El populisme a Itàlia és més vell que la tos. Fins i tot podríem aventurar que el populisme es va institucionalitzar per primera vegada a Roma, l'any 494AC, poc després del naixement de la República, en crear-se la figura del tribú de la plebs. Sentint-se asfixiats pels patricis, els plebeus de Roma es van rebel·lar, amenaçant de fundar una ciutat nova. Van obtenir diverses concessions, entre elles, un tribú que vetllaria pels seus interessos davant del Senat. - Enric Juliana.

El tribú era elegit per l'assemblea plebea i tenia l'estatut d'inviolable. Una agressió al tribú de la plebs podia ser castigada amb la pena de mort. Fora dels murs de la ciutat, però, no tenia cap poder. Hi va haver tribuns que van barallar pels plebeus. I hi va haver tribuns que es van aprofitar del càrrec per enriquir-se i escalar poder. El periodista Indro Montanelli ho va explicar molt bé a la seva àgil 'Història de Roma'. El tribú Marc Livio Druso va intentar donar la ciutadania de Roma a tots els habitants de la península. El tribú Saturnino va començar a regalar gra amb el desig de coronar-se rei de Roma. El tribú Cayo Cestio va fer construir una piràmide als afores de Roma per ser enterrat com un faraó egipci. No era pobre. La piràmide Cestia és avui una de les atraccions turístiques de la ciutat, en un lateral de la Via Ostiense, no gaire lluny de la basílica dedicada a Sant Pau.

El populisme a Itàlia és més vell que la tos. El 1944, mentre agonitzava el feixisme, ja va sorgir un moviment anti-polític que clamava: Abbasso Tutti! (A baix tots)

El tribú de la plebs és una figura que ha quedat inscrita en la mentalitat italiana. Itàlia és una societat antiga, amb profundes arrels històriques, en què la família continua ocupant un lloc central. Però Itàlia també és jove. L'estat unitari italià és històricament recent (neix el 1861) i no està arrelat de manera uniforme a tot el país. Això explica moltes coses. Quan encara no havia conclòs la Segona Guerra Mundial, amb els feixistes atrinxerats al nord d'Itàlia, amb la República de Saló encara viva, va aparèixer a Roma, ciutat alliberada, una publicació que atacava els partits acabats de sortir de la clandestinitat i els seus dirigents, exalçant l'home del carrer, el plebeu desorientat per tanta successió de desgràcies.

‘L’Uomo Qualunque’. ('L'home qualsevol'). Aquesta era el títol de la revista fundada el desembre del 1944 pel periodista Guglielmo Gianinni, que arremetia setmanalment contra els partits polítics, contra els seus dirigents i contra els intel·lectuals que els circumdaven. El lema de la revista, en format llençol, era 'Abbasso Tutti!'. Va començar amb una tirada de 25.000 exemplars i al cap d'un any ja en venia 850.000. (Estem parlant d'una època en què només la ràdio competia amb la premsa). Una de les seves seccions més populars estava dedicada a les xafarderies sobre la vida dels polítics i de les figures intel·lectuals del moment.

Guglielmo Giannini, fundador de ‘L’Uomo Qualunque'

La revista pretenia donar veu a l'home del carrer, davant del nou règim de partits que sorgia de la caiguda d'una dictadura que tots els havia prohibit, menys un: el Partit Nacional Feixista. Acusat de criptofeixista, Gianinni es defensava criticant el feixisme pel seu estatalisme i per haver-se implicat en una guerra que mai no podia guanyar. El periodista es declarava liberal. Tal va ser el seu èxit, que 'L'Uomo Qualunque' es va convertir en un moviment polític el 1946, poc abans de les eleccions constituents, un cop celebrat el referèndum sobre monarquia i república que va acabar amb la dinastia dels Savoia fora del país. El Partit Comunista Italià va alertar que la formació del Front de l'Home Qualsevol era un intent de reconstruir el Partit Nacional Feixista, declarat fora de la llei. El moviment fundat per Gianinni, antic venedor de catifes, compositor de cançons i escriptor de novel·les policíaques, defensava un Estat 'tècnic', sense ideologia, amb l'única missió d'administrar els béns i serveis comuns, amb la menor intromissió possible a la vida dels ciutadans. Els principals punts del nou partit eren l'anticomunisme, la rebaixa dels impostos, la retirada de l'Estat de la vida social i una crítica retòrica a les grans empreses.

