i controlats mitjans informatius de l’època. Tot i que la practica, l’ús diari i el boicot permanent dels EEUU han fet que aquesta revolta acabes bastant abans del seu 60é aniversari en un palès fracàs, i malgrat que el “comandante” a dia d’avui sigui i es mostri com una patètica caricatura d'ell mateix, qual exgovernant d'opereta, crec hi va haver coses positives en la revolució cubana. 
Una de elles és que en una època, gràcies també a l’ajut de la URSS quan era una gran potència, encara que amb peus de fang com es va veure més tard, les coses no anaven tan malament i es va redreçar en positiu el país, a nivell econòmic, social i sobre tot cultural. Cuba venia d’on venia i Fidel en un principi aconseguí a banda d’aixecar el país, fer-ho també amb la moral de la ciutadania. Les consignes que ara encara són per a tot arreu del país caribeny i que a dia d’avui freguen el patetisme o la ridiculesa, tenien la seva raó de ser en aquell context històric. 
L’illa tenia i té recursos per sobreviure, però tot es va esmerçar en una lenta indolència propiciada per la degradació moral i política del "Comandante", mentre “el Che” aconseguí la gloria eterna gràcies a una trista mort allà per Bolívia. 
Fidel, cercenat el recolzament de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques en la seva descomposiciò, malalt d’ell mateix i de la seva pròpia incompetència i incapacitat per evolucionar, deixà que el seu país s’anés deteriorant com ell i els seus ideals i acabés sent una parodia que sobreviu com pot, enmig de picaresca runa i mancances.

Aquest fracàs d’en Fidel, ha estat a la llarga el nostre, d’ell varem aprendre que no solsament no pots canviar el món, si més no, que és ell qui et fagocita, fent inútils tots el esforços revolucionaris, i varem aprendre també que ja no hi ha lloc per a revoltes, perquè les maten els propis impulsors per acabar allí on erem abans de començar i tot plegat ha estat un esforç inùtil. Retirat fa quatre anys Fidel per l’edat i les malalties, el seu germà Raül continua governant amb la mateixa línia de indolència i populisme tranuitat que ell, mentre l’illa mica en mica es va ensorrant irremeiablement.

Els tres huracans que la varen assolar anys anteriors han agreujat encara més la situació económica en haver malmès molts camps de cultiu de tabac i també els dedicats a la agricultura. Una terra ubèrrima amb aigua de sobres i molt poc explotada per la peculiaritat del sistema comunista que juga a ser papa Estat protector, i en no propiciar la iniciativa privada la població cau en la indolència improductiva de la subvenció i l'ajut estatal. Deia Raül Castro que degut a la crisi s'hauran de reduir ajudes gratuïtes no essencials, sense especificar, però que indica que la davallada del país és imparable.

Amb la desaparició de Chavez queda el dubte de si Veneçuela continuarà ajudant generosament l'illa, i no sabem que passarà quan mori Fidel, ni si el seu germà serà capaç de democratitzar el règim, tot i que de moment apunta a que l’intent és de perpetuar-se en el poder en una línia clarament continuista, però en la impressió és que ha quedat palès que cinquanta quatre anys desprès aquesta ha estat una revolució fallida.

Mentre, l’oposició i la Casa Blanca, com a voltors planejant sobre el cadàver agonitzant...esperen des de Miami.
* * *

Mai no som infinitament lluny d'aquells que odiem. Per la mateixa raó, doncs, podríem creure que mai no serem absolutament a prop d'aquells que estimem. Vaig pensar en el paràgraf inicial de la Pell freda als deu minuts d'haver arribat a l'Havana, quan l'estupefacció es barrejava amb la ira i el desencís, amb una ràbia punyent que es va transformar en tristesa i la constatació que la Revolució Cubana al igual que la dels Soviet havia consistit en una enorme estafa. 
Si la síndrome de Stendhal està associada a la bellesa, la síndrome de l'Havana hauríem associar-la a la destrucció, però també  a l'esperança. D'aquesta estada a l'Havana en varen sortir diecinueve poemas y un son, és el fruit de l'impacte emocional que per al poeta va representar el contacte directe amb ciutat de la Havana les set hores que va estar a la ciutat un dia d'un més de setembre de 2005.