La rivalitat entre Barcelona i Madrid és extrapolable a molts àmbits, però especialment a la bombolla del futbol, és omnipresent. L'antipatia que irradia part de la capital espanyola cap a Leo Messi es visualitza amb el desig fervent que fracassi a la final del seu últim Mundial davant la França de Kyllian Mbappe. Una antipatia recíproca des de la capital catalana cap a Cristiano Ronaldo. Un triomf de l'albiceleste, liderada pel rosarí, podria marcar la diferència definitiva per segellar un debat que alguns a Madrid encara s'esforcen per mantenir viu entre si és millor Messi o Cristiano. Personalment hauria preferit una final Messi/Cristiano, això si, que guanyés Messi, perquè a la vida cal ser agraït i aquests dos jugadors ens han ofert deu anys d'un gran futbol, cosa que té molt mèrit, més que Pelé o Maradona. Perquè el mèrit resideix no només en la qualitat sinó en el temps que han estat tots dos jugant a un gran nivell. Per això tots dos es mereixerien guanyar el Mundial, encara que només en pot quedar un i aquest és Lionel Messi. Josep Martí a la Vanguardia escriu el seu article sobre la final de demà, i narra les vivències que va tenir amb el seu pare ja mort sobre Lionel Messi. Unes vivencies iguals a las que vaig tenir jo amb el Santiago. Només que el pare era més de porró que de Whisky, que no li agradava. El dia abans de morir, varem veure un partit del Barça, però cinc anys enrere Messi no caminava. El pare em va demanar que li fes una truita a la francesa per sopar, que segons ell jo li feia més bé que la Nuri o la Mare. Va sopar, varem fer un cafetó després de la victoria del Barça, s'en va anar a dormir i ja no es va despertar.

UN WHISKY DOBLE A LA SALUT DE MESSI

"Una fuetada de veritat. Una centellada de consciència. Vaig saber que el meu pare caminava ja decidit a l'abraçada de la seva mort assegut al seu costat davant del televisor mentre s'anunciava l'adéu de Messi del Barça. Ni un sol improperi. Indolència extrema. El món exterior havia deixat de comptar, Messi havia estat durant molt de temps el nostre passatemps preferit quan estàvem junts Converses banals entre pare i fill. La banalitat és el teixit més sòlid de les relacions quan tota la resta ja se sap i es pot donar per cert.

Mentre teclejo, si alço la vista del portàtil, veig el meu pare. Estem tots dos somrients, asseguts davant d'uns barrils de whisky en una destil·leria de les terres altes d'Escòcia, quan la malaltia encara no havia desplegat tota la seva maldat. Un bon lloc per compartir entre generacions. També aquell dia parlem de Messi. No és que ho recordi, és un simple càlcul de possibilitats. Xerro diàriament amb aquesta foto. Li explico idees sobre futurs articles, les cuites amb els meus fills o amb amics que s'entesten a deixar de ser-ho. I és clar, també li explico les coses de Messi. I, és clar, també li explico les coses de Messi. Hem vist el Mundial junts. I el meu monòleg ha anat augmentant a mesura que passaven els dies. Fantaseig fins i tot amb discussions. Després de la derrota davant l'Aràbia Saudita, el meu pare, més cendrós que jo, hauria donat per perdut el Mundial per a Messi. Jo vaig creure, en canvi, que aquesta derrota era el pròleg amarg d'una brillant epopeia que acabaria amb Messi aixecant la Copa del Món. Així ho vaig escriure perquè quedés constància de la nostra discrepància. També he sentit la seva veu del passat pontificant sobre per què Messi no hauria de llençar els penals de l'albiceleste. Cada vegada que n'ha xutat un a Qatar he somrigut a la fotografia. Ho veus? T'equivocaves! Els fills sempre tenen espinetes clavades i raons per guanyar els pares.

Messi només camina, murmurava també els últims temps el vell, per deixar anar alguna cosa en argentí. Sí, pare, però és que no fa falta gaire més per dibuixar una passada impossible a quarts, li explico a la foto. I afegeixo, a més, quan cal córrer, corre. I si no, que li preguntin a Gvardiol, el central croat que després de la semifinal ha demanat hora perquè li implantin una pròtesi de maluc.

Demà hi haurà barbacoa a casa. Anava a escriure 'asado', però ara està molt mal vist apropiar-se indegudament de la cultura dels altres. Futbol, costellam i bona companyia. Argentina ens importa entre poc i res, però jo estic entestat a celebrar amb el meu pare el punt final de les nostres absurdes discussions. Ho veus? Ni Pelé, ni Cruyff, tampoc Maradona i encara menys Ronaldo. Ara ja ningú no pot discutir-li que ha estat el millor de la història. Ja té el puto Mundial. Tant de bo, pare. Ves demanant un whisky doble. Brindarem a Escòcia. També si perd”.