A les eleccions per a l'Assemblea Constituent (juny de 1946), el Front de l'Home Qualsevol va obtenir el 5'3% dels vots i va aconseguir enviar 30 representants a l'assemblea encarregada de redactar i aprovar la nova constitució republicana. Uns mesos més tard va adoptar el nom de Front Liberal Democràtic de l'Home Qualsevol. El líder de la Democràcia Cristiana, Alcide De Gasperi, els detestava, cosa que no va impedir un cert acostament. El moviment va començar a desinflar-se en entrar al terreny de la tàctica política. Va començar a fer tombs. Uns dies s'aproximava a la Democràcia Cristiana i al Moviment Social Italià (partit dels nostàlgics del feixisme, al llinatge del qual pertany Giorgia Meloni), i en algun moment va entrar en diàleg amb el Partit Comunista, al qual tant deien detestar. El partit 'antipolític' va començar a morir quan va començar a fer política. Una cosa semblant li ha passat al Moviment Cinc Estrelles, setanta-cinc anys després.

El partit es va dissoldre el 1953 i Giannini va acabar com a candidat de la Democràcia Cristiana en unes eleccions en què no va aconseguir obtenir l'acta de diputat. (La DC ho atrapava tot, ho reciclava tot. 'Morirem tots democristians', es deia de broma a Itàlia allà als anys setanta). Per acabar d'entendre el fenomen cal afegir que un fill de Giannini va morir en estavellar-se un avió militar durant la Segona Guerra Mundial. Aquella desgràcia hi va encendre un fort odi als dirigents polítics, sense distinció. "Estic en contra de l'home providencial que manipula la massa anònima i la mana a morir en una guerra, només per satisfer les seves ambicions personals", va dir el fundador de L'Uomo Qualunque. Cal suposar que el periodista Giannini seria avui un opositor furibund de la invasió d'Ucraïna i de la mobilització militar que acaba d'ordenar Vladímir Putin a Rússia. D'aquella experiència ha quedat a Itàlia una paraula: Qualunquisme. Aquest apel·latiu sol dedicar-se als que critiquen indiscriminadament tots els partits i als que construeixen una identitat política basada en el rebuig a la política professional. Fins fa uns anys, ser qualificat de qualinquista no era un afalac. Potser avui és diferent, ja que el país supura qualunquisme per tots els seus porus.

Cinc lleis electorals en trenta anys, a raó d'una llei diferent cada sis anys, han abonat el terreny del desengany a un país que vivia la política amb veritable passió. Les coses es van començar a fer malbé als anys noranta. El gran procés judicial contra la corrupció (Manos Limpias) va concloure amb Silvio Berlusconi al poder. Un empresari acusat de diversos delictes de corrupció capitalitzava la crisi política provocada per tants escàndols seguits, ja que la classe mitjana no volia votar els excomunistes, que seguien sent el principal partit de l?esquerra. Amb el professor Romano Prodi al capdavant, una àmplia aliança de centreesquerra va recuperar el poder el 1996.

L'ingrés a l'euro va obligar a fer ajustaments econòmics que van acabar amb les alegries dels anys vuitanta. L'entrada d'Itàlia a l'euro no va ser alegre, com a Espanya. No els agradava perdre el control de la moneda. No els agradava haver de renunciar a la devaluació de la lira per millorar-ne les exportacions. La política enrevessada dels anys setanta es va convertir en una política inintel·ligible a la primera dècada del nou segle. La televisió es va apoderar de tot el relat polític. Primer això agradava. Després va començar a cansar. Va venir la crisi del 2008, les polítiques d'austeritat, les retallades, el govern tècnic de Mario Monti, i de les entranyes de la societat va sorgir el Moviment 5 Estrelles, el nou Front de l'Home Qualsevol.

El còmic Beppe Grillo, inspirador del moviment, va començar a triomfar quan va convocar el 'Vaffanculo Day' a totes les places d'Itàlia, el dia d''Aneu a prendre pel cul'. El Moviment 5 Estrelles seleccionava els seus candidats mitjançant votacions per Internet, exigia el compromís de no ocupar cap càrrec públic durant més de dos mandats, tant valia un enginyer com una mestressa de casa. Van amalgamar un programa amb idees d'esquerra i idees de dretes, i van posar en escena l'entrada de l'home i la dona del carrer al Parlament davant la mirada atònita dels polítics professionals. Aquesta catarsi va convertir en l'M5E en la formació més votada a les eleccions legislatives del 2018. No obstant, no van saber què fer amb aquesta victòria, ja que no tenien la majoria absoluta, no tenien aliats i ja començaven a ser una gàbia de grills. Primer, van pactar amb la Lliga, col·locant Giuseppe Conte, un desconegut advocat del sud, de la regió de l'Abulia, al capdavant de l'Executiu. Conte, que va trigar a afiliar-se al M5E, va demostrar ser hàbil. Es va treure de sobre la Lliga de Matteo Salvini per formar govern amb el Partit Democràtic, reorientant-se a l'esquerra. Conte va gestionar força bé els moments més durs de la pandèmia i va aconseguir, al costat de l'espanyol Pedro Sánchez, un bon acord sobre els fons europeus. Arribats a aquest punt, va sorgir a l'establishment italià el temor que Conte, molt procliu a la Xina i no sempre distant de Rússia, es convertís en el nou amo de la situació, amb la palanca dels fons europeus, valorats en 191.000 milions de euros. Una maniobra parlamentària encapçalada per l'exprimer ministre Matteo Renzi (antiga ala dreta del Partit Democràtic) va provocar la caiguda de Conte i la substitució per Mario Draghi, expresident del Banc Central Europeu, al capdavant d'un govern de concentració nacional en què estarien tots els partits, excepte els Germans d'Itàlia, de Giorgia Meloni, marmessor de l'MSI.

La història que ve després és coneguda per tothom. El govern Draghi cau al juliol d'aquest any, sis mesos abans de concloure la legislatura. Tots estaven nerviosos, el Govern grinyolava, l'M5E, en risc de ruptura, va voler pressionar Draghi perquè modificarà el decret d'ajudes per l'encariment de l'energia. El primer ministre ho va interpretar com un desafiament i va presentar la dimissió al president de la República per tornar a demanar la confiança del Parlament. Exigia obediència i disciplina als partits fins a concloure la legislatura la primavera de l'any que ve. No va ser dúctil, no va buscar pactes. O em doneu suport incondicionalment o me'n vaig. La dreta va veure llavors una gran oportunitat i el va deixar caure. Els historiadors ens explicaran algun dia per què Draghi va obrir la possibilitat que el Govern d'Itàlia marxés pel desguàs en un moment internacional tan compromès. A Nova York, la fundació de Henry Kissinger li acaba de donar el premi al millor estadista de l'any.

La vigent llei electoral italiana privilegia les coalicions i la dreta italiana estava perfectament preparada per anar en bloc a la votació que es regeix pel sistema majoritari i que escull el 37% dels diputats. L'esquerra, no, ateses les desavinences entre el Partit Democràtic i el M5E. Si una coalició aconsegueix escombrar al majoritari, ja té guanyades les eleccions. No cal fer enquestes. El tecnòcrata Draghi va obrir la porta el tomb electoral en gestionar la crisi del juliol com un assumpte de dignitat personal ofesa. Li havien promès que seria elegit president de la República al gener i no va sortir. Estava molt irritat.

I el carrer? Perplexa, sense entendre res, mentre puja el rebut de la llum i del gas, i la compra és cada cop més cara. Gent farta, desanimada i més qualunquista que mai. Aquesta és la clau fonamental de la campanya electoral que demà conclou, en què va al capdavant l'únic partit que no formava part del govern enfonsat. Els italians no s'han tornat feixistes de la nit al dia, ni semifeixistes, ni feixistes desnatats, però un bon nombre s'han subscrit mentalment a 'L'Uomo Qualunque', revista que tenia com a lema: “Abbasso Tutti!”.